1 Octubre 2013 by jcentell

Claude Ponti: L’il·lustrador del mes d’octubre

Si mai teniu l’oportunitat d’anar a alguna de les moltes fires de llibres infantils i juvenils que es fan arreu d’Europa, sobretot a França, veureu que sovint es fan presentacions de novetats i que, també habitualment, hi ha autors i il·lustradors que signen els seus exemplars.

Un dels autors que apleguen més seguidors, en cues interminables, perquè els hi faci una dedicatòria és en Claude Ponti.

Aquí, a casa nostra, potser encara no és prou valorat i no sé ben bé quin és el motiu, tot i que sospito que una de les claus de l’èxit dels seus llibres roman en els jocs de paraules que empra en els seus originals i que costen de traduir.

Claude Ponti, de nom real Claude Ponticelli, va néixer el 22 de novembre 1948 a Luneville a la regió de Lorraine. Quan va acabar el batxillerat, l’any 1967, es va apuntar a l’Escola de belles Arts d’Aix-en-Provence, i després va anar a estudiar literatura i arqueologia a Estrasburg. Entre el 1968 i el 1984 va ser dibuixant del diari L’Exprés i va exposar alguns dels seus dibuixos a París des de 1972 fins a 1978. També va fer moltes il·lustracions per a editorials i publicacions infantils.

El naixement de la seva filla Adèle el 1985 va ser el detonant de la seva vocació envers els àlbums il·lustrats.

En les seves obres els registres que usa són semblants als dels mecanismes dels somni, però sempre amb una base d’humor feliç. Els jocs de paraules que intervenen en la dinàmica de la història i els personatges estan formats per associacions de paraules, sovint inventades.

L’univers pontià, amb les seves nombroses referències culturals i artístiques, els seus temes, els territoris lingüístics de la infància, la seva originalitat en les formes, els colors o la tipografia, fa que les seves propostes narratives de línia clara tinguin una implicació forta, emocional i farcida d’expectatives.

El mateix Ponti diu dels seus àlbums: “Les meves històries són com contes de fades, sempre ubicades en el món meravellós. Parlen de la vida interior i les emocions de la infància i cada nen que les llegeix pot imaginar el que vulgui perquè els personatges i els somnis que presento també són els seus.”

Les primeres obres d’en Claude Ponti tenen una forta influencia de Lewis Carroll (d’Alicia en terra de meravelles i A través del mirall) i sense pretendre-ho les seves il·lustracions ens recorden el surrealisme d’en Dalí.

Al nostre país, l’editorial Corimbo és la que s’encarrega de traduir i publicar els seus llibres. Corimbo està associada amb la francesa École des Loisirs.

Alguns dels àlbums il·lustrats que podem trobar fàcilment al mercat són els següents:

El árbol sin fin

L’Hipolina s’ha fet gran i el seu pare ha decidit ensenyar-li tots els secrets de la caçera. Viuen a l’arbre sense final. Després d’una branca sempre hi ha una altra branca.

La meva vall

En una enorme vall, els habitants són anomenats Tuims. Si us assegureu de seguir el mapa podreu veure els arbres-vaixell. Si us agraden els laberints, potser arribareu fins al Bosc del Nen Perdut.

Dins el cotxe

Com fa la mare ocell per assegurar-se que, quan es desperti, els seus fills hi seran? Què està passant al cotxe quan la família conill torna del supermercat?

La tempesta

Aquesta nit la tempesta arriba, però la Clara no té gens de por. Espera que comenci. El vent bufa amb força! La Clara es pregunta si el vent arrencarà la casa.

El Petit Príncep Puf

El rei i la reina van a la recerca d’un mestre per al seu fill, el príncep Puf. Moltes altres reis els recomanen un tal senyor Ku. Després de la primera lliçó, quan s’assabenten de tot el que el Príncep ha après, es queden una mica preocupats. Després de la segona lliçó, encara es queden més preocupats. La tercera lliçó els horroritza. No obstant això, aquestes tres lliçons seran suficients perquè el Príncep Puf esdevingui un gran rei i també els seus pares són feliços.

Robert Elbanc

Robert Elbanc és un banc. Viu en una plaça. Quan les persones arriben a la plaça es transformen i així poden esdevenir el peluix preferit de la seva infància, un osset, o una nina. Ningú se n’adona del que li passa. Es troben bé, això és tot.

Catàleg de pares

Catàleg de pares per a infants que els volen canviar és un llibre molt enginyós, ple d’ironia, en el que es presenten un seguit de famílies imaginàries perquè l’infant pugui triar la que s’adiu més amb els seus desitjos.

Us deixo unes imatges d’aquest autor/il·lustrador.

3 Setembre 2013 by jcentell

Peter Schössow: l’il·lustrador del mes de setembre

Peter Schössow va néixer a Hamburg, on encara hi viu, el 1953. És un dels grans dibuixants alemanys. Va estudiar Comunicació Visual i Il·lustració a la Universitat de Ciències Aplicades d’Hamburg. Treballa com a il·lustrador freelance per a editorials de llibres infantils, programes de televisió, diaris i revistes.
Els seus treballs combinen la tècnica mixta i usa l’ordinador de manera genial per aconseguir els escenaris màgics que trobem als seus contes.
Dels seus llibres publicats a casa nostra destaco un parell que són imprescindibles: El meu primer cotxe era vermell i No és possible! La història d’Elvis. A l’escola, també ens han fet passar bones estones altres llibres seus com El vent, La ratera i El petit Dodo.
Els comento, breument, a continuació. Si teniu oportunitat, no deixeu d’incloure’ls en la vostra tria per a la biblioteca escolar.

El meu primer cotxe era vermell
Des de la primera pàgina ja veiem que es tracta d’un cotxe de joguina. Un avi i el seu nét converteixen les restes d’un cotxe de pedals, rovellat, abonyegat, en un fantàstic cotxe de joguina i el deixen com nou.
Quan el tenen a punt, és l’hora del gran viatge. Una gran aventura pels voltants de la casa on hi viuen. El nen i el seu germà petit, que també hi puja al darrere, es trobaran amb sots, maniobres difícils i obstacles diversos i perillosos (vespes, arbres, túnels i porcs).
Schössow narra aquesta història de manera senzilla, però amb molt de diàleg i molt d’humor, sovint irònic.
El ritme narratiu és equivalent a la velocitat de la conducció, és a dir, cada vegada més ràpid, salvatge i impetuós.
El fons, fet amb ordinador, és borrós (com a moltes de les seves obres) però en primer pla hi ha una quantitat de detalls divertits i personatges fàcilment reconeixibles (com ara la Caputxeta i el llop)
Les il·lustracions, amb siluetes elaborades amb línia gruixuda negra i amb contrastos entre llum i ombra, ofereixen efectes que inviten a imaginar els objectes com si sortissin del paper.
Aquest àlbum va ser mereixedor del Premi Llibreter l’any 2011.

