Istvansch, l’il·lustrador del mes (abril 2017)

L’il·lustrador d’aquest mes és l’Istvanch, nom amb que signa els seus magnífics treballs l’Istvan Schritter, un dissenyador de llibres que empra els papers de colors, cartolines, tisores i ho enganxa i plega formant uns llibres originals i que als mestres de cicle infantil i inicial els poden inspirar un grapat de bones pràctiques plàstiques.
Els seus llibres estan plens d’humor i el que menys importa en ells és la història, ja que el que veritablement ens fascina és la manera com construeix els personatges, com crea les escenografies i com juga amb la composició.
A casa nostra només tenim uns poquets títols, el més conegut dels quals és «El ratolí més famós» que comença dient: “Sóc Pérez, molt de gust” i a partir d’aquestes paraules tenim la sensació de topar-nos amb algú que ja coneixem. El ritme hiperactiu del rosegador, la seva cua o fins i tot la veu que li atribuïm, tenen la virtut de fer-nos-el creïble i sentir nostàlgia per l’afany col·leccionista d’aquest infatigable cercador de dents que s’amaguen sota els coixins.

Un altre llibre que es pot trobar es «Abel regala soles» que explica la història d’un nen, l’Abel que no parla ni somriu, ni tan sols quan està content. L’Abel dibuixa sols per demostrar alegria, perquè els altres somriguin per ell. La ciutat brilla per tants sols.
Però quan tots tenen un munts de sols, es comencen a cansar i li diuen «Prou, Abel! Per què no dibuixes una altra cosa?» A partir d’aquí, els sols dibuixats deixen de brillar i arriba la tempesta…

Potser també recordareu un llibre curiós, crec que descatalogat, que es titula «l’home més pelut del món»
Sortosament, l’Itsvan ens regala una pàgina web personal, extraordinària on podem veure tots els seus dibuixos i, sobretot, accedir a nombrosos vídeos que ens ajuden a entendre no només la seva feina com a il·lustrador sinó també com crea, com explica i com es relaciona amb els infants.

Us el recomano especialment perquè segur que podreu extreure un grapat d’idees per aplicar-les a l’aula. Només cal que cliqueu a http://www.istvansch.com.ar/index.html i us passegeu pels diferents apartats. Segur que xalareu de valent!

El mar i la serp, una novel·la de Paula Bombara

portada

Canta Ismael Serrano «El mar se inquieta, es tempestad, lamento. ¿Quién pudo lanzar mil ángeles desde el cielo?» una balada trista dedicada A las madres de mayo. Es una manera poètica de denunciar el que va passar entre els anys 76 i 83 del segle passat i que ens  serveix per saber de les misèries humanes. La literatura  també ho explica: El mar i la serp, una novel·la adreçada als nois i noies d’Educació Secundària ens endinsa en el període fosc de la dictadura argentina. Es va publicar per primera vegada l’any 2005 a Buenos Aires i ara la podem llegir en català gràcies al segell Nandibú de l’editorial Pagès.
L’autora, Paula Bombara, narra en primera persona com una nena que va de camí a l’adolescència explica la desaparició del seu pare, el segrest i tortura de la seva mare i el silenci que s’imposa en tothom qui l’envolta. A mesura que anem avançant en la lectura anem descobrint la veritat de la tragèdia que van viure moltes famílies argentines.
En paraules de l’Alba Besora, editora de Nandibú que va creure en la novel·la conscient de la duresa i el compromís del relat:

«De seguida que el lector hi entra, s’adona del pes d’allò que hi és escrit. Es tracta d’una novel·la juvenil, però és també una obra per a persones adultes. L’autora li dona un caient d’aparent simplicitat, d’immediatesa, pròpia de la redacció d’una adolescent. Tanmateix, la maduració prèvia a l’escriptura és molta i es fa evident en haver acabat la lectura. El mar i la serp és, doncs, una novel·la breu molt assaonada literàriament, molt plena quant a sentiments i valors que hi estan associats, molt madura pel que fa a la narració d’una tragèdia personal i col·lectiva que, a parts iguals, fa por d’haver sofert i vergonya d’haver-la hagut de viure en silenci.»

S’ha de remarcar la traducció al català que ha fet la Bel Olid i també l’Estudi preliminar amb propostes de treball i de comentaris de text a cura d’en Francesc Pané, catedràtic d’institut de llengua i literatura catalanes i que podeu descarregar clicant AQUÍ

Les propostes permeten l’aprofundiment en el contingut, la interacció entre autora, professorat i alumnat lector i, finalment, la introducció al debat literari i al d’idees i valors. Es una bona lectura per fer a classe i  posar l’accent en la condició humana.

