Relats que el vent s’endugué. Segona trobada

Hi ha dies i dies. Alguns són dels que anomenem “blinguis” i són aquells en els que ens esforcem perquè les coses vagin bé però tot acaba capgirat, entrebancat, i amb una sensació de dia perdut. Passa de tant en tant i solen coincidir amb els dilluns, en el meu cas.

Hi ha, en canvi, altres dies que tot va millor del previst i en arribar al vespre, en aquella hora de passar revista a com ha anat la jornada, diem que ha estat un dia que ha valgut molt la pena i que ens anem a dormir satisfets i contents. Aquest va ser el cas de dilluns passat.

Havíem previst la segona trobada d’autors i autores de la ciutat de l’Hospitalet. A darrera hora es va disculpar l’Ignasi Barba a qui teníem moltes ganes de sentir i de conversar sobre teatre i literatura. En una altra ocasió serà.

En canvi, van arribar puntualíssimes l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García-Carpintero i l’Anna Vilar i vam mantenir una conversa high level que em va agradar (molt), tot i que en algun moment em vaig perdre i els dies següents he hagut d’anar paint tota la pila d’informació que ens van oferir.

Em quedo amb la imatge de tres dones formidables que ens van explicar part de la seva vida i sobretot les seves motivacions per escriure allò que les preocupa i de compartir els seus pensaments amb tots nosaltres amb els seus llibres.

L’Anna Vilar, a més, ens va oferir una primícia, el seu darrer relat (Xuts en la foscor) on explica uns fets ficticis succeïts l’any 1620 a la comarca de La Segarra, relacionats amb dones remeieres que eren acusades de bruixes. Un relat que presentarà dilluns vinent a la llibreria Llavors (l’Hospitalet) i, si tot va normal, allà hi serem per fer-li costat. De fet, és el tercer llibre que publica en poc temps, tots amb Animallibres, i amb continguts diversos. Si la memòria no em falla, el primer va ser Tot plegat semblava una broma on aborda el tema de l’assetjament a l’escola, el segon L’aleteig de la papallona, amb contingut ecologista, i aquest Xuts en la foscor, relacionat s amb fets històrics.

L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/anna-vilar

La Mari Àngels ens va emocionar molt explicant els seus records d’infantesa i amb la seva empatia natural ens va fer viure aquella època llunyana en que Bellvitge era poc més que blocs de ciment d’un espai en construcció, una ciutat dormitori perduda enmig del no-res.

Ens va faltar temps perquè ens comentés el seu llibre sobre la Simone Weil que us recomanem especialment perquè desmitifica i centra la persona d’aquesta filòsofa lluny dels comentaris de pa sucat amb oli que l’han acompanyat.

En un moment de la intervenció de la Mari Àngels ens vam adonar d’una coincidència curiosa i meravellosa. Totes tres dones estaven jubilades, havien dedicat la seva vida a la docència i ara tenien temps per escriure diàriament. Curiós, perquè els seus àmbit i els seus interessos com a escriptores són ben diferents.

Y ahora nos preguntamos ¿quiénes somos? Porque después de 50 años ya no somos lo mismo que si no hubiéramos salido de nuestros pueblos. No renunciamos a nuestros orígenes, pero ya no vivimos sólo de ellos, algo nos ha ido conformando ¿qué es? No somos Barcelona ni venimos de aquellos “pagesos” rurales de l’Hospitalet, el folklore de las distintas regiones de España se ha ido fundiendo con las tradiciones catalanas y absorbe ya algo de otras más lejanas, pero la amalgama que nos rodea no es lo que somos, lo que somos anda más por las raíces, ¿Qué raíces se me han enredado con las de esta ciudad formando una sola?

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ma-angels-garcia-carpintero

L’Ana de Lacalle, a qui no coneixia personalment, ens va il·luminar parlant de Intel·ligència Artificial, de quines coses bones ens aportarà i, sobretot, del mal que ens farà com a societat.

Té l’Ana un discurs elegant, amb paraules plenes de contingut, ben pensades i que com a filòsofa “Huérfana de Sofía” ens fa replantejar-nos la nostra vida. El seus pensaments ens obren la mirada al que hi ha al nostre voltant però també al que tenim en el nostre interior.

