«L’ofici d’educar», persones compromeses amb la criança

Els programes de ràdio i de televisió solen tenir una vida curta, incerta podríem dir, excepte quan es tracta d’esports. Si tenen a veure amb l’educació, el panorama és desolador, són un oasi enmig del desert i per trobar-ne un que tingui ritme, grapa, i que sigui informatiu, hem de menester anar a hores impossibles, com és el cas de «L’ofici d’educar» que s’emet els diumenges al matí quan encara no ha sortit el sol. I encara rai que disposem dels pòdcast per tornar-los a sentir una i altra vegada, quan ens vingui de gust, a casa o mentre conduïm, per exemple.

“L’ofici d’educar” és un programa de Catalunya Ràdio, referent en el camp de l’educació i la criança, on s’hi aborden temes al voltant de l’escola, l’aprenentatge, el joc, la sexualitat, els nous models de família, la reproducció assistida, o l’adolescència, entre molts d’altres. L’ànima del programa és l’Elisabet Pedrosa, llicenciada en Periodisme i Màster en Relacions Internacionals. Entre els diversos premis obtinguts destaca el Premi Marta Mata 2021 de l’Associació de Mestres Rosa Sensat per afrontar els temes més punyents de l’actualitat educativa amb valentia i rigor.

El programa va començar fa deu anys i han anat passant persones de diferents àmbits, especialistes i els autors de prestigi que han aportat la seva visió positiva i ens han il·lustrat amb els seus pensaments, les seves observacions i els seus consells.

Coincidint amb aquesta data assenyalada, s’ha publicat el llibre de títol homònim «L’ofici d’educar» on descobrim les raons més íntimes que van portar l’Elisabet a fer el programa, i els vincles que ha creat al llarg dels anys amb els col·laboradors i convidats que han passat per l’emissora, la seva particular tribu.

En aquest llibre de 102 pàgines es recullen dotze de les veus més rellevants que han passat pel programa. Són pares i mares, professionals del món educatiu i referents de diversos àmbits: l’entrenador Pep Guardiola, el biòleg David Bueno, la cuinera Maria Nicolau, la sexòloga Elena Crespi, la filòsofa Marina Garcés, l’il·lustrador Joan Turu, el pedagog Francesco Tonucci, la consultora pedagògica Catherine L’Ecuyer, la psicòloga Alba Alfageme, el grup musical Xiula, el professor Xavier Melgarejo i la psicòloga Carme Thió, tots ells comparteixen coneixements, experiències i reflexions sobre la vida, l’educació i el fet de criar.

El llibre, molt ben escrit, no és una transcripció dels programes. És un exercici periodístic on, amb paraules entenedores, se’ns presenta cadascuna de les persones i les seves opinions. Per fer-ho més proper, l’Elisabet intercala vivències personals, moments curiosos i emocions, ens mostra el seu pensament crític i ens encomana el goig de viure amb respecte als demès, essent empàtics, col·laboradors i amables per fer un mon millor.

Per exemple, ens explica com va començar el programa. En paraules seves:

“El programa L’ofici d’educar va néixer després d’un fet devastador per mi: la mort de la nostra filla Gina als onze anys a causa d’una malaltia neurològica, la síndrome de Rett. Tota l’energia que havia dedicat a la Gina fins al darrer minut de la seva extraordinària vida es va transformar, a partir de llavors, en un programa de ràdio que es va començar a emetre el juliol de 2014…”

El llibre fa de molt bon llegir, és amè i agradarà als pares i mares, a les mestres i a tothom que estigui interessat en la criança.

He tingut la sort de participar al programa des de la tercera temporada i he pogut conèixer a moltes de les persones que han passat per Catalunya Ràdio. Un privilegi, sens dubte. A més, és fascinant compartir la vivència amb les més de les quaranta quatre mil persones que escolten el programa i les nou-centes que estan connectades al canal de Telegram de l’ofici d’educar, participant, opinant i compartint informacions. De totes elles s’aprèn quan escriuen i aporten els seus comentaris encertats. Molts del qui seguim habitualment el programa, coincidim amb el pensament de l’Elisabet quan afirma:

“L’ofici d’educar m’ha fet créixer, madurar, entendre, reflexionar, posar-me del dret i del revés, qüestionar-me, riure, emocionar-me, estimar-me, analitzar-me, jutjar-me menys, conèixer-me més, compartir molt i millorar-me com a mare i dona”

El llibre m’ha fet pensar com de necessari és aquest programa i com ens aniria com a societat si hi haguessin més Elisabets que ocupessin els espais de més audiència, allò que en diuen “prime time”, a la ràdio i la televisió. Tant de bo, “L’ofici d’educar” continuï molts anys oferint-nos reflexió, bons moment i fent-nos pensar en una societat millor.

