22 Novembre 2023 by jcentell

«El Nadal desconegut»: Què sabem i què no sabem del Nadal

Què en sabem del Nadal?
En sabem força coses perquè el vivim a casa i a l’escola, any rere any. A més, a Catalunya, diferents autors han anat recollint el que passa al nostre voltant per fer-nos avinent de què va la festa. Uns dels folkloristes que millor van recollir les tradicions i els costums d’aquestes dates van ser l’Avel·lí Artís i en Bienve Moya que va publicar “Festes populars de Catalunya” l’any 1980. Un any després, el 1981, l’Aureli Capmany publicava el seu “Calendari de Llegendes, Costums i Festes tradicionals catalanes” i en Jaume Colomer va fer quelcom semblant a “Festes Populars de Catalunya” l’any 1975.

El Nadal, dins del nostre costumari col·lectiu, està format per un seguit d’elements de les diferents cultures que ens han influenciat al llarg de la història. Durant segles s’han barrejat la cultura dels nostres avantpassats amb els calendaris romà, jueu i cristià, tots ells basats en cultes rituals, bé al Sol, bé a la Lluna. És a dir, als elements astrològics es van afegir les pràctiques de la societat rural i ramadera.

Nadal, festa tancada, festa culminant del solstici d’hivern, precedida en el temps pel cicle de l’Advent, és una festa molt antiga i molt arrelada a Catalunya. El seu sentit actual prové de l’època en que els cristianisme va apoderar-se i va adaptar les creences i tradicions, donant-li un caire litúrgic a les reminiscències romanes (Festes Saturnals) o indoeuropees (rites solars, arbres de llum, tió). Antigament el Nadal era el moment que els pastors baixaven als pobles i participaven de les misses i presentaven ofrenes. Eren moments de recolliment, d’estar en família. Nadal era temps en que la natura restava com morta i les famílies s’aplegaven al voltant de la taula a la vora del foc per cantar, narrar o menjar.

Que el Nadal és una festa de les més celebrades està clar perquè conté tots els elements que calen perquè una festa sigui una festa. Veiem-ho.

Els elements musicals hi son presents en els nadales i cançons que ens parlen de la vida dels pastors, de com fer cagar el tió, etc.

També hi ha elements gastronòmics perquè el dinar del Dia de Nadal té un menú tradicionals format per escudella amb galets, carn d’olla, gall dindi rostit, neules, torrons, i per beure, cava.

Els elements llegendaris o mítics els trobem en el misteri del naixement de Crist, en la Diada dels Innocents, en la llegenda dels Reis d’Orient.

Les dances les trobem als Pirineus. Son dances de pastors.

Els personatges són diversos com el tió, l’home dels nassos, la llufa.

També hi ha objectes com l’avet, el pi de Centelles, els “christmas”.

I elements dramàtics o teatrals com les representacions de “Els pastorets” o els “Pessebres vivents”.
Però si ens allunyem de Catalunya, trobarem un munt de tradicions diferents a les nostres.

Aquests dies s’ha publicat una obra amb un títol que ens convida a obrir el llibre, encuriosits pel que hi pot haver: El Nadal desconegut. I va seguit d’un subtítol on llegim: Història oblidada de la celebració del solstici d‘hivern.

És una edició excel·lent, amb tapa dura, de lectura entenedora i fàcil de seguir on les informacions estan agrupades en capítols que van des de la celebració dels solstici d’hivern i els seus orígens perduts en el temps, passant pels símbols pagans que s´han conservat (el tronc, les espelmes, l’estrella, les pomes de Nadal, el grèvol.) fins al Nadal que coneixem, les figures destacades del Nadal i altres tradicions de l’hivern.

L’he llegit amb interès i he aprés un bon grapat de coses curioses que desconeixia. Per exemple, del caganer hi diu, entre altres coses, que també es troba a Múrcia (cagones), a Portugal (caconi) o a Nàpols (pastori che fanno la cacca) i que representa la importància de la fecunditat en el cicle de la vida, ja que els fems adoben els camps i, per tant, són un símbol de fertilitat i de sort.

