El centenari “Àngel Guimerà” està farcit d’actes arreu de Catalunya però el passat dimecres 31 de juliol, a El Vendrell, es va celebrar un de ben emotiu.
L’Ignasi Blanch va presentar un mural, que va anomenar “Homenatge a Guimerà”, que és una meravella i que permetrà a tothom que visiti la ciutat i passi pel carrer Progrés on està la casa museu d’en Guimerà gaudir-ne i entendre una mica més el perquè de la importància d’aquest autor.
En aquell carrer estret, a la façana lateral de l’edifici, l’Ignasi va començar fa mesos a imaginar què i com havia de ser el mural. El resultat és espectacular i molt didàctic perquè parteix de la idea que va explicar ell mateix de donar vida als personatges de les obres i treure-les al carrer per a gaudi dels veïns que passin pel seu davant i s’aturin a recordar als protagonistes de Terra Baixa, de Mar i Cel i de La Filla del Mar.
De la presentació de dimecres destaco un parell de moments: la intervenció de l’Ignasi i el tastet teatral del final.
Primer es van succeir els diversos parlaments inevitables del món polític i cultural del país que són protocol·laris però donen rellevància i sensació de “cosa seriosa”.
Després, l’Ignasi va fer una dissertació explicant com va idear el mural, com el va anar elaborant i els canvis que es van produir respecte als primers esbossos i va anar anomenant les persones que el van ajudar fent observacions sobre els vestits o les fesomies dels protagonistes. Va ser una intervenció molt didàctica perquè vam entendre el perquè dels colors triats, el perquè de la cara del llop, els canvis de la posició de les mans de la Blanca i en Saïd, la presència d’un arbre al pit d’en Manelic i altres idees que van ser molt celebrades.
Per acabar, la companyia Teia Teatre, va representar a peu de carrer alguns fragments de les tres obres esmentades amb un final apoteòsic interpretant “l’himne dels pirates” que ens va rememorar l’obra de Dagoll Dagom.
Si aneu a “El Vendrell” no ho dubteu i passeu a disfrutar d’aquest mural i segur que li trobareu moltes possibilitats de relacionar l’art amb la lectura.
L’estiu també és temps de relectures, de lectura pausada, d’aquells exemplars que ens han acompanyat i alegrat algun moment de la nostra vida. Aquest estiu he aprofitat que al Palau Robert de Barcelona hi ha una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Josep Vallverdú per tornar a disfrutar d’una de les seves novel·les. Vaig comprar el llibre i el vaig llegir l’any 1985. Era la segona edició de Saberut i Cua-verd, una novel·la que va ser mereixedora del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983.
Saberut i Cua-verd és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic. Es troben cada dia i conversen de diversos temes però, sobretot, dels homes, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans. Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i, rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual en aquests escriptor.
A l’homenatge que es va fer al novembre passat per celebrar el 40è aniversari de l’IBBYcat a 40 Sèniors Literaris de la literatura infantil i juvenil catalana, no va poder assistir però les seves paraules van quedar recollides en una petita publicació que podeu descarregar al web de l’Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/) ion podeu llegir el següent:
Jo amb la host dels meus llibres
El 1960 és l’any que publico el meu primer llibre en català per a joves: El venedor de peixos, amb Arimany; aquella primera novel·la es reedità molts anys, en altres editorials.
Jo no estava decidit a continuar per aquell camí, però tanmateix vaig escriure dos originals més, i un d’ells obtenia el primer Premi Joaquim Ruyra: Trampa sota les aigües. Érem a mitjans dels anys cinquantes del passat segle, feia poc que havia aparegut Cavall Fort i hi vaig entrar amb un reguitzell de contes, durant uns anys; també prenia com a editorial La Galera arran de l’èxit de Rovelló, premi Josep Maria Folch i Torres. En una dècada havia rebut els dos guardons cabdals de la literatura narrativa catalana per a joves. A partir de Rovelló vaig prometre al director Dòria, de La Galera, que els faria un llibre a l’any. I almenys vuit o deu títols van anar així.