¿Cómo es posible??! La historia de Elvis
En aquest cas, l’inici del llibre és difícil d’entendre: Una nena camina penosament a través d’un parc ple de gent i, de tant en tant, s’atura i enfadada, mira a tothom i crida: Com és possible?!
Ningú no li respon però tots perceben que es tracta d’una pèrdua. A poc a poc, cada vegada més persones la segueixen per veure què passa i finalment li pregunten. Llavors ella crida: “Elvis és mort!”.
Tots pensem immediatament, per descomptat, en el cantant movent els malucs, però quan la nena obre la bossa que duu, s’hi veu un petit ocell groc que es troba mort. L’ocell, de nom Elvis, necessita un funeral com cal. Un funeral complet amb processó, espelmes, flors, encens, etc.
La nena explica com havia estat la vida del seu ocell, tots ploren una mica, s’abracen i s’imaginen com serà, allà al cel, quan els dos Elvis es trobin.
Per a mi, el millor llibre d’en Peter Schössow. Imprescindible.

El vent!
Els homes hem après molt al llarg de la nostra historia. Des del moment que vam baixar dels arbres i vam posar els peus a terra, hem aprés a córrer i també a nedar. L’únic que encara no som capaços de fer és volar. Per acomplir aquest somni hem inventat enginys i màquines.
En aquest conte sense paraules es veu un home, un dia de vent, a la platja. Porta abric, barret i una bufanda. El dia és tempestuós. Llavors el vent li arrenca el barret del cap, i abans que pugui fer res, una tempesta violenta s’emporta l’home com si fos un trosset de paper volant pel cel. En realitat no és un vol, és més aviat una passejada a través de l’aire. L’home estira els seus braços per anar més amunt, més enllà, com si fos un avió. Quan la tempesta amaina, l’home torna plàcidament a la seva platja. Està content d’haver sobreviscut i llavors agafa una caixa, s’hi puja a sobre i espera la següent tempesta mentre diu les úniques paraules de la història: “Una vegada més!”
L’escala de colors d’aquest conte es redueix a tons marrons, verdosos i vermellosos. L’aspecte de l’home va variant a mesura que va gaudint de l’experiència. Només cal veure com Schössow li modifica els ulls, els dits aprestats i el cabell despentinat per fer-nos veure el seu estat d’ànim.
Un llibre per somiar.

El petit Dodo
A Peter Schössow se li nota que li encanta el mar i, per això, molts dels seus llibres hi estan relacionats.
A El Petit Dodo, l’inici ens mostra un petit vaixell remolcador al port d’Hamburg en el que la seva tripulació només està formada per una mostela, una llúdriga i un gripau de ventre groc.
Els tres personatges han patit un naufragi durant una tempesta.
Ells es poden salvar però el cost de la reparació del seu vaixell és tan cara que no la poden assumir.
Un dia, passejant per la platja, un d’ells troba un ou molt gran amb taques. El porta a casa i mira d’aclarir el seu origen.
Un altre dia mentre miren la televisió s’assabenten que l’ou, el seu ou, l’estan buscant uns investigadors i afirmen que és un ou d’un Dodo, una au ara ja extingida (sí, aquell que apareix a l’Alicia d’en Carroll). Comenten que fa anys que està extingit i, per tant, és molt valuós. Ofereixen una recompensa elevada. Els tres mariners veuen la possibilitat de cobrar la recompensa i amb els diners arreglar el seu vaixell.
Aconsegueixen els diners i neix el Dodo, però els mariners tenen dubtes quan el van a veure al parc. El Dodo està trist i llavors planegen un robatori per retornar l’animal a l’Illa Maurici…. on trobaran la família del Dodo, la seva mare i la resta de Dodos que encara hi viuen amagats en aquesta illa.
És una historia més llarga del que ens té acostumats l’Schössow però hi ha una composició de les imatges molt curiosa perquè fa servir diferents enquadraments segons l’estat d’ànim dels personatges. Hi trobem imatges a doble pàgina, a sang, i altres més petites i emmarcades al costat del text.
Especialment ben trobades són les imatges que reflecteixen perfectament els ambients (l’ambient nàutic tan convincent com el soroll d’un pub abarrotat o la tranquil•litat d’un dia de família al zoològic). La seqüència d’imatges de la boira, les escenes en blanc i negre de la televisió, els interiors càlids i l’esplendor tropical de l’illa, per exemple, provoquen en nosaltres una gran impressió per la diversitat de recursos.

El mar en calma y Viaje Feliz
El títol fa referencia a uns versos de Goethe. La primera part (“El mar en calma”) retrata l’estat de frustració d’un mariner en mig del mar envoltat de silenci i quietud, on ni tan sols es mouen les ones.
Schössow crea imatges que il•lustren cadascun dels versos i podem notar el sentiment d’estar perdut en mig del mar, sense límits perceptibles, desesperat, impotent, amb la sensació d’infinitud que envolta el mariner.
A la segona part “Viaje Feliz”, un pàl•lid sol que s’obre camí a través de la boira i un estol de gavines donen pas al vent que comença a empènyer la barca amb suavitat. La cara del mariner somriu feliç.
Uns relats molt poètics, molt bonics.

La ratera
En aquesta història, en Palström, un home molt alt, veu indefens com un ratolí s’ha instal•lat a la seva masia. Té un amic que el visita, en Von Korf, que li dóna la solució per enxampar el ratolí. Construiran una ratera molt gran i en Palström si ficarà dins i tocarà el violí per atraure el ratolí.
Quan el ratolí sent la música entra a la gàbia i en Von Korf la tanca i la trasllada, amb un camió, fins al bosc.
El text és una mica surrealista. Els dos amics semblen “Laurel i Hardy”, la parella còmica del cinema. Schössow ha fet un treball molt meticulós amb l’ordinador, sense que les seves imatges es sobrecarreguen artificialment o tecnològicament. Les imatges de la gespa no es poden imaginar més realistes pel que fa a l’enfocament, el color, les ombres…

Altres llibres que ha il·lustrat en Peter Schössow i que podem trobar en català (Símbol, Takatuka) o castellà (Lóguez) són:

8 Agost 2013 by jcentell

Rosa Osuna: la Il·lustradora del mes d’agost

La il·lustradora Rosa Osuna és llicenciada en Belles Arts, en l’especialitat de Disseny. Actualment, compagina diverses facetes artístiques: el disseny gràfic, el dibuix publicitari, la creació de ninots per animació amb plastilina i la il·lustració de llibres i publicacions diverses.