El llibre l’ha publicat Eumo (l’editorial de la UVIC-UCC) i ha vist la llum el mes de setembre de 2024.

La presentació es farà el proper dilluns, 4 de novembre a la Llibreria Ona de Barcelona, a les 19:00 h.
Acompanyarà a l’Elisabet Pedrosa el periodista Roger de Gràcia
i també hi hauran per allà moltes de les persones col·laboradores del programa. Serà una presentació però també serà una festa i estarem contents si ens acompanyeu i compartim una estoneta parlant de criança i el que convingui.

L’educació en vers

El 14 de març es va presentar el llibre «L’educació en vers» a la sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona. Va ser un acte emotiu al que em van convidar i on vaig gaudir força per les connexions que es van establir. No puc estar-me de fer un recordatori avui, Dia Mundial de la Poesia.

El compilador (curador, en diuen) del poemari és l’Antoni Tort, llicenciat en Ciències de l’Educació i Doctor en Pedagogia que ha treballat de mestre, d’animador sociocultural i de pedagog. Va ser degà de la Facultat d’Educació de la UVic-UCC, on continua treballant com a professor i exerceix de director del l’Escola de Doctorat. En aquest llibre ens presenta cent poemes sobre ensenyar i aprendre,  una mostra de com la poesia s’ha referit a l’escola i a l’educació, seguint un criteri personal des de la seva perspectiva de pedagog i gran lector.

A la “promo” del llibre podem llegir que
«l’educació en vers és una evocació del temps dels pupitres, que es mou entre la tendresa i la rebel·lió, entre la nostàlgia i el dolor, entre la felicitat i el sofriment. Perquè el pas per l’escola és una de les experiències que més ens marquen i ens defineixen com a persones.
La selecció reuneix poemes d’Anglada, Brossa, Comadira, Espriu, Foix, Goytisolo, Marçal, Margarit, Sampere, Vinyoli, Verdaguer, etc. i traduccions de textos d’Akhmàtova, Brecht, Hardy, Pessoa, Prévert, entre altres.»

A la presentació hi érem, a més del compilador, la Montse Ayats, editora d’Eumo, la Francina Martí, presidenta de l’AMRS, en David Altimir, mestre de mestres sense ell saber-ho i jo mateix. Cadascú de nosaltres va poder explicar aspectes diferents però connectats del que li ha aportat aquest recull.
El final va ser apoteòsic amb tres intervencions de luxe que van comentar i llegir sengles poemes. En Jaume Funes, la Pau Raga i la Gemma Ventura van tenir unes intervencions molt reeixides.

La primera idea que em va venir al cap va ser recordar que fa un any, aproximadament, l’editorial Eumo ja va presentar un altre poemari, el magnífic «Plouen poemes» de les companyes Vanesa Amat, Maica Bernal i Isabel Muntañá. És fàcil deduir la voluntat d’aquesta editorial per l’aposta poètica però si pensem que ho fan altruísticament i perdent diners, potser tindrem una sorpresa en saber que, per exemple, el «Plouen poemes» ja va per la segona edició.

Vaig tenir notícies de «L’educació en vers» cap a mitjans de febrer mitjançant un correu electrònic de la Gemma Redortra on em convidava a participar i a llegir un poema del llibre. disfrutar de molts dels poemes i finalment la meva tria va quedar reduïda a tres. Aquests:

David Jou «El professor» de David Jou.
«Les dues mones de Brueghel» de Wislawa Szymborska.
«Taula del 2» de Joan Ollé.

Jaume Funes recita Vázquez Montalbán

Perquè aquests? Anem a pams. El d’en Joan Ollé és un poema que he «cantat» moltes vegades, moltes. Des que l’any 1978 el vaig sentir en la veu d’en Ramon Muntaner en un disc deliciós que es diu veus de lluna i celobert i que està dedicat a l’escola que alguns vam viure, patir i gaudir i on hi ha poemes cançons que ens recorden la postguerra, la penúria d’una escola franquista i alguns trets que van ser compartits —en el meu cas de manera lleugera perquè vaig tenir uns mestres reciclats de la República que feien el que podien per normalitzar l’ensenyament i recollir les engrunes que havien quedat en el record de quan eren joves—. En aquest disc podem llegir fragments com aquest:

Parlo d’uns ulls
glaçats d’esgarrifança
fent el camí de l’escola amb la port
de no esbrinar la fórmula del vent
l’àrea del cel o el gust de la tristesa.
Parlo de la meva infantesa
I de la infantesa de molta més gent.