Lectura recomanable a partir dels 14-15 anys.

Un tastet de les primeres línies:

La mare s’ha emprenyat.
No he plorat. He dit que marxava. He cridat.
Em mira i em diu, ah, sí?
Dic, me’n vaig a casa la iaia.
D’acord, espera’t que et faci la maleta.
L’ós i el conte del gat en una bossa. La mare em dóna la bossa.
Però ara no vull marxar.
La mare obre la porta. Diu, au, adéu. Està enfadada. No ploro.
No parlo.
Me’n vaig a casa la iaia. La mare tanca la porta.
He de caminar molt fins al carrer. Per un camí amb parets i sense sostre. Em canso de caminar. Surto a la vorera. M’assec aquí.
Ara no vull marxar.

Passa un gos.
Un senyor.
Una mare amb un bebè.
Un cotxe blau.
Un altre senyor.

Ve el pare!
Corro. El pare m’agafa a coll. Diu, què fas a la vorera?
He marxat. La mare s’ha emprenyat i m’ha donat aquesta bossa amb l’ós i el conte del gat.
Dic, he marxat. La mare s’ha emprenyat.
Diu que no he de marxar, que he d’anar a fer les paus amb la mare.
Diu, què has fet?
Res.
Res, dic.
El pare em porta a collibè pel camí amb parets i sense sostre.
Obre la porta.
El pare diu, saps qui m’he trobat a la vorera?
La mare diu, una nena rodamón?
Ploro. No sé què és rodamón.
La mare i el pare m’abracen fort. Em fan mal.
Ara la mare m’agafa a coll. Diu, endrecem-ho plegades.
Faig que sí amb el cap.
Obro els ulls. Fa sol.
Crido, maaaaare!
Ve la mare. Diu, bon dia.
La mare em prepara la llet. El pare no hi és.
Dic, on és el pare?
Ha marxat a treballar, diu la mare.
Miro la porta. La bici no hi és.
Dic, ha marxat amb bici? La mare mou el cap. Això és que sí.

 

DADES:

El mar i la serp
AutorA: Bombara, Paula
ISBN: 978-84-9975-807-7
112 pàgines
Tapa rústica
140 x 200 mm
Col·lecció: Nandibú – Nandibú Horitzons Nº 01
Data de publicació: Novembre 2016

Confesiones en la biblioteca (Lugares comunes)

cartel“El escritor escribe. Si alguien quiere aprender a escribir podrá llegar a ser una persona que escribe, pero nunca será un escritor. Según Raimond Chandler, entonces soy un escritor, una persona que escribe. Me faltaría saber si escribo bien y si tengo un estilo propio. El estilo no se busca, se tiene o no se tiene y no se sabe el porqué.
Nadie mejor que yo sabrá si escribo bien. Vivo de eso, vivo de criticar y analizar lo que otros han escrito. Enseño literatura.”

Las frases anteriores son las primeras de la película Lugares comunes. Una voz en off que corresponde al protagonista las pronuncia mientras vemos como las escribe con su estilográfica en un cuaderno. Se trata de un recurso narrativo que se repite en diversos momentos y ayuda a comprender al personaje, un profesor de literatura de la Universidad de Buenos Aires que recibe una notificación ministerial en la que le jubilan “de oficio”.

Fernando Robles —interpretado por Federico Luppi—, es una persona íntegra, admirador de los ideales de la Revolución Francesa (libertad, igualdad, fraternidad), que ha vivido apartado de las corruptelas, la amoralidad y la hipocresía de una sociedad inmersa en una tremenda crisis económica y social. Son los tiempos del “corralito” y quedarse si trabajo le supone comprobar con amargura que se encuentra en una encrucijada, sin sustento económico y debatiéndose internamente en cómo seguir adelante.

escena-en-la-bibliotca-de-la-universidadLugares comunes podría haber escarbado en la crítica social pero, aunque la denuncia está implícita, el director prefiere mostrarnos con humor e ironía la cara amable y sincera de unas personas que no se resisten a abandonar sus ideales y ansían vivir, compartir, abrazar.