Els seus primers treballs en el món de la literatura infantil i juvenil ens van arribar a partir de l’any 2003, amb tres fantàstics àlbums que va publicar l’editorial Kalandraka.

Segons diu ella mateixa:

De los trabajos que podría desempeñar para ganarme las lentejas disfrutando, dibujar es mi favorito. Me gusta sorprenderme a mi misma de lo que sale de los lápices, y me gusta imaginar las caras de mis sobrinos viéndolo después. Igualmente me alegra pensar que gente que no conozco vibra en la misma onda y se conmueve con las mismas cosas que yo, si es que esto puede ocurrir contemplando una ilustración (y a pesar de que uno ilustra el trabajo de otro). Yo, desde luego, no podría vivir en un mundo sin dibujos.
En cuanto a la técnica, me da un poco igual, siempre que el resultado sea un ser “vivo”. La acuarela es muy delicada y permite muchos matices y pocas correcciones (por eso la uso), pero tampoco me asusta una gran brocha pringada de acrílico o incluso el ordenador. Lo que no quisiera es acabar dibujando sólo para profesionales. La habilidad y el “estilo” para mí no tienen valor en sí mismos si no comunican emociones, así que si un día descubro que me miro demasiado el ombligo, me tendré que buscar otro oficio.

La vaig conèixer amb l’àlbum Avis, el text del qual és d’en Chema Heras, però allò que realmente em va impresionar va ser No és fácil, petit esquirol i també em va agradar molt Un regal diferent. Anys després em va sorprendre amb els dos àlbums que ha fet amb personatges de plastilina Historia de l’U i Ese otro (ambdues històries a Thule ediciones).

Us els presento a continuación:

No es fàcil, petit esquirol parla d’un esquirol que perd la seva mare. El sentiment que l’acompanya i el procés per superar-ho està molt ben explicat i, sobretot, l’ús del color és extraordinari. Les primeres pàgines en tons freds (fins i tot plou) i hi ha un dibuix que marca el canvi (del dolor a l’acceptació) amb l’ombra d’un arbre. És genial. Hi ha també el record, la presencia de la mare absent que està dibuixada amb unes espirals molt suggerents.

La història explica el procés de dol i les fases per les quals tothom hi passa: el dol, la destrucció, l’acceptació i el record , que apareixen perfectament marcades en el text. L’esquirol experimenta una evolució, un creixement emocional o psicològic.

És un àlbum que obre les portes a la possibilitat de conversa amb els infants.

Quan a l’escola tenim noticia de la mort d’algun ésser estimat (normalment els avis) fem arribar a les famílies alguns llibres que expliquen què ha passat. Aquest és un d’ells, perquè és un manual de psicologia perfecte.

Un regal diferent és la historia de dos amics, un dels quals, en Marcel, celebra el seu aniversari. L’altre, en Tristán, li porta un regal, que és un tros de roba. Tot i que el desig d’en Marcel és rebre una baldufa, acaba agraint aquest regal perquè s’adona de la quantitat de utilitats que pot tenir un simple drap: per netejar-se, protegir-se del sol, travessar un riu, abrigar-se del vent, escapar dels perills…

El conte ens parla de valorar els objectes, per molt insignificants que semblin: cartró, pinces, xapes, suros, cordes, un mitjó o una pedra poden convertir-se en una joguina meravellosa, una fascinant capsa de sorpreses.

A banda del text, la Rosa Osuna aporta unas altres elements que no es citen, com la presència d’un misteriós personatge que segueix al Tristán i al Marcel en les seves peripècies. La seva tècnica combina els pastels amb col·lages de roba.

Amb els infants els fema donar de les línies que dibuixa la Rosa per indicar cap on van i d’on venen. En acabar el conte, sempre els regalem un trosset de roba igual al del conte perquè hi juguin. Curiosament la reacció dels nostres alumnes és fer-la servir de capa o de mocador per al cap.

Avis, explica la historia de dos vellets, el Manuel i la Manuela, que accepten amb naturalitat el pas dels anys. La Manuela és presumida i al Manuel li encanta ballar amb ella. A través d’una estructura acumulativa i d’ un text poètic, Avis ens invita trobar la bellesa a través dels ulls de l’amor, ens mostra tot l’afecte que pot existir quan el cos es marceix i ens descobreix els avantatges de viure amb un somriure als llavis.

Les aquarel·les de Rosa Osuna destaquen el sentit líric del text, amb colors suaus, que insinuen la dolçor continguda en els personatges.

Aquest àlbum va ser guardonat amb el Premi Llibreter l’any 2003

Història de l’U suposa un canvi de registre en l’estil de la Rosa Osuna. Aquí es val de la plastilina per mostrar-nos el personatge de l’U.

l’U té forma d’u, però no és un u qualsevol. L’U és així, de plastilina i es pregunta per què ell és com és, i pensa com li agradaria ser. Es qüestiona qui és i per a què serveix. És un superheroi, un artista, un músic o un científic? és part d’un conte o només és un inútil ninot de plastilina? Però, al cap i a la fi, el que cadascú sigui només depèn d’ell mateix.

Ese otro segueix la idea de Historia de l’U. Ens explica que un dia a casa de Yo, una altra ninot de plastilina, molt ordenada i puntual, a qui no agraden les sorpreses i gairebé no té amics, un dia, arriba un parent amb el seu gos i alteren tota la seva ordenada vida amb els seus malabars, la seva música i la seva afició a jugar, a passejar, a divertir-se.

Un àlbum que ens convida a compartir amb els altres, encara que no ens agradin les mateixes coses, ens ensenya a entendre altres formes de ser.

7 Juliol 2013 by jcentell

Chris Van Allsburg: L’il·lustrador del mes de juliol

Aquest mes vull comentar l’obra d’aquests autor i il·lustrador americà. Hi ha pocs llibres seus traduïts al català o al castellà però a l’escola els valorem perquè ens ofereixen un acostament al món de l’imaginari i a la possibilitat de fabular i crear noves històries.

Chris Van Allsburg va néixer el 18 de juny de 1949 (ara té 64 anys) a Grand Rapids, Michigan, al nord dels Estats Units.