“Recuerdo una obra de Stefan Zweig titulada “Novela de ajedrez” cuyo manuscrito envió a sus editores el día antes de quitarse la vida junto a su segunda esposa, por entender que Europa “era un cadáver que se había suicidado”, según palabras de Joseph Roth. Evidentemente el contexto histórico es otro. Me refiero a lo que me rodea en comparación con lo que atormentaba a Zweig. Pero lo que ha generado esa asociación de mi situación y del contenido de la novela mencionada es la absurda reclusión. Aunque no me sorprende que lo último que escribiera fuese esta narración; que tras ella optara por la autolisis, ya que la agonía, el sufrimiento insoportable y el sinsentido que padece el protagonista pudieran ser acaso un reflejo de la perturbación interna que vivía el mismo autor.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ana-de-lacalle

Vam poder conèixer els seus llibres i ens van explicar les motivacions i els arguments de la majoria d’ells. Els podeu trobar a les biblioteques de l’Hospitalet al fons d’autors i autores de la ciutat.

També es pot consultar la seva biografia i més dades al magnífic web que impulsen des del servei de Biblioteques de l’Hospitalet, sota la coordinació de la Gemma Isern, bibliotecària a la Tecla Sala i persona compromesa amb el projecte “Relats que el vent s’endugué”.

Entreu a: https://sites.google.com/site/autorslh/

La de dilluns va ser una jornada d’aquelles que valen la pena viure-les.


Vam acabar amb un joc literari basat en dites i frases fetes. Amb premi per a tothom.


Gràcies a les persones que ens vau fer costat.

SEGONA TROBADA D’AUTORS I AUTORES DE L’HOSPITALET

“El escritor escribe. Si alguien quiere aprender a escribir podrá llegar a ser una persona que escribe, pero nunca será un escritor. Según Raimond Chandler, entonces soy un escritor, una persona que escribe. Me faltaría saber si escribo bien y si tengo un estilo propio. El estilo no se busca, se tiene o no se tiene y no se sabe el porqué.
Nadie mejor que yo sabrá si escribo bien. Vivo de eso, vivo de criticar y analizar lo que otros han escrito. Enseño literatura.”

Les frases anteriors són les primeres de la pel·lícula “Lugares comunes”. Una veu en off que correspon al protagonista les pronuncia mentre veiem com les escriu amb la seva estilogràfica en un quadern. Es tracta d’un recurs narratiu que es repeteix en diversos moments i ajuda a comprendre el personatge, un professor de literatura de la Universitat de Buenos Aires que rep una notificació ministerial dient-li que el jubilen “d’ofici”. És una pel·lícula que m’agrada.

El proper dilluns 15 de maig, farem la segona trobada d’autors i autores de l’Hospitalet que han participat dels Relats que el vent s’endugué dels mesos gener, febrer, març i abril de 2023.

Ens acompanyaran l’Ignasi García-Barba, l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García Carpintero i l’Anna Vilar.

Amb elles conversarem sobre literatura, sobre les seves obres i sobre què les motiva a escriure. No serà una conferència, el que volem és que la tertúlia flueixi de manera agradable i que puguin explicar anècdotes i reflexions en veu alta.

També coneixerem els seus lligams amb l’Hospitalet, els seus hàbits lectors, què llegien quan eren infants i si recorden algun llibre que els hagi marcat. També, si volen, els demanarem que ens facin cinc cèntims dels projectes que tenen entre mans.

I potser acabarem de manera divertida fent algun joc literari. Potser.

Les dades:
II trobada d’autors i autores de l’Hospitalet
Data:
15 de maig de 2023
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30
Lloc: Espai Llamps i Centelles

Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
Us hi esperem!

«Bibliotecas: la morada de la intimidad colectiva», una apologia de l’espai més hospitalari que existeix.

El sisè “relat que el vent s’endugué” ja es pot llegir en format digital al web lhdigital https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

És un relat breu que ens ha compartit l’Ana de Lacalle, una persona sàvia i que coneix bé la condició humana perquè en els seus escrits hi predomina la reflexió filosòfica.

Les persones que coordinem “Els relats que el vent s’endugué” estem molt contentes perquè els relats que ens han enviat els autors i autores de l’Hospitalet són de molt nivell i ens permeten, a més, conèixer les persones que els han escrit.

Si tot va com ha d’anar, abans de Sant Jordi podrem fer la segona trobada amb els quatre autors dels mesos de gener a abril per conversar de les seves passions, els seus ideals i com escriuen i perquè. Serà molt interessant, seguríssim.

Qui és l’autora del mes de febrer?

L’Ana de Lacalle, als tretze anys arriba a L’Hospitalet –barri de La Torrassa- en un moment en què la majoria de nois/es de la seva edat eren fills de l’onada immigratòria provinent de la resta de l’Estat espanyol. Una generació que gràcies a l’esforç de les famílies va poder fruir d’uns estudis i una formació que no tenien els seus pares. Fet que va gestar alhora persones amb una sensibilitat social de la que es va beneficiar la ciutat a molts barris, mitjançant el moviment associatiu, i en concret en el que va participar, l’educació en el temps lliure. Avui aquestes entitats fan una tasca d’integració d’immigrants cabdal, a més de suplir la presencia dels pares per motius laborals o d’altres raons.

