Tertúlia clandestina #16 amb les Bufallums

Dijous passat vam gaudir d’una magnífica tertúlia amb la presència de la
Dolors Parés i l’Assumpta Blancafort, més conegudes com les BUFALLUMS, unes artistes que es dediquen a fer titelles i ninots a la manera tradicional. Ho havíem anunciat en aquest blog fa un mes (https://jaumecentelles.cat/2025/01/23/tertulia-clandestina-16-en-una-maleta-de-cartro-folrat-dormen-els-titelles/)

Va ser un experiment, perquè era la primera tertúlia que esdevenia una mena de taller, fàbrica, obrador o com li vulguem dir, perquè a més a més de les explicacions sobre la relació que tenen els titelles amb la literatura infantil, vam poder experimentar i fer, cadascuna de les 25 persones que allà ens vam aplegar, un titella de dit.

Primer vam agrair a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet, la seva col·laboració deixant-nos les taules perquè estiguéssim ben còmodes mentre manipulàvem els materials per donar-li vida al nostre titella.

Després vam recordar que els titelles quan entren a l’escola tenen una influència enorme en els infants de totes les edats. Quan els titelles entren a l’escola, els nens i les nenes adquireixen coneixements, desenvolupen la capacitat d’expressió (oral, escrita, corporal, plàstica), són més creatius i, sobretot, són més imaginatius. També adquireixen valors, autoconfiança, treballen en equip i es diverteixen.

De fet, l’infant petit, de pocs mesos, només té tres interessos: ell mateix, les mans de l’adult i alguns objectes, com el sonall. El primer titella és la mà de l’adult que es mou davant la seva cara mentre va dient, per exemple:

Aquest és el pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes
i aquest fa piu piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Vam recordar quan els mestres de cicle infantil anem de colònies amb la classe i, a l’hora d’anar a dormir, veiem aparèixer peluixos de tota mena, sense els quals alguns infants no poden dormir si no els abracen, o el llepen.

També vam recordar alguns titelles mítics com en Pinotxo, el senyor Cordills i altres personatges que ens han fet passar molt bones estones amb els infants com “El Jan titella” de la companyia Titelles de Lleida, per exemple, i no vaig poder estar-me de mostrar al mític Sentadillo, mascota de la biblioteca escolar, avui ja jubilat i que descansa dins la seva capsa en forma de lluna esperant que algun dia trobi algú que li arregli tot el que pas del temps i les aventures viscudes li han anat malmeten. En Sentadillo mereix una entrada a part en aquest blog, però això és una altra història i potser l’explicarem quan em decideixi a portar-lo al Museu Internacional de Titelles on trobarà bona companyia, segur.

L’Assumpta i la Dolors ens van explicar la història curiosa de com van triar el nom Bufallums i després, vam anar seguint les seves explicacions de tot el procés que empren per construir els titelles de dit i de guant.

Primer, els materials (papers, cola, aigua, cartró) per aconseguir fer la pasta de paper maixé que serveix per donar-li forma al cap.

Després els retoladors i pintures que van bé per la cara.

I finalment els elements que donen forma al vestit, els cabells, barrets, etc.

I amb les indicacions precises, ens vam posar a fer cadascú el nostre titella. Va ser curiós perquè primer no ens imaginàvem que seriem capaços de fer quelcom raonable però, de mica en mica, i veient les idees dels uns i els altres la cosa va anar agafant forma fins a aconseguir veritables obres d’art, creatives, divertides, imaginatives.

Només calia dona’ls-hi vida movent-les i modulant la veu. La màgia es va produir.

Si us ve de gust conèixer el que fan podeu entrar al seu web: https://www.bufallums.com/
I per estar al dia, busqueu-les a l’Instagram: https://www.instagram.com/bufallums.titelles.i.ninots/

Un petit vídeo perquè us feu una idea del que vam viure i gaudir.:

La proper clandestina, el 13 de marc. Anirem informant.

V Jornada de les Biblioteques Escolars de les Terres de Lleida

cartell_pinotxo_2L’ Alícia i el Pinotxo us esperen al Teatre de l’Escorxador!