Segons ell mateix explica, de ben petit, ja tenia afició al dibuix però no va ser fins que va ingressar a la Universitat per realitzar un curs d’art que va descobrir el seu amor per l’art. Després de graduar-se en Belles Arts va realitzar estudis d’escultura a l’Escola de Disseny de Rhode Island. Va començar a treballar com a escultor i ja les seves obres reflectien una habilitat especial per narrar històries a través d’elles, amb força acció i tocs d’humor subtil, el mateix que traspuen els seus àlbums il·lustrats. Amb el temps va anar deixant de banda l’escultura i es va anar bolcant a poc a poc en el dibuix.
Un altre autor i il·lustrador, David Macaulay, quan va veure les creacions de Van Allsburg, va valorar el seu potencial artístic i el va animar a que les presentés a una editorial. Aquest va ser l’inici d’una exitosa carrera com a il·lustrador d’àlbums per a infants i joves.
Ha obtingut premis de prestigi com el Caldecott, un dels més importants de la literatura infantil als Estats Units; obtingut en dues oportunitats: per Jumanji el 1982 i per l’Exprés Polar el1986. La secció nord-americana de l’IBBY el va proposar per al Premi Hans Christian Andersen el 1985.
Actualment viu a Providence, Rhode Island, amb la seva dona Lisa, la seva filla Sophia i el seu gat Cecil.

De totes les seves obres, algunes traduïdes al castellà i al català, en destaco cinc, però la que més treballem a l’escola és “los misterios de Mr. Burdick” perquè ofereix unes possibilitats enormes per inventar històries. Normalment treballem aquest llibre amb l’alumnat de cicle mitjà.

Los misterios del señor Burdick. México, Fondo de Cultura Económica, 1996. Colecció A la orilla del viento.
El llibre és com un trencaclosques ple de misteris. Són catorze dibuixos en blanc i negre que plantegen, cadascun d’ells, una possibilitat de solució que només és a les nostres mans, o millor a la nostra imaginació. Una meravella.

L’Exprés Polar. Barcelona, Ekaré Europa, 2004.
Una altra de les seves obres que es va convertir en un clàssic de Nadal amb més de dos milions de lectors. El llibre explica el viatge d’un nen que, la nit de Nadal, és recollit a la porta de casa per l’Exprés Polar, un tren fantàstic que el portarà -juntament amb molts altres nens- al Pol Nord. Allà els espera Santa Claus per a la cerimònia de lliurament del primer regal de Nadal.
Quan arriben, Santa Claus ofereix al nen el regal que desitgi. El nen demana una campaneta de l’arnès dels rens que arrossseguen el trineu. Li concedeixen el desig però en el camí de tornada perd la campana.
Llibre dibuixat amb ombres estranyes i commovedores, a tot color.

La escoba de la viuda. México, Fondo de Cultura Económica, 1993.

Alguns dels veïns de la Mina no es refien de la seva escombra intel·ligent. “És perillosa”, li diuen. Però la Mina no hi està d’acord. Ella disfruta de la companyia silenciosa de l’escombra màgica.

Però un dia, dos nens reben una pallissa ben merescuda de l’escombra i per als seus veïns, això és una prova de l’esperit maligne de l’escombra. La nena es veu obligada a renunciar a la seva estimada companya.

Jumanji. México, Fondo de Cultura Económica, 1995.
Jumanji va ser el seu segon àlbum il·lustrat. Aquí, Van Allsburg explora la inquietant i difusa línia entre realitat i fantasia, amb una història en la que els protagonistes descobreixen un joc de taula que els portarà a viure una increïble aventura, un joc que sorprenentment esdevé realitat i amb el que casa seva es converteix en una selva.
Jumanji va ser portat al cinema per Columbia, amb direcció de Joe Johnston
i un elenc encapçalat per Robin Williams, Bonnie Hunt, Kirsten Dunst i Bradley Pierce.

El higo más dulce. México, Fondo de Cultura Económica, 1995.
“Aquestes figues són molt especials”, va murmurar la dona. ” Poden fer que els seus somnis es facin realitat.”
Així és com al Monsieur Bibot, un dentista de cor fred, li paguen el servei per l’extracció d’una dent d’una dona.
El dentista no es creu el que li diuen i es menja una figa, a l’hora de berenar. És la figa més dolça que ha tastat mai. L’endemà al matí, l’home se n’adona que realment tenia el poder de fer que els seus somnis es fecin realitat perquè mentre arrossega el seu pobre gos, caminant pel carrer, descobreix que l’estrany somni de la nit anterior es torna real. Decidit a fer un bon ús de la segona figura, aprèn a controlar els seus somnis però no compta amb el gos…

A part d’aquest cinc àlbums també es poden trobar altres en anglès o francès.

Nosaltres només coneixem El naufragi del Zefir. Barcelona, Joventud, 2006
i Mal día en Río Seco. México, Fondo de Cultura Económica, 2000

Si voleu podeu visitar el web de l’autor on trobareu més informació sobre les seves obres, clicant www.chrisvanallsburg.com
I si teniu paciència i ganes de passar-ho bé, busqueu el gos que apareix a tots ells llibres de Van Allsburg (a tots!)

Us deixo amb unes imatges i una biografia d’aquest magnífic autor-il·lustrador americà.

1 Juny 2013 by jcentell

Roger Olmos: l’Il·lustrador del mes de juny

L’editorial OQO s’ha fet gran. De mica en mica, publicant un parell de llibres cada més i ampliant el seu mercat a d’altres països com França o Itàlia, han pogut continuar oferint-nos llibres que són al prestatge preferent de l’escola. Tots els que publiquen de la col·lecció O passen a formar part de la vida de l’escola: els comentem, els presentem i ens els passem com si fossin tresors. Fa tres setmanes que l’Àlex de quart em va al darrera insistentment demanant-me si ja han tornat Pulga i gigante perquè diu que és l’únic que ha llegit no-sé-quantes vegades (ell no ho sap, però quan acabi el curs li regalarem). Una cosa semblant passa amb els il·lustrats per Mikel Mardones (Como pollo sin cabeza, las manoplas de Caperucita o La higuera de Pelostuertos). Aquest mes hem tingut com a llibre estimadíssim ¡Tengo miedo! d’en Tim Bowley. I així tot l’any.

A l’escola som fans d’OQO, tot i que de vegades no sabem què fer amb alguns dels seus llibres. Ens està passant recentement amb l’extraordinari Montañas en la cama que, de moment, el tenim a la recàmera esperant la inspiració a veure com el presentem perquè és un llibre únic i extraordinari.

