Tertúlia clandestina#12. Envelleix la Ventafocs?

Parlem de contes populars, de rondalles, i comencem recordant que hi ha nombrosos assaigs sobre el tema i fixen el punt de vista des de diversos angles.

Alguns autors com la Dolores Juliano se centren en fer aproximacions antropològiques, altres ho enfoquen des de la psicologia, com Bruno Bettelheim, o des de lo polític, com fa Jesualdo.

També tenim al nostre abast les obres de nombrosos folkloristes que van recollir i publicar les rondalles que els contaven les dones: Els germans Grimm, Perrault, Basile i sobretot a casa nostra Joan Amades, Jordi d’es Racó, Esteve Caseponce, Enric Valor i molts altres que pacientment van recuperar i ens van oferir la saviesa del poble.

S’han d’agrair, tanmateix, els esforços per classificar-los on destaca la taxonomia que van elaborar Aarne i Tompson i el treball extraordinari d’en Propp per establir les “funcions” a la seva «Morfología del cuento».

Però hi ha un espai que l’explica meravellosament l’Eva Martínez al seu “Sota la pell de llop” on ens ofereix una visió des del punt de vista de les emocions. És, sens dubte, el millor assaig que s’ha escrit sobre contes i rondalles en el segle XXI.

La bruixa ha de morir?

En els darrers anys es parla de si els contes són masclistes, si fan por als infants, si són cosa del passat o si als nens no els agraden. S’estan deixant d’explicar a les escoles; en alguna ocasió per por a enfrontar-se a les famílies que no acaben d’entendre el seu valor. Són pares i mares que fan afirmacions a la babalà, arbitràries, generalitzacions que sovint es refereixen a alguna experiència concreta o al seu fill. No hem sentit cap argument en contra dels contes populars que tingui una base sòlida, ni on la ciència de l’educació s’hagi pronunciat en aquest sentit.

Per aquest motiu i per mirar de posar una mica de llum a tot plegat, vam pensar que aquesta tertúlia era necessària i vam convidar a l’Eva, l’autora del llibre, mestra, psicòloga, especialista en aquest tema de les rondalles popular. L’Eva treballa a Vic, on està al capdavant de l’Espai Atena (https://www.espaiatena.cat/) fent acompanyament emocional i terapèutic a persones de tota mena i condició, també a infants i joves.

El poder dels contes

L’escriptor i etnòleg de Mali Amadou Hampâté Bâ va dir en un cèlebre discurs a l’UNESCO que “quan mor un ancià a l’Àfrica és com si es cremés una biblioteca” i volia significar precisament la idea que els contes, la tradició oral, són com un mirall on cadascú pot descobrir la seva pròpia imatge.

L’Eva Martínez també hi està d’acord. Diu que els contes són eines educatives molt valuoses per als nostres infants i fills perquè tenen un llenguatge simbòlic que parla directament al seu inconscient. Amb els contes, els infants aprenen a desxifrar les complexitats de la vida.

Sigui quin sigui el nivell escolar —de la bressol a l’institut— reservar un espai i un temps per a la narració és una de les vivències més gratificants que els podem oferir als infants. La màgia del moment està implícita en el fet de narrar perquè estem aliment la pràctica de l’oralitat, coneixent altres experiències i cultures, potenciant el pensament holístic i desenvolupant la imaginació.

Bé, aquest efecte de l’acte de contar, del ritual, també passa amb altres contes on tot és més senzill, més dolç. Son els contes “xuxes”.

La diferència està en que —i això ho explicava molt bé Gianni Rodari —quan expliquem el Polzet, per exemple, allà hi ha tot un repertori dels temes que trobem en altres rondalles:

• Hi ha en Polzet, el més petit dels germans, el minúscul, que apareix a altres contes populars. Recordeu els nanets de la Blancaneu?
• Hi apareix el número set, el més màgic de tots (les set cabretes i el llop, les set filles de l’ogre)
• El bosc i la casa al bosc.
• La bruixa i l’ogre, personatges obligatoris com el rei i la reina.
• Les botes de set llegües com a objecte màgic com poden ser les pomes embruixades o les varetes.
• La mort, el tema més rellevant, sovint camuflat.
• La partida i el retorn, també obligatoris.

El tema és interessant però com diu l’acabament que tanca alguns relats:

I aquí deixarem un soc per tornar-hi un altre cop…

Rondalles i emocions

La idea de la tertúlia anava en una altra direcció i vam poder sentir alguns pensaments que ens van trasbalsar, sentències brillants que l’Eva, amb un vocabulari entenedor, ens va deixar anar, com la idea que subjau sobre la necessitat que les mestres estiguem emocionalment sanes i centrades. La vaig trobar encertada i molt potent perquè a les escoles hi ha èpoques que es percep un nivell d’estrès que no és gaire bo. Es perden moltes hores emplenant papers o fent aplicatius i reunions poc profitoses, hores que haurien d’estar dedicades a les criatures.

Em va agradar el “zasca” a l’ensucrament disneià i a aquelles persones que canvien els finals del contes, així com als contes d’emocions que no van més enllà d’enumerar-les.

Respecte als populars, si un conte no ens entra, no cal que l’expliquem i prou. N’hi ha molts que segur que ens faran més patxoca. El que no hem de fer és canviar els finals.

La intervenció de l’Eva va durar una hora i quinze minuts però la sensació general és que el temps havia passat molt de pressa i ens vam emplaçar per fer una segona tertúlia, més endavant.

El més comentat, mentre prenien la copeta de cava posterior a la trobada, va ser el concepte de mare-madrastra (o mestra-madrastra) i també la idea que som mamífers (i mosseguem quan cal!)