Dels Reis de l’Orient ens explica que hi ha diferents teories sobre quants eren: tres, quatre, set, dotze… Segons una llegenda armènia, els reis Mags no eren tres sinó dotze. Aquests dotze savis, mags o sacerdots perses van sortir d‘Orient seguint una estrella o un cometa però, arribats a la ciutat turca de Hah (Anitli), només tres van continuar el camí cap a Judea amb tres regals per al nen Jesús, i els altres nou van esperar allà fins que van tornar.

També trobarem històries menys conegudes de personatges com la Befana d’Itàlia, la Babushka de Rússia, les diferents versions de Pare Noel del nord d’Europa, Sant Nicolau en les seves diferents representacions i llegendes, etc. I fent especial èmfasi també en els protagonistes pagans de la península ibèrica com l’Olentzero del País Basc, l’Apalpador gallec o l’Esteru asturià, així com en tots els personatges terrorífics que també poblen la nit més llarga de l’any, com el Krampus, Père Fouettard, la malvada trol islandesa Gryla o els personatges típics de les mascarades d’hivern del nord-oest peninsular.

Lectura recomanada per a joves a partir de l’educació secundària i sobretot per als mestres i familiars que vulguin trobar explicacions a esdeveniments que no sempre sabem d’on provenen.

“El nadal desconegut” ens fa veure i entendre el Nadal que coneixem. Aquesta lectura canviarà la nostra manera de veure com com celebrem el solstici d’hivern o encara que no ens atreguin especialment aquestes festes, segur que ens acostarà i connectarà d’alguna manera amb els rituals de culte al Sol i a la llum dels nostres avantpassats de fa milers d’anys. Aprendrem perquè no està tan clar que Jesucrist va néixer el 25 de desembre, quan i on es va plantar el primer arbre de Nadal o quina és la diferència entre el Pare Noel, Santa Claus i Sant Nicolau.

Les il·lustracions les trobem a cada pàgina i són boniques de veres. Un bon treball d’Armand.

LES DADES:
Títol: El Nadal desconegut. Història oblidada de la celebració del solstici d‘hivern.
Autora: Gema Sirvent
Il·lustrador: Armand
Traductora: Txell Freixinet
Editorial: Takatuka
Pàgines: 112
Barcelona, 2023

5 gener 2021 by jcentell

L’Ubú a «l’Ofici d’educar»

El diumenge, 3 de gener, vam presentar el llibre «Ubú» de Jérôme Ruillier, publicat per l’editorial Joventut. El conte explica que, un dia, l’Ubú es menja una persona i ocupa el seu lloc. Ningú no protesta per por de ser el següent i l’Ubú, amb ànsies de poder i un ego enorme, comença a menjar-se a tothom fins que ja no hi queda ningú. Bé, després passa el que passa i tot sembla tornar a la normalitat.

Podeu sentir la píndola, clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/ubu-de-jerome-ruillier/audio/1088678/

Vam plantejar la pregunta per al concurs. Molt fàcil:
Què és el primer que es va menjar l’Ubú? Quina va ser la primera víctima?

Si voleu participar heu d’enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge dia 10 de gener i podeu guanyar un exemplar del llibre “Ubú”.

A l’anterior concurs sobre el llibre “Bon Nadal, gos pudent” les guanyadores van ser la Bibiana i la Jordina, mare i filla. Els donem l’enhorabona!