Dissabte, 9 de maig, de 10:00h a 14h
Teatre Municipal de l’Escorxador
Adreça: Carrer de Lluís Companys, s/n, Lleida

La V Jornada de les Biblioteques escolars de les Terres de Lleida és l’acte final d’un curs en el que l’Alicia de Lewis Carroll ha format part de la vida de tota la comunitat escolar de la zona.
El projecte en comú de lectura sobre el llibre “Alícia al país de les meravelles” ha aplegat des de l’escola bressol fins a la universitat i ho volen celebrar de manera festiva amb un seguit d’actes adreçats a infants, joves, familiars, professorat, bibliotecàries i bibliotecaris i públic en general.

A més, aquesta trobada servirà per donar entrada al nou projecte sobre Pinotxo, que pren el relleu de cara al proper curs.

Al programa que han editat es pot llegir:

Durant tot el matí ens endinsarem en el món de l’absurd on veurem teatre, musica i serem partícips de tallers d’allò més divertits: contacontes, lectura en veu alta, pintura de màscares i disfresses, exposicions i jocs… entre altres sorpreses.

He tingut l’honor de ser convidat a explicar un conte a l’inici de la Jornada. No cal ni dir-ho… estic encantat de la vida!

Podeu descarregar-vos el programa clicant AQUÍ on també trobareu l’enllaç per inscriure-us.

I si voleu veure el projecte sobre Alícia que ara acaba el trobareu AQUÍ.

pinocchio1669a

Joc de l’oca elaborat per Sgrilli Roberto, l’any 1947 (extret de http://www.giochidelloca.it/scheda.php?id=1669)

 

 

 

Roberto Innocenti: L’il·lustrador del mes de maig

InnocentiAprofitem l’aparició de la darrera obra d’aquests il·lustrador per conèixer-lo una mica més. Símbol Editors acaba de publicar “La Caputxeta Vermella” una adaptació del conte clàssic amb unes il·lustracions espectaculars d’Innocenti, aquest italià  conegut i reconegut per un estil molt personal on els detalls i la seva devoció a la representació realista en obres clàssiques són patents a totes les seves obres. Entre els més conegudes convé recordar el seu Pinotxo, Rosa Blanca, la història d’Erika i darrerament La casa i La Caputxeta Vermella. Les seves il·lustracions són inconfusibles per la delicadesa del traç i el refinament de la línia, cosa que no deixa de sorprendre si atenem que Innocenti és completament autodidacta.

Nascut en un petit poble proper a Florència, Itàlia, just després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Innocenti va deixar l’escola als tretze anys per ajudar a mantenir la seva família treballant en una foneria d’acer. Als divuit anys es va traslladar a Roma i va començar a treballar en un estudi d’animació i com a cartellista de pel·lícules de cinema i obres de teatre.

La seva carrera com a il·lustrador de llibres infantils es va iniciar a partir de la seva trobada amb l’editor suís Étienne Delessert a qui va presentar els dibuixos de La Ventafocs. Corria l’any 1983.

rosa1Després vinguera Rosa Blanca, un clàssic que encara ens sorprèn quan el revisem. El que aquest llibre explica (la història dels camps de concentració i l’extermini nazi) i la manera en què es ho explica, resulta impactant en un llibre per a nens. Només cal observar  la manera en què es complement la informació que ens facilita el text, els significats que ens ofereixen unes imatges hiperrealistes i els coneixements històrics del lector. “Arreu penjaven banderes de colors i els nens saludaven”, diu una la nena  que no acaba de comprendre el significat del que està veient. El lector, en canvi, reconeix les banderes i els uniformes dels nazis. La il·lustració, amb colors ocres i grisos, accentua el caràcter opressiu i dramàtic de les escenes.

