Espai Llampis i centelles

El setè «relat que el vent s’endugué» ja es pot llegir al diari lhdigital. S’ha publicat aquest mes de març, al web lhdigital: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

Es tracta d’un relat breu escrit per la Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel que es titula «Los cinco y la fuente del deseo»

Qui és la M. Àngels García-Carpintero?

Ella mateixa ens comenta que, amb 5 anys, va venir amb la seva família a Bellvitge, el barri on encara hi viu. Sovint recorda la impressió que li va fer canviar l’horitzontalitat del poble de la Manxa per la verticalitat dels blocs.

Va estudiar Magisteri, Pedagogia Terapèutica i va realitzar un màster en Logopèdia, entre d’altres, però sobretot valora la formació realitzada en grups, entitats i associacions del barri i de la ciutat.

Ara, ja jubilada, exerceix de mestra voluntària.

Col·labora en la creació i manteniment dels blocs: Bellvitge 50, Bellvitgeeduca, La Voz de las mujeres. El lenguaje que transmitimos y compartimos, i Simone Weil es para todxs, Històries des de Bellvitge i Històries de Mari.

Ha escrit, entre altres «Simone Weil educadora: tras los ecos de su voz», «Amatxus. Història d’un retrobament» i «Un “Bell viatge” en bona companyia. Des de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge».

Ha col·laborat amb l’exposició «Bellvitge 50» recollint informació, resumint el coneixement que anàvem adquirint i publicant a les xarxes diversos textos, alguns dels quals han quedat recollits en dossiers a la biblioteca de Bellvitge.

Si la voleu conèixer una mica més, llegiu el que diu la Roser Batlle al seu blog:

https://roserbatlle.net/2018/06/02/carpin-mujer-valiente-que-lucha/

Ara estem preparant una trobada amb l’autor i les autores dels relats de gener, febrer, març i abril i quan ens trobem la data que ens vagi bé a tothom, us avisarem perquè experiència de conversar amb ells i sentir les seves reflexions sobre literatura i vida serà bonica de veres.

El setè relat és aquest:

Los cinco y la fuente del deseo

Los primeros libros que entraron en casa fueron los que nos iban regalando a mi hermano a mí. Al principio sólo fueron dos: Corazón, del italiano Edmundo de Amicis y Corazón de oro, de Louise May Alcott, la autora de Mujercitas. Nos los intercambiamos y los leímos varias veces, hasta que fueron llegando más, entre otros, los que pedíamos prestados en la biblioteca que abrieron en el barrio. Era el inicio de los años 70 y yo ya estaba en la pubertad.

La autora de referencia para muchas de mi generación era Enid Blyton. Nos encantaban los libros de internados, universos entre los que íbamos creciendo, tanto o más que en la misma vida cotidiana, gris, por entonces.

Pero, los que ahora más recuerdo, son los de Los cinco. Evidentemente me identificaba, como la mayoría de chicas que pretendíamos la misma libertad que daban a los chicos, con “Jorge”, una niña valiente y decidida que se hacía pasar por chico para huir de los estereotipos asociados al género. Sí, todo normal, pero ahora que miro atrás después de los muchos años en los que la vida me obligó a anclar en el mundo real, los personajes que descubro enraizados en mi ser son aquellos “extras” con los que los cinco se encontraban. La mayoría eran científicos, como el padre de “Jorge”, unos recogían insectos, otros estudiaban las piedras y, de tanto en tanto, aparecía una mujer con chubasquero y botas tras la pista de algún misterio en aquellos parajes agrestes de las costas inglesas que alentaban mi curiosidad.

¿Llegaría yo a tener algún interés tan particular como el de esos caminantes?, me preguntaba, ¿andaría, de adulta, por lugares solitarios a la caza de algo? Y es ahora, liberada ya de las múltiples cargas y de los prejuicios que casi me asfixian, ahora que ando por mundos perdidos tras las pistas del románico y de todo lo antiguo y olvidado que tuvo que ver con el trabajo de las mujeres, cuando siento cómo me revitaliza aquel deseo que siempre ardió en mi interior.

Los pozos, las fuentes, las ermitas, los muros rotos de los castillos, las enredaderas y hierbas que los abrazan, las escasas mariposas, los cantos de los pájaros que el silencio ofrece, todo me devuelve a aquellos paraísos perdidos de mi infancia en los que me reconozco como uno de esos extras que pasa por la aventura del vivir motivando la búsqueda de otras y otros.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel,

29-marzo-2022
Deseando que prenda en vosotr@s la llama de la curiosidad

El passat dijous 23 de març vam fer la setena tertúlia clandestina i per a mi va ser força especial perquè m’acompanyaven dues persones a qui estimo i admiro, la Pilar Férriz i la Montse Marcet, llibreteres de capçalera, amb qui sempre ve de gust conversar sobre literatura en general.

