L’educació en vers

El 14 de març es va presentar el llibre «L’educació en vers» a la sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de Barcelona. Va ser un acte emotiu al que em van convidar i on vaig gaudir força per les connexions que es van establir. No puc estar-me de fer un recordatori avui, Dia Mundial de la Poesia.

El compilador (curador, en diuen) del poemari és l’Antoni Tort, llicenciat en Ciències de l’Educació i Doctor en Pedagogia que ha treballat de mestre, d’animador sociocultural i de pedagog. Va ser degà de la Facultat d’Educació de la UVic-UCC, on continua treballant com a professor i exerceix de director del l’Escola de Doctorat. En aquest llibre ens presenta cent poemes sobre ensenyar i aprendre,  una mostra de com la poesia s’ha referit a l’escola i a l’educació, seguint un criteri personal des de la seva perspectiva de pedagog i gran lector.

A la “promo” del llibre podem llegir que
«l’educació en vers és una evocació del temps dels pupitres, que es mou entre la tendresa i la rebel·lió, entre la nostàlgia i el dolor, entre la felicitat i el sofriment. Perquè el pas per l’escola és una de les experiències que més ens marquen i ens defineixen com a persones.
La selecció reuneix poemes d’Anglada, Brossa, Comadira, Espriu, Foix, Goytisolo, Marçal, Margarit, Sampere, Vinyoli, Verdaguer, etc. i traduccions de textos d’Akhmàtova, Brecht, Hardy, Pessoa, Prévert, entre altres.»

A la presentació hi érem, a més del compilador, la Montse Ayats, editora d’Eumo, la Francina Martí, presidenta de l’AMRS, en David Altimir, mestre de mestres sense ell saber-ho i jo mateix. Cadascú de nosaltres va poder explicar aspectes diferents però connectats del que li ha aportat aquest recull.
El final va ser apoteòsic amb tres intervencions de luxe que van comentar i llegir sengles poemes. En Jaume Funes, la Pau Raga i la Gemma Ventura van tenir unes intervencions molt reeixides.

La primera idea que em va venir al cap va ser recordar que fa un any, aproximadament, l’editorial Eumo ja va presentar un altre poemari, el magnífic «Plouen poemes» de les companyes Vanesa Amat, Maica Bernal i Isabel Muntañá. És fàcil deduir la voluntat d’aquesta editorial per l’aposta poètica però si pensem que ho fan altruísticament i perdent diners, potser tindrem una sorpresa en saber que, per exemple, el «Plouen poemes» ja va per la segona edició.

Vaig tenir notícies de «L’educació en vers» cap a mitjans de febrer mitjançant un correu electrònic de la Gemma Redortra on em convidava a participar i a llegir un poema del llibre. disfrutar de molts dels poemes i finalment la meva tria va quedar reduïda a tres. Aquests:

David Jou «El professor» de David Jou.
«Les dues mones de Brueghel» de Wislawa Szymborska.
«Taula del 2» de Joan Ollé.

Jaume Funes recita Vázquez Montalbán

Perquè aquests? Anem a pams. El d’en Joan Ollé és un poema que he «cantat» moltes vegades, moltes. Des que l’any 1978 el vaig sentir en la veu d’en Ramon Muntaner en un disc deliciós que es diu veus de lluna i celobert i que està dedicat a l’escola que alguns vam viure, patir i gaudir i on hi ha poemes cançons que ens recorden la postguerra, la penúria d’una escola franquista i alguns trets que van ser compartits —en el meu cas de manera lleugera perquè vaig tenir uns mestres reciclats de la República que feien el que podien per normalitzar l’ensenyament i recollir les engrunes que havien quedat en el record de quan eren joves—. En aquest disc podem llegir fragments com aquest:

Parlo d’uns ulls
glaçats d’esgarrifança
fent el camí de l’escola amb la port
de no esbrinar la fórmula del vent
l’àrea del cel o el gust de la tristesa.
Parlo de la meva infantesa
I de la infantesa de molta més gent.

Però l’Antoni ha triat la taula del 2 i va agradar tornar a llegir el fragment que recorda la cantarella de les taules de multiplicar:

2×1= Por
2×2= Teatre
2×3= Crit
2×4= lluny
2×5= Déu
2×6= Dogma
2×7= Escola
2×8= Vèncer
2×9= Dibuix
2×10= Fi

I més endavant quan diu:

Per l’infant que no he estat,
pel dictat sense accents,
pels crits de ritual,
per les veritats permanents,
pel cigarret d’amagat,
per la missa en llatí,
per la llengua oficial,
per tants mots prohibits,
pel terror quotidià,
pels berenars de foscor,
per el cop de regle a la mà,
per la taula del dos.

