Créixer

He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.

M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!

Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)

Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.

Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».

El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)

Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant.
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.

I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.

Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema.
Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.

Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.

Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.

El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.

Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.

L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.

Lectura recomanada a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El Gegant nan i el Nan gegant
Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Roger Olmos
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 48
Barcelona, 2024

D’ací uns dies veurem a les llibreries un llibre que parla de contes i emociones. L’ha escrit, l’Eva Martínez, mestra i experta en literatura infantil.
Feia molt que no apareixia un estudi seriós, potent, i que donés una mirada nova als contes de sempre. I això és el que fa «Sota la pell del llop», una aproximació actual on situa en el seu punt exacte les «emocions dels infants». En paraules de la pròpia autora:
El que es proposa en aquest llibre va en la direcció de permetre al nen estar en contacte amb els seus sentiments, siguin els que siguin, perquè progressivament pugui sentir que té permís per estar amb si mateix i comunicar-se amb el seu món emocional.
Els contes de fades impacten profundament en l’ànima de qui els escolta perquè no pretenen ensenyar res sinó que es dirigeixen directament a una part nostra molt més profunda i essencial que necessita ser acaronada.

Si sou subscriptors/es de la revista «Viure en família» rebreu el llibre directament a casa vostra durant el mes de maig, i mentre esperem que arribi, podem gaudir amb algunes perles que s’amaguen entre els seves pàgines:

“Darrere de cada princesa delicada, sempre hi ha una heroïna adormida; darrere de cada ogre malvat hi ha un nen que demana una abraçada; darrere d’una pèrfida bruixa, sol ser-hi la mare. Sempre hi ha alguna cosa sorprenent i imprevista Sota la pell del llop.”

“Les mares humanes tenim aquesta limitació, que no podrem satisfer sempre totes les demandes dels nostres fills. Afortunadament, ens queda la confiança que durant la resta del conte ells sabran trobar tresors que no buscarien si nosaltres els hi donéssim.”

“Els contes ens recorden una cosa que hem oblidat en la nostra societat moderna: que podem sentir-nos ferits, febles, fràgils, i que l’heroi que ens salvarà viu dins nostre.”

“Els contes ens recorden als grans per on hem caminat, quins són els passatges que ens han atemorit i quins cal tornar a transitar. També són beneficiosos per als adults, ajuden a curar velles ferides i a donar-li al nostre nen interior algunes escenes que puguin reparar antigues penes amb nous i inesperats desenllaços.”

“No podem prendre’ls el llop, ni la bruixa, ni altres monstres, ja que deixaríem els nens sols amb els seus terrors més foscos a dins.”

El llibre l’edita Graó i també hi ha edició en castellà.

He tingut el plaer de fer un petit pròleg i tindré la sort d’acompanyar l’Eva a la presentació que es farà el dia 17 de maig a Vic i el dia 23 a Barcelona.

Si veniu, no us empenedireu… fins aquí puc explicar!