És realment l’època daurada, amb En Roc Drapaire (també premiat), Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell…
Sempre que se m’ha acudit una trama d’aventura consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes. Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.
Però no vaig ser només autor en aquell terreny, sinó en múltiples: llibres de text, de viatges, del jo, teatre i fins més de setanta traduccions. En una segona etapa, anys setantes i vuitantes del segle passat, augmenten els llibres «per a grans»: autobiografies, llibres de records, evocació de llocs de residència… editats a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida, i minven relativament les narracions juvenils; les infantils decreixen de ple. Les narracions juvenils són destinades a joves i adults alhora, editades ara quasi totes per Pagès (La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops), tot i destinar-ne algunes a La Galera (El testament de John Silver).
La tercera etapa correspon a l’edat més avançada, passats els vuitanta-cinc. És quan em sento cridat al poema, i m’hi endinso, faig poesia com a dedicació més compromesa. El poema és el refugi d’or de la vellesa, els sentiments i els records prenen en l’edat avançada una intensitat arrabassadora, i el llenguatge esdevé afinat, exigent, fiblador i emotiu.
Hom sent, en bastir el poema, al mateix temps escolar-se la vida i renéixer a una nova dimensió. La prosa paral·lela a la poesia serà, en aquesta saó, textos d’evocació, autobiografia, anecdotaris. Ja he publicat sis volums de poemes, que han rebut molt bona acollida de crítica i públic. Darrerament, com una flor solitària, La Galera ha publicat a tota honor una nova novel·la per a infants, El vuitè nan.
No descarto res, estic a l’expectativa de l’any 2023, el del centenari, que em serà dedicat, per al qual reservo l’aparició d’algun volum. Si mentrestant apareix a l’horitzó un argument prou bo per a la quitxalla, doncs em posaré davant les tecles per viure amb els lectors l’aventura. Salut hi hagi!
I si encara no ho heu fet, teniu fins al 11 de setembre per deixar-vos caure pel Palau Robert. Val la pena conèixer qui és en Vallverdú i què ha escrit. L’exposició és senzilla (potser massa) i està formada per uns plafons que fan un recorregut per la seva vida i uns expositors on es recullen els llibres que ha escrit i traduït. També hi ha una petita sala on es pot veure l’entrevista que li va fer en Xavier Graset al Més324 (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lany-vallverdu-amb-josep-vallverdu/video/6204228/)
En els propers mesos reviurem la poesia de Gloria Fuertes, una de les autores més estimada entre els infants, o almenys això és el que pensem quan els veiem llegint els seus llibres amb tanta afició.
La Gloria Fuertes va néixer al madrileny barri de Lavapiés l’any 1917 i cent anys després, convé celebrar-ho com cal, és a dir, llegint i revivint la seva obra.
A més de ser una de les representants femenines de la poesia social a Espanya, va conrear la literatura infantil i juvenil amb enorme èxit. A partir de mitjans dels anys 70 va col·laborar activament en diversos programes infantils de Televisió Espanyola, com Un globo, dos globos, tres globos que li van donar molta popularitat entre els infants.
Entre molts altres premis, va ser guardonada amb el diploma d’Honor del Premi Internacional de Literatura Infantil Hans Christian Andersen.
Per anar escalfant l’ambient, una empresa d’aviació noruega, la Norwegian, ha triat l’últim dels avions que acaba de posar en marxa, un Boeing 737-800, de 186 places, per portar la imatge de Gloria Fuertes a la seva cua. Serà un dels 81 avions que l’empresa identifca amb un personatge de la història, les arts o les ciències, com ja va fer amb Roald Dahl, Roald Amundsen o Greta Garbo, entre d’altres.
He tingut la sort de pujar en alguna ocasió a l’avió de la Brussels airlines que fa la ruta Barcelona-Brussel·les i que és un homenatge a Hergé. Sempre ha resultat un viatge diferent.