Però de tots els llibres d’OQO hem triat per a la secció de l’il·lustrador del mes a en Roger Olmos, potser l’autor més innovador dels darrers anys. Combinant els olis amb els retocs per ordinador aconsegueix fer de cada il•lustració una obra d’art. Els alumnes se’ls miren i se’ls remiren embadalits, de vegades amb sorpresa perquè algunes escenes resulten realment inquietants com passa amb Mosquito o El rompecabezas, per exemple.

Us presentem alguns dels seus treballs, apostes fetes per OQO Edicions que valen molt la pena.

La cosa que fa més mal del món, una història de Paco Liván, en la que s’explica que la mentida és la cosa que fa més mal de totes.
Les il·lustracions de Roger Olmos presenten personatges expressius, hiperbòlics, carregats d’humor. Amb traç precís i agut, aporta la seva visió personal d’una història que, a través d’un divertit exercici d’escriptura, ens acosta a la paraula, al pensament i a l’herència cultural africana de Costa d’Ivori.

La cabra ximpleta, amb text d’en Pep Bruno ens narra una història rural en la que després de buscar-la per tot el poble, en Miquel troba la seva cabra pujada a dalt d’una teulada. “Es creurà que és un penell? O una xemeneia? O potser un gat? ” es pregunta en Miquel. Amb l’ajuda d’unes flors, un llibre de contes i un grapat de sal -la sal els agrada a les cabres més que als nens els gelats), la cabra ximpleta torna al seu lloc.
En aquest llibre, en Roger Olmos presenta imatges amb perspectives molt eficaçes per a guiar l’acció i assimilar conceptes espacials que marquen el ritme de la narració. Els dibuixos, dinàmics i caricaturescs, destil·len detalls còmics i informació estimulant per la imaginació, que converteixen La cabra ximpleta en un llibre que connecta igualment amb lectors d’altres edats.

¡Sígueme! (una historia de amor que no tiene nada de raro), d’en José Campanari, excel·lent narrador argentí, que explica com un elefant gris amb pigues morades, que viu en una selva, s’enamora d’una formiga negra amb cintura de vespa. El seu amor és correspost, però per estar junts hauran de recórrer un llarg camí. La formiga convida l’elefant a que la segueixi i l’elefant, sense pensar-s’ho dues vegades, passa per un caminoi estret, envoltat d’arbres, es fica fins al fons d’una cistella de costura, neda dins d’una ampolla d’aigua … Després de molt caminar, l’elefant i la formiga es troben i gaudeixen del seu amor. Un amor amb cintura de vespa i pigues morades… que no té res d’estrany!
Roger Olmos aprofita el to surrealista de la història per idear espais impossibles, plens d’humor i tendresa, però que l’il·lustrador converteix en versemblants. A més, enriqueix amb tot de detalls els diferents escenaris. Però l’empatia no s’aconsegueix només a través de les imatges, sinó que, en cada nova lectura, som sorpresos amb notes d’humor que estimularan la nostra curiositat i imaginació.

Mosquito. Un mosquit ofereix la seva ajuda a un ancià que vol descobrir quina és la carn més saborosa, i lliurar-se així d’una terrible serp que se’l vol menjar. A canvi, el vell li dóna una dentadura de ferro perquè cap víctima se li resisteixi, però l’agut insecte la utilitzarà per satisfer la seva voracitat desmesurada.
En clau humorística, amb aquest conte tradicional xinès, de caràcter etiològic, descobrirem que el mosquit té un crit de guerra: el seu brunzit, i també quina és la raó que fa que a les serps els agradin tant els ratolins.

Les deformacions volumètriques que realitza en Roger Olmos proporcionen una perspectiva curiosa dels personatges humans (vell, ferrer, nens…) i animals (serp, mosquit, ocell, oreneta, ratolí…); dos grups diferenciats que serveixen per oposar realitat i fantasia.

Andrés cabeza abajo

En Andrés cap per avall el protagonista és engolit per un ogre. A partir d’aquesta fatalitat, el pessimisme s’apodera del petit: Amb la mala sort que tinc, segur que a la panxa de l’ogre em trobo un drac terrible que em vol devorar! I tal dit, tal fet. Com si fos la llei de Murphi, el que pot sortir malament sortirà malament.
Novament l’estil inconfusible d’en Roger Olmos: impactants imatges amb perspectives molt eficaçes per a guiar l’acció i assimilar conceptes espacials que marquen el ritme del relat. A més, el seu humor irreverent encaixa amb la lectura divertida que pretén aquest àlbum.
Com sol ser també habitual en Roger Olmos, les il·lustracions són plenes de referències al lector que l’obliguen a no perdre ni un sol detall. Així, l’àlbum té la capacitat de sorprendre en una segona, tercera, quarta lectura i connectar amb totes les edats.

Un cuento lleno de lobos d’en Roberto Aliaga ens presenta en aquest relat un original univers on els llops de tots els contes conviuen junts, a l’espera de ser cridats per al seu pròxim esdeveniment literari. En aquest mena d’espai eteri, en què cadascú s’entreté a la seva manera, l’avís del Llop golafre sobre la manca de menjar els mobilitza per un mateix objectiu i una necessitat compartida: saciar la gana.
Ritme i frescor en aquest plantejament original en la recreació que realitza Roger Olmos d’un món fictici alegre i esbojarrat.
Per aquest motiu, l’entrada a aquest món de llops de conte s’assembla a la d’un parc d’atraccions. L’il·lustrador pretén que “espanti una mica” al lector que es troba a punt de submergir-se en aquest univers de plataformes, cases, ponts, escultures que encaixen com un puzzle i que s’assemblen a escenaris cinematogràfics futuristes.

El rompecabezas
Els germans Txabi i Manu Arnal ens submergeixen en la realitat asfixiant d’un poble atemorit on els habitants estan a expenses del caprici de l’home del trencaclosques, un ésser tirà i mesquí que endureix el seu cor esmorzant diàriament un bol de cafè amb una cullerada de fel.
Per donar vida a aquest ésser roí i traslladar imatges el desassossec vital d’un poble sotmès i atemorit, les il·lustracions d’en Roger Olmos no podien ser més encertades, tot i l’escassa informació de partida de què va disposar: no comptava amb cap descripció física del personatge.
Aquest àlbum és de la col·lecció Q, per a infants més grans de vuit anys.

Roger Olmos també ha il·lustrat altres llibres magnífics com El príncep dels embolics , La llegenda de Sant Jordi o L’orquestra de la Clara, entre molts d’altres.

Una de les accions que estem pensant per al curs vinent és dedicar l’exposició creativas a aquest autor. S’ho mereix.

Vull agrair el suport i l’ajuda de les companyes d’OQO per redactar aquesta entrada al meu bloc.