El contrapunto lo representa Liliana —espléndida Mercedes Sampietro— la mujer de Fernando, que trabaja como asistenta social en barrios marginales, desfavorecidos. Su personaje es cercano, creíble, casi familiar, y su presencia aporta la cordura, el sentido vital necesario para conservar las ilusiones.

Tras un viaje decepcionante a España para visitar a la familia y comprobar cómo su hijo ha aparcado su vocación por la literatura y la ha cambiado por una vida acomodada y de bienestar material, Fernando y Liliana deciden vender su casa de Buenos Aires, aceptar la propuesta de su amigo Carlos, el abogado de la familia, y comprar una hacienda (chacra, la llaman) en la provincia de Córdoba (Argentina). En ese lugar empezarán una vida sencilla, dedicados al cultivo de lavanda para producir perfume. Tras esa decisión, el ritmo de la película cambia y se vuelve más emotivo, más intimista, más profundo.

En la cinta hay diversas referencias a la lectura y a los libros. Una de las mejores escenas se produce en la biblioteca del INTA (Instituto Nacional de Tecnología Agropecuaria), lugar al que se dirige Fernando, junto a su amigo Carlos, en busca de informaciones relativas al cultivo de la planta de lavanda. Allí se va a encontrar con Tutti Tudela (interpretada por María Fiorentino), una bibliotecaria espectacular, que le insuflará aire vital y positivo y le alejará, por momentos, de sus pensamientos autodestructivos. Al inicio de la secuencia la bibliotecaria les pide que la acompañen hasta la máquina de fotocopiar. De pie, mientras ella va haciendo las copias, hablan:

Creo que usted sabe mucho de perfumes— inicia la conversación Fernando.
Ummm, casi tanto como usted de mujeres. Con una sola mirada, muy discreta, me examinó de arriba a abajo y creo que no le pareció nada mal lo que veía, ¿me equivoco?— responde Tutti Tudela.la-bibliotecaria-tutti-tudela
O usted es muy sabia o mi mirada está perdiendo la discreción, tal vez porque no esperaba encontrarme con alguien que despertara en mí un inequívoco sentimiento de lujuria.

Con cierta incomodidad por parte del amigo, Fernando y Tutti siguen piropeándose y se llega a las confesiones finales del profesor. Apuntamos un par de ellas:

Las pocas mujeres que conocí en mi vida, las admiré, las observé e intenté descifrarlas…, nunca dejaron de ser un misterio, nunca dejaron de sorprenderme. Creo que lo único importante es disfrutar de su presencia. No me di cuenta enseguida, pero… un tiempito después aprendí a escucharlas, a valorar los silencios, las miradas, esos momentos en los que parece que no pasa nada y pasa un mundo. Aprendí a respetar su intuición, su inteligencia… y aprendí a amarlas.

Nunca me obligué a serle fiel a mi mujer. No es una norma o pacto a respetar. Con Lili, con mi mujer, siempre dijimos que si alguien se cruza con alguno de los dos, mala suerte, pero sin mentiras. Estamos juntos porque queremos, nadie nos obliga a ser leales. Ninguna de las mujeres que conocí después de Lili le puede ganar. No… Las miro, las puedo admirar, me puede asombrar encontrarme con alguien como Tutti Tudela, pues yo estoy abierto a lo que sea, por lo que pueda pasar. Pero no hay caso… Lili gana… Lili gana siempre.

imagen-del-matrimonio

Lugares comunes es una película recomendable, hecha de palabras y mensajes potentes, que nos ayuda a entender como nos relacionamos pero sobretodo como somos por dentro. Una cinta para ver, escuchar y saborear más de una vez ya que el tema es muy actual. Remarcamos tres escenas antológicas: la última clase en la Universidad, la discusión de Fernando con su hijo Pedro en un bar de Madrid y la cena con Carlos y Natacha.
Lugares comunes logró diversos premios entre los que destaca un Goya para Mercedes Sampietro por su interpretación.

Amb aquesta ressenya s’acaba el cicle de Bibliotecas de película. Han estat sis anys en que hem anat comentant algunes de les cintes més conegudes. El tema no s’esgota i en el món del cinema hi ha centenars i centenars de pel·lis relacionades amb la biblioteca i la lectura. Ara, de moment, fem un kitkat i no tanquem la porta a futures col·laboracions.
L’article complet, com sempre, el podeu llegir a la revista MiBiblioteca de la Fundación Alonso Quijano. Concretament, al número 47 corresponent a la tardor de 2016 que sortirà publicat aquest mes de novembre.