En aquest mateix programa es van donar criteris per triar els regals d’aquesta nit als Mags de l’Orient. Va ser un programa per tornar a sentir perquè l’Imma Marín, de Marinva, ens va explicar el boom en pandèmia dels jocs de taula i del joc tecnològic en família, i la Claudia i la Carmen, de Jugar i Jugar, ens van recordar que cal pensar en l’autonomia i les necessitats de l’infant a l’hora de triar; l’Elisabet Portavella, psicòloga de Mobile Free Life, va fer unes propostes prou assenyades com no exposar els infants innecessàriament a la tecnologia, establir decàlegs d’ús i filar prim amb els valors que transmeten els jocs virtuals i la Paula Ramos, de “La vida del joc i de les joguines“, va apostar perquè els infants sàpiguen quines són les conseqüències ambientals i socials de les joguines, les triïn coeducatives i de proximitat, i optin per alternatives sostenibles, com llogar, intercanviar i allargar la vida de les joguines, cuidant-les i reparant-les, com planteja Noemí Batllori, de l‘Hospital de Joguines.

Podeu sentir el programa sencer clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/carta-als-reis-regals-sostenibles-coeducatius-i-amb-valors/audio/1088679/

21 Desembre 2014 by jcentell

Torrons de xocolata

Imatge extreta de: senseaboutscience.org

Avui hem sortit a passejar pel barri. És diumenge però els comerços estan oberts. Hem vist la gent una mica accelerada, caminant de pressa i nerviosa. Serà el Nadal? Se suposa que és època d’estar alegres, però no m’ho ha semblat.

Hem entrat a dues de les botigues de joguines que hi ha a la carretera de Sants. En totes dues ofereixen uns catàlegs de joguines i regals molt ben editats, a color, amb moltíssimes fotografies. Un de 108 pàgines i l’altre de 176!
He mirat els catàlegs a la recerca de referències a alguns llibres per comentar-los. M’he tornat boig buscant, semblava el barreter de l’Alicia,… Res, ni un conte, novel·la per a joves o àlbum il·lustrat! Grrr! M’estalvio la reflexió, per òbvia.
Això sí, la princesa Elsa, de la pel·lícula Frozen, llueix un vestit que fa llum i que pots comprar per poc més de 50 euros… i als catàleg que citava abans, els productes de la mateixa pel·li ocupen vuit pàgines.

Com que aquests dies estem rebent moltes felicitacions virtuals al correu electrònic, aprofito l’ocasió per enviar-vos també les nostres bones intencions. I ho fem amb la fotografia de la petita Nora. Va néixer a Etterbeek (Bèlgica) ara fa dos mesos i mig i ens té el cor robat!

Amics i amigues, ara mateix, alcem la copa per a tots vosaltres. Amb el desig que les vostres copes també s’omplin de bon vi, que els torrons que mengeu siguin de xocolata (els més bons), que els dies estiguin plens de llum i les nits de cançons, amb l’esperança que reduïu la velocitat si heu d’agafar el cotxe i la il·lusió que mireu amb optimisme el vostre futur i el de les persones que us envolten i us estimen…

Passeu Bones Festes, estimats! Salut!

Va!, dues recomanacions:
Un llibre: Intemperie de Jesús Carrasco.
I una pel·lícula: Love actually de Richard Curtis.

19 Desembre 2014 by jcentell

Elogi de la llibreta enquadernada

El meu amic Pere Sacot, enquadernador de llibres, és un enamorat dels quaderns. A mi també m’agraden, especialment els Moleskine. Els uso com a agenda i també amb fulls blancs per fer anotacions, escriure pensaments i gargotejar dibuixos d’aquells obsessius que fem quan parlem per telèfon o ens avorrim en alguna reunió.
En Pere m’ha passat la referència d’un capítol (anatomia del cuaderno) del llibre del poeta mexicà Vicente Quirarte que es troba dins del seu llibre “Enseres para sobrevivir en la ciudad” 1994 Ed. Conaculta.
Al llibre s’ofereix una mirada poètica dels objectes (com el llapis, per exemple) situacions i persones que viuen a les ciutats. Es una lloança a la bellesa que s’amaga darrera de la quotidianitat.
M’agrada compartir aquests elogis del quadern amb vosaltres.