Si voleu veure tota la seva producció i conèixer-lo una mica més podeu entrar al seu bloc.

Us deixo amb un parell de vídeos de les seves obres:

20 Mai 2013 by jcentell

La lectura en un centre educatiu

Fa uns pocs dies es va presentar el document “La lectura en un centre educatiu. Saber llegir, llegir per aprendre i gust per llegir. El pla de lectura de centre” que ve a ser el referent de totes les actuacions que fa el Departament d’Ensenyament al voltant de la lectura a les escoles i instituts, tant les que estan vinculades pròpiament a l’Impuls de la Lectura, com a les relacionades amb la potenciació de les biblioteques escolars, i també les propostes que es facin des del currículum per desenvolupar les competències bàsiques de l’àmbit lingüístic.
El document s’articula, com el títol indica, al voltant de tres eixos Saber llegir. Llegir per aprendre i Gust per llegir i també s’hi poden trobar unes orientacions de com elaborar un Pla de Lectura adequat a les necessitats de cada centre educatiu, on se’n fa la definició, es descriuen els objectius i els continguts bàsics, es fa una proposta d’elaboració i d’aplicació, s’estableix la relació entre el document i el currículum, la biblioteca escolar, les tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement, i l’entorn.

Més enllà de si presenta o no aspectes novedosos, crec que és un molt bon document per ser comentat als claustres. Tinc la sensació, compartida, que encara no s’acaba de tenir clar com cal treballar la lectura a l’escola.
M’agradaria saber qui en són els autors d’aquest document per poder-los felicitar personalment…

Podeu descarregar el document clicant AQUÍ

1 Mai 2013 by jcentell

Roberto Innocenti: L’il·lustrador del mes de maig

Aprofitem l’aparició de la darrera obra d’aquests il·lustrador per conèixer-lo una mica més. Símbol Editors acaba de publicar “La Caputxeta Vermella” una adaptació del conte clàssic amb unes il·lustracions espectaculars d’Innocenti, aquest italià conegut i reconegut per un estil molt personal on els detalls i la seva devoció a la representació realista en obres clàssiques són patents a totes les seves obres. Entre els més conegudes convé recordar el seu Pinotxo, Rosa Blanca, la història d’Erika i darrerament La casa i La Caputxeta Vermella. Les seves il·lustracions són inconfusibles per la delicadesa del traç i el refinament de la línia, cosa que no deixa de sorprendre si atenem que Innocenti és completament autodidacta.

Nascut en un petit poble proper a Florència, Itàlia, just després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Innocenti va deixar l’escola als tretze anys per ajudar a mantenir la seva família treballant en una foneria d’acer. Als divuit anys es va traslladar a Roma i va començar a treballar en un estudi d’animació i com a cartellista de pel·lícules de cinema i obres de teatre.

La seva carrera com a il·lustrador de llibres infantils es va iniciar a partir de la seva trobada amb l’editor suís Étienne Delessert a qui va presentar els dibuixos de La Ventafocs. Corria l’any 1983.

Després vinguera Rosa Blanca, un clàssic que encara ens sorprèn quan el revisem. El que aquest llibre explica (la història dels camps de concentració i l’extermini nazi) i la manera en què es ho explica, resulta impactant en un llibre per a nens. Només cal observar la manera en què es complement la informació que ens facilita el text, els significats que ens ofereixen unes imatges hiperrealistes i els coneixements històrics del lector. “Arreu penjaven banderes de colors i els nens saludaven”, diu una la nena que no acaba de comprendre el significat del que està veient. El lector, en canvi, reconeix les banderes i els uniformes dels nazis. La il·lustració, amb colors ocres i grisos, accentua el caràcter opressiu i dramàtic de les escenes.

Hi ha una imatge que explica com es documenta Innocenti per dibuixar de la forma més realista possible. És la coneguda fotografia del nen jueu de Varsòvia.

Rosa Blanca és una jove alemanya que, després de viure una escena estranya al seu poble, es troba cara a cara amb la realitat de l’Holocaust. El nom de la protagonista és també la d’un grup de resistència alemanya que va tractar de sabotejar els nazis. Rosa Blanca, en veure a l’alcalde de la seva ciutat lliurant un nen als soldats, segueix les petjades del camió que ha pres al noi. Enmig del bosc descobreix un tancat de filferro de pues. A l’interior hi ha nens petits vestits amb uniformes a ratlles que porten una estrella groga. El final és tràgic.

D’entre els clàssics que Innocenti ha recreat em quedo amb el magnífic treball de Les aventures de Pinotxo de Carlo Collodi. Al meu entendre, molt millor que les adaptacions, també brillants de La ventafocs de Perrault, el Conte de Nadal de Charles Dickens o El Trencanous d’Hoffmann.

A Pinotxo les vistes panoràmiques que ens dibuixa permeten gaudir dels carrerons i vells edificis habitats per una multitud de personatges on el ninot s’extravia en la seva petitesa. La imatge del protagonista s’allunya de l’ensucrat Disney i s’acosta més a la de Carlo Chiostri en l’edició del llibre de 1901. En aquest llibre pots passar molta estona observant la quantitat de detalls que formen part principal del conte i que no estan allà com a mer complement. Fixeu-vos en la doble pàgina en la que Pinotxo vol entrar a veure el teatre de titelles. Resulta impressionant veure que fa tota aquella gernació de persones en aquell precís instant.

A La història d’Erika (2003), l’artista reprèn el camí encetat amb Rosa Blanca. El llibre tracta sobre una història real narrada per una supervivent de l’Holocaust. Novament es tracta d’una nena protagonista, només que aquesta vegada és ella mateixa qui explica la seva història, la d’un nadó llançat pels seus pares d’un dels trens amb destí als camps d’extermini. En aquest llibre les imatges de la Segona Guerra Mundial recorren al blanc i negre, a la manera de velles fotografies, mentre les figures humanes, tant de les víctimes com dels soldats, tallades per la cintura o bé d’esquena, no tenen cara. Només la manta que envolta al bebè llançat del tren i les il•lustracions que obren i tanquen la història fora de la temporalitat de la guerra, són mostrades en colors.

La casa és una altra obra mítica. Recrea tot el segle vint amb la imatge fixa d’una masia i els canvis que es produeixen al llarg dels cent anys. Ah! Quina lliçó d’història per mostrar als joves els fets més significatius d’un segle, de la mà dels personatges i objectes que habiten aquella casa. Un llibre amb poc text i unes imatges que parlen soles.

