Lectura de textos en diferents contextos.

He llegit el número 6 de la revista Graó 6-12.

Està dedicada a l’alfabetització i les literacitats. Hi ha molts articles que valen la pena de llegir i reflexionar sobre cap on va el futur de la lectura als centres educatius i a la vida en general.

L’editorial va signada pel Raül Manzano que fa unes reflexions molt encertades i ens convida a endinsar-nos en les pàgines del monogràfic per donar resposta al gran repte que ens planteja la literacitat: quin lloc ocupen els textos, siguin del tipus que siguin, en les nostres vides?

Segueixen tres articles potents en el que es plantegen moltes preguntes i s’aporten moltes idees que convé considerar. Coordinat pel Juli Palou i la Montserrat Fons hi ha un parell d’articles més, un d’en Daniel Cassany sobre la IA i un altre escrit per l’Alba Ambrós que ens parla de com aprendre i educar al segle XXI comporta adaptar-se als canvis de l’era digital, amb la qual cosa l’aprenentatge esdevé una experiència vital, social i híbrida. I ho acompanya d’experiències concretes amb l’alumnat de tots els cicles.

M’ha fet pensar molt l’article d’en Cassany titulat Educar amb la IA per llegir i escriure on ens recorda que cal revisar els canvis que provoca la incorporació de la intel·ligència artificial (IA) en l’ensenyament de la lectura i l’escriptura en tot el currículum escolar i aposta per analitzar com escrivim i llegim amb IA, les possibilitats didàctiques que ofereix aquesta tecnologia i els reptes que se’ns plantegen amb una mirada crítica, ètica i humanista.

Diu: És més fàcil i agradable abordar el problema de com la fem servir a l’aula que no pas convertir-nos en policies paranoics que persegueixen textos artificials.

I més endavant, afegeix: Són fascinants –i inquietants– els camins que obre la IA per ensenyar i aprendre a llegir i escriure en totes les assignatures del currículum que fan servir escrits. L’alumnat té ara més possibilitats d’aprendre pel seu compte, però el docent guanya recursos per diagnosticar i oferir ajudes més personalitzades. No perdem protagonisme amb la IA, al contrari, l’alumnat ens necessita més que mai per apropiar-se d’aquest nou superpoder que formarà la ciutadania analítica, crítica i creativa del futur.

Hi ha després, a la revista, sis articles pràctics que ens mostren com es pot treball a les escoles i després les seccions habituals.

Si teniu interès en albirar el camí que ens espera pel que fa a les competències lectores, aquesta revista us ajudarà, crec.

A «GUIX» estem de festa!

500 números de la revista GUIX són molts números i, per aquest motiu, al carrer Hurtado estan (estem, em sento part de la revista) de celebració. Pocs ens imaginàvem, l’estiu del 1977, quan va veure la llum el primer número, que arribaria tan lluny.

Aquella primera revista en blanc i negre i enquadernada a mà, una a una, amb una mena de canutet de plàstic, és avui una peça de museu. No la conservo i a l’escola tampoc queda cap exemplar d’aquells primers anys. A la biblioteca, normalment, es guarden els exemplars dels darrers dos anys i algun exemplar destacat. Una pena perquè ara m’agradaria recordar els articles (pocs) que allà hi apareixen.

He tingut la sort de col·laborar en diverses ocasions parlant de lectura i d’ecologia, sobretot. Fet i fet, conservo més de cent revistes on hi ha un article que he escrit, la majoria de la secció “viure la lectura” i tinc al cap alguns molt entranyables per a mi. El que més recordo va ser una entrevista amb el Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, amb motiu dels quartant anys de “La casa sota la sorra” i “El zoo d’en Pitus”. Una companya de l’escola, la Dolors Nadal, i jo, els vam convocar a l’antic edifici de Graó (no recordo l’adreça, crec que era pel barri d’Horta-Guinardó). Un espai laberíntic, ple de taules, piles de llibres i papers per tot arreu que, amb prou feines deixaven un passadís estret per anar als diferents despatxos. En Carbó va arribar puntual però en Sorribes ens va fer esperar més d’una hora. Ens van explicar un munt d’anècdotes genials, algunes de les quals estan recollides a l’article «Una conversa amb Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas, dos senyors escriptors» publicat al núm. 330 de desembre de 2006.

Ara, en aquests temps digitals i incerts per a les revistes, llegeixo a l’editorial d’aquest “Especial 500” que hi ha prou empenta i ganes de seguir. Me n’alegro però no ho tinc gaire clar perquè no sé si el paper té gaire futur o si la informació en pantalles les farà desaparèixer. Veurem.

De moment, com diuen a l’editorial: “Celebrem-ho”. Algunes frases que m’han agradat:

Si mires enrere, veus que té molt valor haver estat al servei de les mestres i dels mestres ininterrompudament des de l’estiu de 1977.

La mirada al retrovisor ens omplia d’orgull, ens donava molt criteri i ens suggeria moltes idees per a la reflexió i propostes, però la configuració diversa de l’equip, amb el fil comú de la inquietud i la mirada crítica, ens va portar a confluir en la necessitat d’agafar el llargavistes per mirar lluny i reflexionar al voltant d’aprenentatges que convenen avui amb la mirada cap al futur. Visualitzàvem una revista molt polifònica que recollís múltiples i diverses veus amb experiència i criteri en el món educatiu i que poguessin aportar des de diferents perspectives i mirades.

En aquest punt de la lectura ja podreu apreciar quina és la nostra interpretació i el nostre testimoni de l’art de celebrar, i podeu veure que ens agrada fer-ho agraïdament i compartida, perquè aquest és un projecte col·lectiu que no seria possible sense totes aquestes persones a qui hem volgut donar veu en aquest número especial i tantes altres que hi han passat durant aquests anys, l’equip de professionals de Graó que fan possible la revista, les persones que en el passat van dirigir i coordinar la revista, les moltes col·laboradores i col·laboradors que comparteixen amb nosaltres la seva pràctica i les seves reflexions… I sobretot, no seria possible sense tu, mestra o mestre que utilitzes el nostre treball per millorar la teva feina a l’aula: aquest és el nostre sentit.

Un agraïment a les tres persones de Graó que millor m’han tractat i més m’han ajudat: Raül Manzano, Cinta Vidal i Glòria Puig. No s’imaginen com me les estimo!

I la felicitat seria total si des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat els reconeguessin la bona feina amb el Premi Marta Mata d’enguany.