Thomas Ramdahl, director de Norwegian ha dit que «l’homenatge de Norwegian a Gloria Fuertes precedeix en uns mesos a la celebració del centenari del naixement de l’autora, que tindrà lloc el 2017. Gloria Fuertes és un dels referents de la poesia i literatura infantil i juvenil del segle XX i està estretament lligada a la història sentimental de milions d’espanyols, motiu pel qual és un honor per Norwegian comptar amb la seva figura en el nostre elenc d’herois».
Una visita al web de la Fundación Gloria Fuertes és molt recomanable. Allà hi trobareu tota la informació per preparar el merescut homenatge a aquesta dona que ens va deixar l’any 1998. De moment l’editorial Kalandraka acaba de publicar “la oca loca”. Serà un bon moment de bescanviar els vells exemplars que circulen per les biblioteques escolars o personals, com aquests dos de la colección Chicolibro que volten per casa des de fa més de trenta anys.
No puc estar-me d’incloure alguns poemes per als qui no conegueu com n’és de divertida i compromesa la seva poesia.
Autobiografía
Gloria Fuertes nació en Madrid
a los dos días de edad,
pues fue muy laborioso el parto de mi madre
que si se descuida muere por vivirme.
A los tres años ya sabía leer
y a los seis ya sabía mis labores.
Yo era buena y delgada,
alta y algo enferma.
A los nueve años me pilló un carro
y a los catorce me pilló la guerra;
A los quince se murió mi madre,
se fue cuando más falta me hacía.
Aprendí a regatear en las tiendas
y a ir a los pueblos por zanahorias.
Por entonces empecé con los amores,
-no digo nombres-,
gracias a eso, pude sobrellevar
mi juventud de barrio.
Quise ir a la guerra, para pararla,
pero me detuvieron a mitad del camino.
Luego me salió una oficina,
donde trabajo como si fuera tonta,
-pero Dios y el botones saben que no lo soy-.
Escribo por las noches
y voy al campo mucho.
Todos los míos han muerto hace años
y estoy más sola que yo misma.
He publicado versos en todos los calendarios,
escribo en un periódico de niños,
y quiero comprarme a plazos una flor natural
como las que le dan a Pemán algunas veces.
Doña Pito Piturra
Doña Pito Piturra
tiene unos guantes,
Doña Pito Piturra
muy elegantes.
Doña Pito Piturra
tiene un sombrero,
Doña Pito Piturra
con un plumero.
Doña Pito Piturra
tiene un zapato,
Doña Pito Piturra
le viene ancho.
Doña Pito Piturra
tiene toquillas,
Doña Pito Piturra
con tres polillas.
Doña Pito Piturra
tiene unos guantes,
Doña Pito Piturra
le están muy grandes.
Doña Pito Piturra
tiene unos guantes,
Doña Pito Piturra
¡lo he dicho antes!
Aquest Sant Jordi que ja albirem serà especial perquè farem un homenatge a la poetessa Joana Raspall, recordant que d’ací a no res, l’u de juliol, farà 100 anys. Estem preparant la lectura i/o representació d’alguns dels seus poemes. I serà especial perquè a moltes escoles de l’Hospitalet i de Catalunya es faran accions similars.
Gràcies a la coordinació de la Pilar Domínguez, companya mestra del Centre de Recursos Pedagògics i de la Núria Vila, bibliotecària de la ciutat, estem preparant, també, una festassa cap a final de curs on podrem veure tot el que haurem fet, que serà molt.
Si voleu conèixer o saber perquè estimem la Joana Raspall podeu clicar aquí i trobareu el primer DOSSIER JOANA RASPALL que hem elaborat a l’escola Sant Josep – El Pi.
Si, a més a més, voleu més informació, podeu enllaçar amb: CRP L’Hospitalet El wikispace centenari de la joana raspall El bloc de la Joana El web de la Joana Raspall
Aprofito per comentar que el post que estàs llegint és el número 100 d’aquest bloc i que és possible gràcies a tu, lector amic, lectora amiga.
La invitació a la lectura 