La Caputxeta Vermella és la darrera aportació d’aquest artista a la literatura infantil. És el conte clàssic però ambientat en una ciutat actual qualsevol. La ciutat és el bosc. La trama és la mateixa que la del conte però aquí el llop té forma humana, els arbres són les cases i els perills són encara més grans que al conte tradicional. Interessants plans contrapicats i vistes panoràmiques realment esfereïdores. M’agrada especialment la manera com comença i acaba la història amb la iaia explicant als nois un conte. I perquè no s’enfadin alguns mestres i pares i mares introdueix un doble final, tal com va passar amb el conte clàssic. Boníssim detall.

Roberto Innocenti ha rebut nombrosos premis, com l’American Library Association Notable Children Book, el Horn Book Honor List i el Bratislava Golden Apple Award. Va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 2008, en la categoria d’il·lustració, per la totalitat de la seva obra.

A través de les seves obres, Innocenti ha desenvolupat un públic fidel entre els lectors i la crítica. Faríem bé de tenir a la biblioteca de l’escola les seves obres. La majoria les podeu trobar a l’editorial Kalandraka.

Us deixo amb unes imatges de la darrera exposició que es va fer a Pistoia de les il•lustracions de “La casa” i “La Caputxeta Vermella”

A petició d’alguns companys, el proper mes de juny, un il·lustrador de casa nostra. Oído cocina!

1 Abril 2013 by jcentell

Carll Cneut: l’il·lustrador del mes d’abril

Carll Cneut va néixer al petit poble de Wervicq (Flandes) a la frontera belgo-francesa i és el gran de tres germans.
Nascut el 1969, no va créixer somiant en ser un il·lustrador de llibres infantils. De fet, va pensar fer-se artista de circ però després va estudiar Disseny Gràfic a l’Escola Sant Lluc Arts a Gant, la ciutat on viu actualment.
Quan es va graduar, Carll va començar a treballar per a una agència de publicitat, però una casualitat el va portar a il·lustrar un llibre per a nens, en col·laboració amb l’autor flamenc Geert De Kockere. Era l’any 1996.

Ara mateix, ja hi ha en el mercat internacional més de 30 llibres il·lustrats per ell, alguns amb premis prestigiosos en els Països Baixos, Bèlgica, Itàlia i França. L’any 2010 va ser un dels cinc il·lustradors finalistes per al Premi Hans Christian Andersen
L’univers d’aquest il·lustrador flamenc és sens dubte un dels més originals. Els seus personatges, molt estilitzats, amb colors de tons pastís semblen venir d’un lloc inconcret, semblen flotar en la pàgina.

Algunes opinions sobre la seva feina, expressades per ell mateix:
“Sempre he cregut que hi ha dos tipus d’il·lustradors de llibres, els qui treballen des del cor, i els qui construïm amb la ment. Tots dos tenen el mateix valor, però jo pertanyo als segons. Construeixo. No tinc la capacitat natural de dibuixar amb facilitat, de manera que treballo amb diverses capes de dibuix per aconseguir la il•lustració final. Intento trobar noves formes de pintar. Un bon exemple són els fons del llibre “El secreto de la garganta del ruiseñir” en que necessitava un toc d’inspiració xinesa per al llibre. Vaig crear els fons escampant diverses capes de pintura amb un vell tros de cartró sobre el paper. De fet ho vaig descobrir accidentalment mentre netejava la meva taula de treball”
“M’agrada la sensació i l’olor del material, el paper blanc. Són sensacions que no tens quan treballes amb l’ordinador”
“Una cosa que sempre he trobat molt important és deixar marges per a la interpretació del lector. El lector ha de participar activament i formar part del llibre. Jo intento arrossegar al lector dins del llibre. Un exemple és la primera il·lustració del meu llibre Willy. A la primera pàgina es veu un tros d’un tronc i dos peus, però el fons no es veu. Es tracta que hom pugui completar el dibuix en la seva imaginació. Tothom veu un elefant, tot i que no es mostra.
És com dibuixar sense un llapis. En aquest moment, el lector es converteix en el tercer fabricant del llibre. També tracto de contribuir a través de moltes altres indicis, com mostrant els principals personatges de perfil i fer que les seves emocions es notin per la manera com mantenen els seus cossos, perquè el lector entri en aquest personatge imaginant la seva expressió facial. També hi dedico molt de temps en els vestits dels personatges, afegint moltes capes de pintura per fer que la roba mostri una mica de la seva vida i de la seva història, de manera que el lector ha de preguntar per què el personatge utilitza aquests vestits o per què la roba no sembla nova, deixant espai perquè el lector pugui imaginar d’on ve aquest personatge, com és la seva vida, etc.”

“De vegades afegeixo petites històries en les il·lustracions que no tenen res a veure amb la història principal. Curiosament, els nens veuen aquestes petites històries addicionals molt ràpidament, mentre que els adults gairebé mai ni se n’adonen”

A l’escola tenim els cinc llibres que Barbara Fiore ha publicat en castellà i, excepte un (Greta la loca) la resta estan ben considerats pels alumnes (Monstruo no me comas, Hadabruja, El secreto de la garganta del ruiseñor i Un millón de Mariposas).
El secreto de la garganta del ruiseñor l’estem treballant aquests dies previs a Sant Jordi perquè forma part de l’exposició creativa sobre literatura infantil i música que estem preparant.

Podeu veure més informacions sobre aquests llibres clicant en els títols dels llibres.

El secreto de la garganta del ruiseñor

Hadabruja

Monstruo, no me comas

Un millón de mariposas

Greta la loca

Més:
GRETEL és un Grup d’Investigació en literatura infantil i juvenil i educació literària de la Universidad Autònoma de Barcelona dirigit per la doctora Teresa Colomer. Allà també podeu llegir una entrevista que li van fer. Només has de clicar aquí.

Si passeu pel Món Llibre els propers dies 13 i 14 d’abril potser tindreu la sort de conèixer-lo. Si no podeu venir, també podeu veure com és en Carll Cneut en el vídeo que us deixo a continuació.

3 Març 2013 by jcentell

Benjamin Lacombe: l’il·lustrador del mes de març

Benjamin Lacombe és un jove il·lustrador francès (va néixer l’any 1982) amb un gran prestigi internacional. Les seves imatges són molt atractives, molt elaborades i tenen força màgia. Ha publicat més de quinze llibres i cadascun d’ells mereix una atenció especial perquè són veritables joies.
L’estil dels seus dibuixos és molt característic, sobretot pels ulls dels seus personatges, grans i expressius, amb color i amb calor.