Us recomanem la lectura de “Sota la pell del llop. Acompanyar les emocions amb els contes tradicionals”, editat per Graó.

Tertúlia #13 El sastre de llibres

La propera tertúlia serà el 8 de maig i començarem recordant una frase del llibre «Oliver Twist», aquella que diu:
Per cert que la seva lectura t’agradarà molt més que les seves cobertes… És a dir, no sempre, ja que hi ha llibres el mèrit únic dels quals és a l’enquadernació.

«Faules de La Fontaine», amb una mirada trapella

Segons els estudiosos de la rondallística universal, una faula és una historia o conte curt que ens explica una lliçó moral. A les escoles, almenys a la que jo anava de petit, se n’explicaven i també les podíem llegir als llibres de lectures perquè eren ben acceptades per les autoritats i no patien censura. La gràcia de les faules és que són fàcils d’explicar o de llegir, i aporten al final uns versets que són una mena de proverbis o sentències que, de vegades, esdevenen frases fetes.

Recordo quatre faulistes que estudiavem a l’escola de mitjans del segle passat: Isop, Fedre, Samaniego i Iriarte. De La Fontaine no en parlaven els meus mestres però les faules que s’explicaven eren les mateixes o contenien la mateixa moralina.

Una de les característiques principals és que els protagonistes sempre són animals que pensen, parlen i tenen les mateixes emocions que les persones. També manifesten els vicis i les virtuts humanes.

Segurament coneixeu, entre d’altres, la de “la llebre i la tortuga” on la tortuga desafia a la llebre a una cursa i acaba guanyant perquè és perseverant i, en canvi, la llebre és impetuosa.

S’acaba de publicar un nou recull de les Faules de la Fontaine i l’ha il·lustrat en Marc Boutavant amb un registre divertit i uns traços que s’assemblen als usats a la sèrie del Gos Pudent.

Les Faules van ser escrites en forma de vers per Jean de La Fontaine entre els anys 1668 i 1679. En va escriure més de 240 i en aquesta versió de l’Editorial Barcanova en trobem 34, potser les més conegudes o que representen millor la nostra societat.

El traductor Miquel Pujadó, ha fet una gran feina i ens permet gaudir de les seves rimes sense perdre l’essència del relat. Imagino que no ha estat una labor senzilla.

Tornant al principi, al que llegíem a les escoles de l’època franquista, recordo que sempre ens mostraven algun ensenyament, com a “el lleó i la rata” que ens aportava la idea de respecte envers els altres, o com “la granota que volia fer-se tan grossa com un bou” ens feia entendre el concepte de vanitat. Les faules ens parlen de solidaritat, llibertat, tolerància, treball, respecte.

Les “Faules de la Fontaine” crec que son una bona lectura per als infants de cicle mitjà i superior. Si, després, es propicia un diàleg sobre el que amaga la història, haurà valgut la pena.

En parlarem a la propera tertúlia amb l’Il·lustrador el 18 de gener a l’Espai Llamps i Centelles (L’H) i el 19 de gener a Lectors, al tren! (Rubí)

LES DADES:
Títol: Faules de La Fontaine
Autor: Jean de la Fontaine
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductor/adaptador: Miquel Pujadó
Editorial: Barcanova
Pàgines: 72
Barcelona, 2023

«Un estel al cel de Vallfogona», facècies d’un personatge singular

Aquest 2023 que ara acabem ha estat l’any del Rector de Vallfogona, un home que va ocupar la rectoria de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) des de l’any 1607 fins al 1623.

Hi ha una gran quantitat d’anècdotes d’aquest personatge enginyós i sempre amb l’acudit als llavis. No és estrany que després de quatre-cents anys encara sigui recordat. El seu nom de debò era Francesc Vicent García, però a la memòria ens ha arribat com a Rector de Vallfogona i d’ell s’expliquen facècies com aquesta:

“Al Rector de Vallfogona li agradaven les figues una cosa de no dir. Un dia passà per un hort i veié una figuera amb dues figues primerenques grossíssimes i per demés boniques. L’hortolà que sabia bé prou la preferència del Rector per les figues les hi va oferir i van quedar que enviaria l’escolà a cercar-les. I heus ací que l’escolà que era un gurmet quan les veié tan boniques no es pogué contenir i se’n va menjar una. Quan el Rector veié que només Ii duia una figa Ii preguntà per l’altra i l’escolà confessà que se l’havia menjada. Sorprès el Rector de I’atreviment espontàniament Ii digué:
—I com t’ho has fet?
I l’escolà, lleuger i sense immutar-se agafà la figa que restava al plat Ii clavà queixalada i, mentre se la menjava, contestà al Rector:
—Ho he fet així.”

A les acaballes d’aquest any dedicat a la seva figura, l’editorial Nandibú ha publicat «Un estel al cel de Vallfogona» on podem llegir algunes de les facècies que li van passar a ell i al seu escolanet amb unes il·lustracions molt acolorides de l’Ignasi Blanch.

En el relat hi ha dues històries paral·leles que conflueixen. Per una part, hi ha una nena, la Joana, que va a passar l’estiu a casa de la seva àvia a Vallfogona, i per l’altra les rondalles que l’àvia li explica a la seva neta.

M’ha agradat. A Pagès s’han esforçat en presentar un objecte atractiu i ben editat (i ho han aconseguit).

Lectura recomanada a partir de set anys.

Si voleu conèixer més d’aquest home peculiar podeu entrar al web https://rector-vallfogona.cat/

LES DADES:
Títol: Un estel al cel de Vallfogona
Autores: Alba Llobet i Roser Miquel
Il·lustrador: Ignasi Blanch
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú singular
Pàgines: 44
Lleida, 2023