Però l’Antoni ha triat la taula del 2 i va agradar tornar a llegir el fragment que recorda la cantarella de les taules de multiplicar:

2×1= Por
2×2= Teatre
2×3= Crit
2×4= lluny
2×5= Déu
2×6= Dogma
2×7= Escola
2×8= Vèncer
2×9= Dibuix
2×10= Fi

I més endavant quan diu:

Per l’infant que no he estat,
pel dictat sense accents,
pels crits de ritual,
per les veritats permanents,
pel cigarret d’amagat,
per la missa en llatí,
per la llengua oficial,
per tants mots prohibits,
pel terror quotidià,
pels berenars de foscor,
per el cop de regle a la mà,
per la taula del dos.

El record que s’associa són els meus primer anys de mestre on empràvem les cançons que no deixen de ser poemes per entendre el món: Brel, Moustaqui, Leo Ferré, Sisa, Llac, Maria del Mar Bonet, etc… van ser-hi presents habitualment en aquells anys vuitanta quan començava a fer classes.

pau Raga recita Ovidi Montllor

Després vaig recordar que els promotors o els gestors de màrqueting de les empreses discogràfiques situen les millors peces, les que se sentiran a la ràdio, en els llocs estratègics, solen ser la quarta i la setena cançó. Així que vaig agafar el llibre i vaig començar a llegir buscant la quarta poesia:
La primera… de Bertolt Brecht!
La segona… «El professor» de Pere Rovira, aquella que diu «Ell seguirà ensenyant, i perseguint espurnes condemnades» referint-se a la espurnes de bellesa en la mirada d’una noia o el gest impulsiu del noi.
El tercer… de Vicent Andrés Estellés. Agg! aquí ja et comences a desmuntar i la llagrimeta aflora en llegir «Em va oferir tots els seus llibres, fou la millor biblioteca» referint-se al seu mestre.

I arribo al poema quatre, aquell que els discos diuen que és el bo i què trobem?: Pessoa!!! Uau, Fernando Pessoa, un mite per a alguns de nosaltres que hem anat a Lisboa, expressament, a visitar la seva casa, el bar on escrivia, els llocs que freqüentava, el Monasterio de los Jerónimos, etc.
Vaig seguir llegint fins a arribar a David Jou que em va disparar les connexions perquè resulta que té un poema que es diu «El nombre Pi» precisament el dia que estàvem fent la presentació, el 14 de març.

De David Jou m’ha agradat molt «El professor»:
En un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador de tantes meravelles.

Els dies previs a la presentació vaig coincidir amb en Jordi Quintana qui, com si trafiquéssim substàncies prohibides, va obrir la seva motxilla i em va mostrar al fons el cercle negre sobre vermell (Stendalh, vaig pensar) de la portada de «L’educació en vers». I li vaig contar que volia llegir el poema de Wislawa Szymborska «Les dues mones de Brueghel». En Jordi em va dir:
— Saps que té un poema sobre el nombre Pi?
Vaig caure de cul. No el coneixia. Tot estava connectat perquè finalment vaig triar «Les dues mones de Brueghel» i malgrat pugui semblar un poema que d’entrada no diu gran cosa o no l’entenem és, potser el més complex i enigmàtic de la tria.
Com m’ha connectat?
Primer, perquè l’autora és dona i només hi ha una quinzena en tot el recull.
Segon perquè la senyora Szymborska va ser Premi Nobel l’any 1996 i ja que ens hi posem que es noti que anem forts.
Tercer perquè el quadre del que parla és d’un autor que m’és molt proper i estimat.
Quart perquè la por als exàmens és una por que conec bastant bé, per experiència.

El poema en qüestió parla d’una de les pintures més petites de Peter Bruegel, el Vell. Només vint centímetres per vint-i-tres, tot i que l’artista és més conegut per les obres de format més gran i plens de gent. En lloc d’això, només dos micos. Una vista del port d’Anvers, en segon pla, feble, llunyana. I un parell d’aus volant. En tota la història de la pintura és difícil trobar una pintura més discreta. Però l’escena representada té molt de significat, i només es pot entendre si es pensa més enllà de la imatge.

El treball va ser pintat amb una gran precisió i una preocupació pels detalls. L’artista va emmarcar la vista de tal manera que un destinatari té la impressió d’estar dins d’alguns edifici enorme, potser una fortalesa situada prop del port. Podem veure com són de gruixudes les parets i podem sentir el fred.
Tot l’espai de la pintura es divideix clarament en dues parts. En primer pla, a prop de l’espectador, els micos, asseguts a l’ampit de la finestra. Són colobus vermells de la zona del Níger i del Congo.
És obvi que no estan al seu hàbitat natural. Algú va capturar-los a l’Àfrica i els van portar a Europa com una atracció exòtica, tal vegada com a regal.
La situació dels dos micos és evident: Són esclaus i estan encadenats a una anella gruixuda i rodona situat al mig de la finestra. Les cadenes són molt sòlides, potser massa sòlides
per animals petits com aquests. Al costat dels micos, hi ha restes d’aliments, probablement ametlles. Un d’ells mira cap a nosaltres i l’altre està assegut gairebé a l’esquena, amb el cap cot. Immòbils.
Anvers era la capital europea del comerç a l’època en que va ser dibuixat. Brueghel hi vivia allà.
M’agrada el quadre i m’agrada el poema perquè té diferents lectures socials i polítiques que connecten amb la nostra situació actual.