Els llibres de Lacombe que podem trobar a casa nosta els publica Baula.
Potser un dels més extraordinaris sigui Cuentos silenciosos, un pop-up on presenta diferents personatges dels contes tradicionals com Pinotxo, la Caputxeta, Barbablava o Peter Pan, entre d’altres. A continuació, podeu veure el fantàstic booktrailer de presentació que es va fer per a l’edició francesa “Il était une fois…”

Altres àlbums il•lustrats són:
Genealogía de una bruja. Explica la història d’una petita bruixa que encara no sap que significa ser bruixa. El text és d’en Sébastien Perez, amb qui ha realitzat altres contes, tots ells magnífics. Es publica en castellà Edelvives.

Els amants papallona. Ens narra una història d’amor impossible, on es mesclen la tradició, amb els sentiments. Les imatges són molt poètiques, l’acció se situa al Japó.
Melodía en la ciudad
És el que treballarem els propers mesos a l’escola i ens conta la història d’una ciutat industrial sòrdida on arriba un circ i altera la vida d’un nen. Aquest nen, l’Alejandro, no té un altre futur que treballar, com tothom, a la fàbrica del poble. L’arribada del circ li oferirà la possibilitat de ser ell mateix, de fer allò que li agrada i de descobrir el seu potencial humà. El nen sent que hi ha vida més enllà de la que els seus pares, preocupats pel seu futur, li han planejat.
però amb el circ arriba una noia, l’Elena que li canviarà la vida i el seu món. Aquesta és qui permet que el noi entri en el món del circ. Li fa de guia i també té amb ell una història d’amor que es desvetlla a l’epíleg.
El noi trobarà finalment una passió, trobarà el seu lloc i s’haurà d’enfrontar a l’estretor d’una societat trista i tancada i també als seus pares.
L’arribada del circ porta uns personatges diferents, els artistes, que vénen amb el seu estil de vida a aquest indret que els percep com animals de fira, inquietants i poc recomanables. Els gitanos són una comunitat oberta que dóna la benvinguda amb els braços oberts a l’Alejandro, un “paio” ros, que no té res a veure amb ells i a qui ensenyen tot el que saben: la seva música.
Es tracta d’una narració amb una estructura formal i clàssica: Primer es situa la vida a una ciutat grisa, després arriba el circ i es produeix la primera trobada de l’Alejandro amb l’Elena, la noia gitana. Després hi ha el primer espectacle al que assisteix el noi i el càstig corresponent i s’acaba amb la fugida del noi per assistir a l’últim concert i reconciliar-se amb els pares.
Hi ha dos elements claus que cal mencionar: el pròleg i l’epíleg. Mentre que tota la història és en tercera persona, explicada per un narrador que es situa fora de l’acció, aquests dos passatges son paraules de l’Elena adreçades a l’Alejandro.
També hi ha dos espais ben diferents: la ciutat grisa, tancada, industrial, sorollosa, trista, freda, tradicional. i el circ obert, acolorit, musical i càlid.
A destacar les il•lustracions intenses que ocupen les pàgines dobles i complementen el text.
La nostra intenció es treballar el conte des de tres vessants:
Des de la música, descobrint el món del flamenc, fent una recerca i algunes audicions de “cante jondo”. Intentarem aconseguir les cançons que apareixen a l’annex final del llibre per aprendre’n alguna.
Des de l’expressió plàstica, analitzarem el primer dibuix de la ciutat grisa, el comentarem i observarem el color de la caravana del circ. Potser proposarem una activitat d’il•lustrar el nostre barri amb colors grisos, blancs i negres, i incorporar algun element intrús de color, a la manera de “melodia en la ciudad”
Des de l’expressió escrita ens endinsarem en el món del circ, fent un petit llibre col·lectiu de personatges del circ, prèvia recerca i/o discussió col•lectiva (trapezistes, pallassos, domadors, etc)

Benjamin Lacombe també ha il·lustrat:
Ondina,Blancaneu, L’herbari de les fades, Rossinyol, Cuentos macabros Cereza Guinda i Notre Dame de París.
I si voleu conèixer més sobre aquest autor…

Pàgina web de Benjamin Lacombe
Bloc de Benjamín Lacombe

2 febrer 2013 by jcentell

Christian Voltz. L’il·lustrador del mes de febrer

Us presento un altre dels il·lustradors preferits dels alumnes de l’escola. Es diu Christian Voltz i va néixer el 28 de setembre de 1967 a Estrasburg. Va estudiar a l’Escola d’Arts Decoratives i, després de graduar-se, es va instal·lar com a artista independent fent cartells, disseny gràfic i il·lustracions de llibres infantils, molts dels quals també el tenen com a autor.
El seu mètode consisteix en fotografiar les composicions que ell mateix realitza amb materials reciclats (filferro, llana, fusta, teixits, peces de rellotgeria i altres objectes inversemblants diversos). No fa servir ni llapis ni pinzells. El resultat són uns personatges molt divertits. Crec que val a pena destacar la singular interacció constant entre el text i la imatge perquè si només atenem al text o a les il·lustracions l’obra se’ns cau de les mans, però és en aquesta simbiosi perfecta que els seus contes prenen el seu sentit i la seva força. La seva obra traspúa poesia, expressivitat i un humor força càustic.
Voltz també participa en la producció de pel·lícules d’animació, utilitzant tècniques tradicionals o mitjans informàtics. Avui en dia el seu art es coneix, sobretot, a través dels seus àlbums per a joves i dels cartells per a esdeveniments culturals (festivals de circ, música, teatre) per a un públic adult.
El seu taller és com el paradís de les troballes increïbles, com la cova d’Alí Babà.
Alguns dels llibres que podem trobar en català i castellà són els que presentem a continuació. Destaco “la carícia de la papallona” perquè vaig tenir la sort de col·laborar amb l’Ignasi en la seva traducció al català. Us adjunto el pdf aquí.
També hem pogut fer un treball profitós amb els alumnes a partir de la narració i el treball amb els llibres¿Todavía nada?, ¡Yo no he sido! , ¿Dónde està?, i altres com la petita meravella que va publicar Océano: el libro más genial que he leído.

Amb l’alumnat de cicle infantil i inicial hem experimentat amb un material que ens permet crear il·lustracions “a la manera d’en Voltz”. Es pot trobar a les llibreries franceses. Es diu “L’atelier, stickers and scrach“. Val molt la pena per iniciar-se en la manera de fer d’en Voltz.

És molt recomanable visitar la pàgina web d’aquest artista: http://www.christianvoltz.com/
També podem veure uns resums de les seves obras en català i castellà entrant al web de l’editorial Kalandraka.
Si teniu uns minutets no us deixeu de veure el seu mètode de treball i el seu taller en el vídeo següent.