Hi ha una imatge que explica com es documenta Innocenti per dibuixar de la forma més realista possible. És la coneguda fotografia del nen jueu de Varsòvia.
rosa2rosa3

Rosa Blanca és una jove alemanya que, després de viure una escena estranya al seu poble,  es troba cara a cara amb la realitat de l’Holocaust. El nom de la protagonista és també la d’un grup de resistència alemanya que va tractar de sabotejar els nazis. Rosa Blanca, en veure a l’alcalde de la seva ciutat lliurant un nen als soldats, segueix les petjades del camió que ha pres al noi. Enmig del bosc descobreix un tancat de filferro de pues. A l’interior hi ha nens petits vestits amb uniformes a ratlles que porten una estrella groga. El final és tràgic.

D’entre els clàssics que Innocenti ha recreat em quedo amb el magnífic treball de Les aventures de Pinotxo de Carlo Collodi. Al meu entendre, molt millor que les adaptacions, també brillants de La ventafocs de Perrault, el Conte de Nadal de Charles Dickens o El Trencanous d’Hoffmann.

Las-aventuras-de-Pinocho1A Pinotxo les vistes panoràmiques que ens dibuixa permeten gaudir dels carrerons i vells edificis habitats per una multitud de personatges on el ninot s’extravia en la seva petitesa. La imatge del protagonista s’allunya de l’ensucrat Disney i s’acosta més a la de Carlo Chiostri en l’edició del llibre de 1901. En aquest llibre pots passar molta estona observant la quantitat de detalls que formen part principal del conte i que no estan allà com a mer complement. Fixeu-vos en la doble pàgina en la que Pinotxo vol entrar a veure el teatre de titelles. Resulta impressionant veure que fa tota aquella gernació de persones en aquell precís instant.pinocho2

erika1A La història d’Erika (2003),  l’artista reprèn el camí encetat amb Rosa Blanca. El llibre tracta sobre una història real narrada per una supervivent de l’Holocaust. Novament es tracta d’una nena protagonista, només que aquesta vegada és ella mateixa qui explica la seva història, la d’un nadó llançat pels seus pares d’un dels trens amb destí als camps d’extermini. En aquest llibre les imatges de la Segona Guerra Mundial recorren al blanc i negre, a la manera de velles fotografies, mentre les figures humanes, tant de les víctimes com dels soldats, tallades per la cintura o bé d’esquena, no tenen cara. Només la manta que envolta al bebè llançat del tren i les il•lustracions que obren i tanquen la història fora de la temporalitat de la guerra, són mostrades en colors.

la c asa 1La casa és una altra obra mítica. Recrea tot el segle vint amb la imatge fixa d’una masia i els canvis que es produeixen al llarg dels cent anys. Ah! Quina lliçó d’història per mostrar als joves els fets més significatius d’un segle, de la mà dels personatges i objectes que habiten aquella casa. Un llibre amb poc text i unes imatges que parlen soles.

la-caputxeta-vermellaLa Caputxeta Vermella és la darrera aportació d’aquest artista a la literatura infantil. És el conte clàssic però ambientat en una ciutat actual qualsevol. La ciutat és el bosc. La trama és la mateixa que la del conte però aquí el llop té forma humana, els arbres són les cases i els perills són encara més grans que al conte tradicional. Interessants plans contrapicats i vistes panoràmiques realment esfereïdores. M’agrada especialment la manera com comença i acaba la història amb la iaia explicant als nois un conte. I perquè no s’enfadin alguns mestres i pares i mares introdueix un doble final, tal com va passar amb el conte clàssic. Boníssim detall.

Roberto Innocenti ha rebut nombrosos premis, com l’American Library Association Notable Children Book, el Horn Book Honor List i el Bratislava Golden Apple Award. Va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 2008, en la categoria d’il·lustració, per la totalitat de la seva obra.

A través de les seves obres, Innocenti ha desenvolupat un públic fidel entre els lectors i la crítica. Faríem bé de tenir a la biblioteca de l’escola les seves obres. La majoria les podeu trobar a l’editorial Kalandraka.

Us deixo amb unes imatges de la darrera exposició que es va fer a Pistoia de les il•lustracions de “La casa” i “La Caputxeta Vermella”

A petició d’alguns companys, el proper mes de juny, un il·lustrador de casa nostra. Oído cocina!