Les deus mones de Brueghel

Vet aquí el meu gran somni d’examen d’ingrés:
En una finestra, dues mones lligades a una cadena;
A l’altre cantí de la finestra, el cel bat les ales
I el mar pren un bany.

M’examino d’història de la humanitat.
M’entrebanco i llaviejo.

Una mona em mira fixament i escolta amb ironia,
L’0altra sembla que dormisqueja.
Però quan a la pregunta segueix un silenci,
M’apunta la resposta
Amb un dring-dring baixet de la cadena

(traducció de Josep M. de Segarra)

Feliç dia de la poesia!

Faules de sempre i altres contes d’animals

Baner Faules_

Les faules són un gènere literari molt antic que conserva, encara, la força de la seva imaginació i la possibilitat d’extreure’n un ensenyament. Normalment són peces breus que les fan ideals per començar o cloure una sessió de contes.
Isop, Fedre, però sobretot, La Fontaine, han estat els grans mestres d’aquest gènere en el que els personatges són animals que posen l’accent en alguna qualitat, virtut o vici humà, per oferir-nos una moralitat que ens fa reflexionar en com som les persones.

L’editorial Eumo, adscrita a la Universitat de Vic, que normalment publica textos pedagògics, també té una col·lecció que anomenen Contes. Dins d’aquesta col·lecció acaben de presentar un recull de faules. De la mà de la Maica Bernal i la Carme Rubio, dues excel·lents professores de l’escola de mestres de la UVIC, amb qui he tingut la sort i el plaer de compartir algunes aventures relacionades amb la literatura infantil i l’educació, ens ofereixen aquestes Faules de sempre i altres contes d’animals.
Algunes de les  faules són abastament conegudes, com és el cas de La tortuga i els dos ànecs, adaptació lliure d’una faula de La Fontaine però n’hi ha d’altres que provenen de la tradició búlgara, sarda o italiana i, de ben segur, ens sorprendran.

A la promoció que fa l’editorial podem llegir:paó i deesa007
Aquest llibre ens porta al món fantàstic de gallines més astutes que una guilla, formigues eixerides, ratolins presumits i óssos gemegaires. En comptes de comportar-se com el que són, aquests animals actuen com les persones. I ens mostren, amb humor i murrieria, tots els defectes humans.

Les faules s’acompanyen d’unes il·lustracions de la Laura Reixach, que usa els colors càlids i terrosos per donar-li un aire més proper i alguns dels animals els humanitza amb petits detalls de peces de roba (bufandes, camises, etc..). Una il·lustració clàssica i elegant.
L’edició està cuidada, amb lletra de cos generós i paper del bo, que fan d’aquest llibre un objecte delicat que caldria incloure en la carta als Reis.
Amb la col·laboració del servei de biblioteques de L’Hospitalet han organitzat una presentació a la biblioteca Tecla Sala. M’han convidat i ja he començat a preparar la narració d’una d’aquestes faules, tal com faran les autores. Crec que pot ser una presentació diferent, a la que hi esteu convidats, faltaria més!
El fliyer que anuncia la presentació és el següent:

presentacio_Faules_Hospitalet (2)
Aprofito per citar les tres darreres novetats de la col·lecció Contes, relacionades amb la cultura popular i les nostres tradicions:

Coberta_BusquemHome.smallBusquem l’home dels nassos
Pilarín Bayés | Adelina Palacín | Assumpta Verdaguer
Dins la col·lecció En Pau i la Laia, que ja deu anar al voltant dels quaranta títol de la sèrie, aquest home dels nassos, que té tants nassos com dies té l’any, es passeja per pobles i ciutats cada 31 de desembre. En Pau i la Laia el volen veure de totes passades, però comença a nevar i es fa difícil circular pel país. Aconseguiran de veure’l, malgrat tot?

fem-el-pessebre_9788497665285.smallFem el pessebre d’Eva Santana Bigas
Avui la Maria s’ha posat a fer el pessebre. Ho té tot a punt: la molsa, el bou i la mula, el nen Jesús, un caganer, fins i tot un dimoni! Què seria un Nadal sense pessebre! I un pessebre sense neu?

 

on_ha_anat_tio.smallOn ha anat el tió? d’Eva Santana Bigas
On ha anat el tió? S’ha escapat de casa? Aquest matí, en Pau s’ha endut un bon ensurt quan ha vist que no hi era.