ANATOMIA DEL CUADERNO
El Cuaderno supone por parte del usuario una periodicidad obligada, un proyecto preconcebido, una fidelidad sin condiciones. Para la escritura no exigente de fluidez o continuidad existen las hojas sueltas, la servilleta de café o cualquier otra superficie determinada por la urgencia. Cuando se escribe un libro, hacerlo en un cuaderno constituye la mitad de la victoria: desde el instante en que lo ocupamos, el texto no parece más un conjunto de hojas dispersas, sino un cuerpo unificado por la espiral, la grapa o la costura. De la múltiple fauna de los cuadernos, la tercera categoría es quizá la más exigente porque no admite mutilaciones impunes. En un cuaderno de espiral arrancamos sin mayor problema la hoja traicionera; en el de grapa, con un poco más de maña; pero la libreta encuadernada a la vieja usanza, objeto ya a punto de extinción, no es posible arrancar una hoja sin sufrir consecuencias funestas.
Si el lugar común del sabio Baudelaire señala que el artista es quien mantiene intacto al niño interno, el escritor, al igual que el pintor o arquitecto, prolonga los fetiches infantiles de los juguetes con que enfrenta su educación elemental. Solo el escritor continúa haciendo tareas –a veces no pedidas- con los mismos instrumentos de la niñez; sólo él persiste en explorar papelerías con la febril ilusión de la nueva entrada a clases; privilegio exclusivo del escritor es estrenar cuaderno, la sensación de libertad y miedo ante un territorio ilimitado donde las traiciones e infidelidades aún lo asechan.
Quien no recuerda los famosos cuadernos de Paul Valéry, donde alternaban los dibujos, poemas y operaciones matemáticas del maestro contemporáneo del “rigor obstinado”. De los posibles lugares sobre los cuales escribir la palabra Libertad, en el poema que la Resistencia hizo suyo, Paul Éluard no duda desde el primer verso: “Sur mes cahiers d´ecolier, j´écriston nom”. Basta examinar algunos títulos de nuestros escritores recientes para confirmar la vigencia del cuaderno: Los Cuadernos de Marsias, de Carlos Illescas; Cuaderno de Escritura, de Salvador Elizondo, cuya hermosa portada reproduce, precisamente, la cubierta jaspeada de las libretas clásicas; Cuaderno de Noviembre, de David Huerta; El Cuaderno de Blas Coll, de Eugenio Montejo. ¿Qué significa en ellos incluir la palabra cuaderno desde el título? Subrayar al lector que tal escritura es fruto de una constancia determinada por la propia estructura del cuaderno. Llamamos cuaderno de bitácora al diario de navegación que lleva el capitán del barco. El cuaderno del escritor es lo más semejante a este diario de pasiones calculadas: sólo el marino autentico puede descifrarlo, mientras el escritor, en el propio, se limpia de demonios y ofrece el producto terminado. Naturalmente, y por fortuna, no existent fórmulas para el cuaderno del escritor, aunque haya quien cae en la aberración de patentar una Agenda del Escritor. Para escribir, todo cuaderno sirve, desde los humildes cuadernos de portada de manila azul hasta las ostentosas libretas Il Papiro, cuya belleza es solo igual a la del Duomo y las italianas. Otro problema es que mientras más bello es el cuaderno, mayor miedo nos da usarlo. Lo más conveniente, como descubrió el José García de la inolvidable Josefina Vicens, es tener dos cuadernos: uno donde las tachaduras y señalamientos, trasposiciones y flechas que despertaron el odio de los tipógrafos a Balzac y Dostoievski, den testimonio de nuestras más oscuras pasiones, de nuestros continuos fracasos. Y otro donde la escritura fluya con toda libertad. Que corra como un pura sangre sin que se vea la sangre; que salte con pureza sin que la pureza estorbe; que nazca con la naturalidad con la cual se abre una mazorca. Y entonces, cuando nadie nos mire, hay que tomar amorosamente a nuestro cuaderno y decirle aquellas palabras de Luis Cernuda: “Tu no conocerás cómo domo mi miedo/ para hacer de mi voz mi valentía.”