Vam anomenar la trobada «A tres bandes» recordant un programa mític de TV3 que s’emetia un cop l’any el mes de desembre i tenia molta audiència. Potser recordareu «Nadal a tres bandes». En aquell programa gaudíem veient les filigranes i les caramboles impossibles dels professionals del billar. A la tertúlia clandestina vam emprar el motiu del billar per recrear l’ambient de les sales esportives on es troben (encara) els joves per jugar a billar i posar-se al dia de les novetats socials.

Vam començar la tertúlia recordant Ian Falconer, l’autor de la sèrie de llibres sobre una porqueta, l’Olivia. L’Ian ens va deixar, molt jove, fa un parell de setmanes. Una pèrdua per als qui hem gaudit llegint i explicat les aventures de l’Olivia, uns llibres que van començar a arribar a casa nostra fa uns vint-i-dos anys i des del primer moment ens van fascinar perquè trencaven amb la tendència del moment i presentaven unes il·lustracions minimalistes en blanc i negre amb esquitxades de color vermell amb un resultat espectacular. A més, a tots els relats s’inclou una referència a l’art (pintura, dansa, etc.) que ens obre altres finestres al coneixement.

Després van venir uns agraïments a les persones que van col·laborar perquè la trobada fos possible. La Gemma de la Biblioteca Tecla Sala que ens va prestar alguns materials d’atrezzo, la Fali sempre atenta a tots els detalls, les companyes Désirée i Imma, que van fer una aportació gastronòmica de qualitat i els patrocinadors d’aquesta clandestina Juvé & Camps que ens van permetre tastar els seus nous productes, a la post-tertúlia.

Com a la pel·lícula “El color del dinero”, malgrat que l’ambientació estava dedicada al món del billar, la tertúlia no anava de billar sinó de literatura infantil i juvenil. Aquesta és la consigna de les tertúlies. Es un acte de fe, podríem dir, perquè no se sap qui vindrà, però sí que se sap que gaudirem de l’experiència.

La idea era presentar novetats editorials pensant en l’esdeveniment del 23 d’abril, dia en que anirem a comprar llibres per a nosaltres i per a la gent que ens envolta. Com que s’edita molt (vam parlar de 22 obres cada dia) i resulta impossible llegir tot el que apareix, la saviesa de la Montse i la Pilar va ser d’una ajuda inestimable.

Saber quin llibre agradarà als infants no és fàcil. És una pregunta que ens fem sovint i no hi ha una fórmula màgica que determini si tal lectura serà adequada.

Cada infant té el seu ritme i les diferències entre ells (encara que siguin de la mateixa edat) són evidents quan ens referim als seus interessos i a les seves habilitats. També influeix l’entorn on viu, la seva personalitat i els seus gustos.

Tal com passa amb els aliments, és bo que hi hagi una dieta de lectures variada: llibres més exigents, llibres més senzills, llibres de poesia, còmics, de coneixements, etc.

Es tracta d’oferir lectures de qualitat, que enganxin, que plantegin històries emotives, que estiguin ben escrits, que la història tingui interès per als infants, que les primeres pàgines tinguin força narrativa i que el final tanqui els conflictes i ofereixi solucions positives.

Vam anar presentant alguns bons llibres i comentant què podem trobar a cadascun d’ells. Els 24 llibres que vam preparar són aquests:

Vam acabar amb una conversa a partir de preguntes de mares preocupades pel que llegeixen els seus fills, l’atracció que desperten les pantalles, les noves tendències, etc.

Va ser una tertúlia que ens va aportar criteris i de la que vam sortir amb la llista de llibres que buscarem i llegirem ben aviat.

Com sempre, un agraïment a les persones que ens fan costat habitualment i les que van venir per primera vegada a la tertúlia i van aconseguir el seu carnet VIP que les acredita com pertanyents al nostre club clandestí.

En acabar vam fer un picoteo dolç-salat i una copeta de cava Juvé&Camps que sempre ve de gust.

La propera tertúlia serà el mes de maig. Anirem anunciant el dia i l’hora i la contrasenya per accedir si no teniu carnet VIP.