El record que s’associa són els meus primer anys de mestre on empràvem les cançons que no deixen de ser poemes per entendre el món: Brel, Moustaqui, Leo Ferré, Sisa, Llac, Maria del Mar Bonet, etc… van ser-hi presents habitualment en aquells anys vuitanta quan començava a fer classes.

pau Raga recita Ovidi Montllor

Després vaig recordar que els promotors o els gestors de màrqueting de les empreses discogràfiques situen les millors peces, les que se sentiran a la ràdio, en els llocs estratègics, solen ser la quarta i la setena cançó. Així que vaig agafar el llibre i vaig començar a llegir buscant la quarta poesia:
La primera… de Bertolt Brecht!
La segona… «El professor» de Pere Rovira, aquella que diu «Ell seguirà ensenyant, i perseguint espurnes condemnades» referint-se a la espurnes de bellesa en la mirada d’una noia o el gest impulsiu del noi.
El tercer… de Vicent Andrés Estellés. Agg! aquí ja et comences a desmuntar i la llagrimeta aflora en llegir «Em va oferir tots els seus llibres, fou la millor biblioteca» referint-se al seu mestre.

I arribo al poema quatre, aquell que els discos diuen que és el bo i què trobem?: Pessoa!!! Uau, Fernando Pessoa, un mite per a alguns de nosaltres que hem anat a Lisboa, expressament, a visitar la seva casa, el bar on escrivia, els llocs que freqüentava, el Monasterio de los Jerónimos, etc.
Vaig seguir llegint fins a arribar a David Jou que em va disparar les connexions perquè resulta que té un poema que es diu «El nombre Pi» precisament el dia que estàvem fent la presentació, el 14 de març.

De David Jou m’ha agradat molt «El professor»:
En un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador de tantes meravelles.

Els dies previs a la presentació vaig coincidir amb en Jordi Quintana qui, com si trafiquéssim substàncies prohibides, va obrir la seva motxilla i em va mostrar al fons el cercle negre sobre vermell (Stendalh, vaig pensar) de la portada de «L’educació en vers». I li vaig contar que volia llegir el poema de Wislawa Szymborska «Les dues mones de Brueghel». En Jordi em va dir:
— Saps que té un poema sobre el nombre Pi?
Vaig caure de cul. No el coneixia. Tot estava connectat perquè finalment vaig triar «Les dues mones de Brueghel» i malgrat pugui semblar un poema que d’entrada no diu gran cosa o no l’entenem és, potser el més complex i enigmàtic de la tria.
Com m’ha connectat?
Primer, perquè l’autora és dona i només hi ha una quinzena en tot el recull.
Segon perquè la senyora Szymborska va ser Premi Nobel l’any 1996 i ja que ens hi posem que es noti que anem forts.
Tercer perquè el quadre del que parla és d’un autor que m’és molt proper i estimat.
Quart perquè la por als exàmens és una por que conec bastant bé, per experiència.

El poema en qüestió parla d’una de les pintures més petites de Peter Bruegel, el Vell. Només vint centímetres per vint-i-tres, tot i que l’artista és més conegut per les obres de format més gran i plens de gent. En lloc d’això, només dos micos. Una vista del port d’Anvers, en segon pla, feble, llunyana. I un parell d’aus volant. En tota la història de la pintura és difícil trobar una pintura més discreta. Però l’escena representada té molt de significat, i només es pot entendre si es pensa més enllà de la imatge.

El treball va ser pintat amb una gran precisió i una preocupació pels detalls. L’artista va emmarcar la vista de tal manera que un destinatari té la impressió d’estar dins d’alguns edifici enorme, potser una fortalesa situada prop del port. Podem veure com són de gruixudes les parets i podem sentir el fred.
Tot l’espai de la pintura es divideix clarament en dues parts. En primer pla, a prop de l’espectador, els micos, asseguts a l’ampit de la finestra. Són colobus vermells de la zona del Níger i del Congo.
És obvi que no estan al seu hàbitat natural. Algú va capturar-los a l’Àfrica i els van portar a Europa com una atracció exòtica, tal vegada com a regal.
La situació dels dos micos és evident: Són esclaus i estan encadenats a una anella gruixuda i rodona situat al mig de la finestra. Les cadenes són molt sòlides, potser massa sòlides
per animals petits com aquests. Al costat dels micos, hi ha restes d’aliments, probablement ametlles. Un d’ells mira cap a nosaltres i l’altre està assegut gairebé a l’esquena, amb el cap cot. Immòbils.
Anvers era la capital europea del comerç a l’època en que va ser dibuixat. Brueghel hi vivia allà.
M’agrada el quadre i m’agrada el poema perquè té diferents lectures socials i polítiques que connecten amb la nostra situació actual.

Les deus mones de Brueghel

Vet aquí el meu gran somni d’examen d’ingrés:
En una finestra, dues mones lligades a una cadena;
A l’altre cantí de la finestra, el cel bat les ales
I el mar pren un bany.

M’examino d’història de la humanitat.
M’entrebanco i llaviejo.