El seu primer contacte amb una biblioteca va ser amb la mítica Josep Janés, ubicada originalment a la Plaça Espanyola, i on va gaudir de mitjans que van facilitar els seus estudis.

Durant anys va fer voluntariat al camp de l’educació en el lleure del barri, comissió de festes…

Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i després de dedicar-se vint-i-tres anys a la docència, publica una sèrie de títols en què predomina el que tradicionalment es consideren formats narratius, però en què sempre subjau una pretensió de reflexionar filosòficament sobre qüestions rellevants de la condició humana —Huérfanos de Sofía (2015), Híbrido (2018), Relatos y Aforismos (2019), Existo, para vivir (2020) i El mal que nos hacemos (2022). Obres col•lectives com Tren sin parada (2019), Virginidad y Mujer (2021), Cánones de Belleza (2022).

Actualment, desenvolupa la seva activitat filosòfica vinculada al Club Mundial de Filosofia i al Centro de estudios sociales Desiderio Sosa d’Argentina, a la Societat Lambayecana de Filosofia del Perú –com a membre d’honor– participant i organitzant Congressos i Esdeveniments filosòfics.

També col•labora puntualment a revistes de Filosofia i Literatura (ANGAÚ, Polisemia, COMUNAS del LITORAL).

Podeu saber més de la seva obra entrant al blog que manté al dia: https://filosofiadelreconocimiento.com/

El relat que ens comparteix farà molt contents al lectors i usuaris habituals de les biblioteques perquè ens reconeixerem fàcilment.

Bibliotecas: la morada de la intimidad colectiva

Adentrarse entre los pasillos, más o menos amplios, de la casa por excelencia de los libros que, y esto no es ninguna menudencia, están a disposición de cualquier persona que desee acceder gratuitamente a ese mundo de oscura luminosidad, es una experiencia simultáneamente de intimidad y de acción colectiva.

La primera de las vivencias se produce en ese contacto casi seductor entre quien anhela leer y quien escribe para ser leído. Merodeando, abrumados por la infinidad de posibilidades que se nos presentan, tocamos, cogemos y ojeamos aquellos ejemplares que despiertan nuestro interés, y con los cuales iniciamos una conexión única e intransferible: el mundo interior se desvela sin pudor es esa íntima relación, en la que nos sabemos inmunes a cualquier juicio ajeno. Solo tras este tránsito pausado, saboreado y enigmático entre nuestro yo y esos libros que amagan algo de nosotros entre sus páginas, podemos avanzar hacia la interacción con los otros.

Este aspecto colectivo se desgrana al transformar las bibliotecas no solo en almacenes de libros, sino en centros de cultura que partiendo de los libros se expanden a otras expresiones artísticas. Y esta dimensión colectiva nos convierte en una comunidad cultural, cuyo fundamento son los libros.

La concepción de lo que debe ser hoy una biblioteca pública se ha amplificado y enriquecido. Tan solo con acceder a la web de cualquiera de ellas, o acercarnos a realizar una visita —acto inigualable— constataremos que esa morada de intimidad colectiva contribuye a la necesaria interacción entre humanos a partir de la lectura, y, en definitiva, a compartir vida, ese acto tan profundamente humano que en nuestras sociedades está siendo minimizado contundentemente —obviamente la pandemia ha ayudado en esa macabra tarea—

Así, diría que quien está seducido por la lectura, lo está, a su vez, por los otros que han sucumbido a las artes librescas y que la cuna de las palabras mágicas está en el seno familiar. En su útero se gesta el embrión de la curiosidad por el contacto con lo Otro -otros mundos- y los otros; primero mediante la palabra escrita a la que, como he narrado, todos podemos tener acceso; después el gusanillo de la cultura adopta diversidades enriquecedoras.

Visitemos bibliotecas, conozcamos qué son ahora, y a partir de ahí decidamos quedarnos o marchar…

I si voleu l’adhesiu que us identifica com a lectors dels relats només cal que aneu a qualsevol de les biblioteques de la ciutat i us el donaran de franc. Ah! i de passada us podreu fer el carnet (si és que no el teniu) també de franc i us podreu emportar en préstec un bon grapat de llibres, àlbums, vídeos, revistes, etc. que us faran passar bons moments.