Una mona em mira fixament i escolta amb ironia,
L’0altra sembla que dormisqueja.
Però quan a la pregunta segueix un silenci,
M’apunta la resposta
Amb un dring-dring baixet de la cadena

(traducció de Josep M. de Segarra)

Feliç dia de la poesia!

Anuncis

Març, el mes més poètic

La Unesco va declarar el dia 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Per commemorar aquesta diada, arreu es celebren lectures de poemes i altres activitats relacionades.
A casa nostra l’ILC fa la tria d’un autor/a a qui se li encarrega un poema que és traduït a nombroses llengües, mostrant la riquesa de la poesia en un joc de tornaveu poètic de gran extensió territorial amb celebracions d’Alacant a L’Alguer i des de la Franja a Puigcerdà.
Es pot consultar tota la informació referent al Dia Mundial de la Poesia en aquest enllaç http://www.lletrescatalanes.cat/ca/programes/dia-mundial-de-la-poesia.
Enguany l’autor és en Marc Granell (València, 1953) un poeta i traductor consagrat i que ens ha regalat un poema titulat «La poesia»

Hi ha altres accions que no tenen tanta ressonància mediàtica i, en canvi, resulten emotives i imaginatives. És el cas de les propostes de la ciutat d’Abrera que organitza una PRIMAVRERA centrada en tres moments:

DIUMENGE 18 DE MARÇ. RUTA BOTÀNICA I LITERÀRIA
Hora: de 10 a 12h
Ruta botànica i literària. Vine a fer una passejada i a conèixer els arbres d’Abrera sota el guiatge d’un expert en botànica i escoltant poesia a l’aire lliure. La ruta acabarà amb un concert vermut. A càrrec d’Alfred Bellés (naturalista), Josep Pedrals (poeta), Alba Hinojosa (violinista) i Antonia Parapar (violoncel·lista).
Punt de trobada a l’Estació dels Ferrocarrils Catalans de la Generalitat.
** En cas de pluja, se suspendrà i es farà un altre dia que anunciarem en diferents mitjans.
Organitza: Regidoria d’Acció Cultural i Patrimoni i Associació Naturalista d’Abrera (ANDA)

DIJOUS 22 DE MARÇ “PIZZA VIVALDI
Hora: 18h
“Pizza Vivaldi”. Un concert espectacle per a tota la família, els més petits riuran i descobriran el plaer de la música clàssica en directe i els mitjans aprendran sense adornar-se’n qui era Antonio Vivaldi, com es crea una obra mestra i gaudiran amb el so i color de cada nota…i els grans, els grans tornaran a ser nens.
Lloc: A l’Auditori del Centre Polivalent (Plaça del Rebato, 1).
Organitza: Regidoria d’Acció Cultural i Patrimoni, Ajuntament d’Abrera i Fundació Persona, Societat i Cultura

DIVENDRES 23 DE MARÇ
Hora: 18h
Ruta literària. Ruta comentada per escriptors d’Abrera, on t’explicaran per què han triat el poema de l’aparador.
Punt de trobada a la Biblioteca Josep Roca i Bros.
Organitza: Regidoria d’Acció Cultural i Patrimoni. Biblioteca Josep Roca i Bros Associació d’Empresaris i Comerciants d’Abrera.

I no em vull oblidar d’una presentació que es farà als locals de l’Associació de Mestres Rosa Sensat

L’educació en vers
Cent poemes sobre ensenyar i aprendre
Un llibre que ens ofereix una mostra de com la poesia s’ha referit a l’escola i a l’educació. Molts poetes, catalans i estrangers, han dedicat versos al temps passat a les aules, als jocs amb els companys de classe, al record que ha deixat un bon mestre, a l’aprenentatge, al fet de créixer…
L’autor de la tria, l’Antoni Tort — llicenciat en Ciències de l’Educació i Doctor en Pedagogia. Ha treballat de mestre, d’animador sociocultural i de pedagog. Va ser degà de la Facultat d’Educació de la UVic-UCC, on continua treballant com a professor i exerceix de director del l’Escola de Doctorat— ens els presenta des de la seva perspectiva de pedagog i gran lector.
L’educació en vers és una evocació del temps dels pupitres, que es mou entre la tendresa i la rebel·lió, entre la nostàlgia i el dolor, entre la felicitat i el sofriment. Perquè el pas per l’escola és una de les experiències que més ens marquen i ens defineixen com a persones.
La selecció reuneix poemes d’Anglada, Brossa, Comadira, Espriu, Foix, Goytisolo, Marçal, Margarit, Sampere, Vinyoli, Verdaguer, etc. i traduccions de textos d’Akhmàtova, Brecht, Hardy, Pessoa, Prévert, entre altres.
Serà el proper dia 14 de març (DIMECRES!) i estic content que m’hagin convidat a llegir i comentar un poema.