Tió

Què en sabem del Nadal?
En sabem força coses perquè el vivim a casa i a l’escola, any rere any. A més, a Catalunya, diferents autors han anat recollint el que passa al nostre voltant per fer-nos avinent de què va la festa. Uns dels folkloristes que millor van recollir les tradicions i els costums d’aquestes dates van ser l’Avel·lí Artís i en Bienve Moya que va publicar “Festes populars de Catalunya” l’any 1980. Un any després, el 1981, l’Aureli Capmany publicava el seu “Calendari de Llegendes, Costums i Festes tradicionals catalanes” i en Jaume Colomer va fer quelcom semblant a “Festes Populars de Catalunya” l’any 1975.

El Nadal, dins del nostre costumari col·lectiu, està format per un seguit d’elements de les diferents cultures que ens han influenciat al llarg de la història. Durant segles s’han barrejat la cultura dels nostres avantpassats amb els calendaris romà, jueu i cristià, tots ells basats en cultes rituals, bé al Sol, bé a la Lluna. És a dir, als elements astrològics es van afegir les pràctiques de la societat rural i ramadera.

Nadal, festa tancada, festa culminant del solstici d’hivern, precedida en el temps pel cicle de l’Advent, és una festa molt antiga i molt arrelada a Catalunya. El seu sentit actual prové de l’època en que els cristianisme va apoderar-se i va adaptar les creences i tradicions, donant-li un caire litúrgic a les reminiscències romanes (Festes Saturnals) o indoeuropees (rites solars, arbres de llum, tió). Antigament el Nadal era el moment que els pastors baixaven als pobles i participaven de les misses i presentaven ofrenes. Eren moments de recolliment, d’estar en família. Nadal era temps en que la natura restava com morta i les famílies s’aplegaven al voltant de la taula a la vora del foc per cantar, narrar o menjar.

Que el Nadal és una festa de les més celebrades està clar perquè conté tots els elements que calen perquè una festa sigui una festa. Veiem-ho.

Els elements musicals hi son presents en els nadales i cançons que ens parlen de la vida dels pastors, de com fer cagar el tió, etc.

També hi ha elements gastronòmics perquè el dinar del Dia de Nadal té un menú tradicionals format per escudella amb galets, carn d’olla, gall dindi rostit, neules, torrons, i per beure, cava.

Els elements llegendaris o mítics els trobem en el misteri del naixement de Crist, en la Diada dels Innocents, en la llegenda dels Reis d’Orient.

Les dances les trobem als Pirineus. Son dances de pastors.

Els personatges són diversos com el tió, l’home dels nassos, la llufa.

També hi ha objectes com l’avet, el pi de Centelles, els “christmas”.

I elements dramàtics o teatrals com les representacions de “Els pastorets” o els “Pessebres vivents”.
Però si ens allunyem de Catalunya, trobarem un munt de tradicions diferents a les nostres.

Aquests dies s’ha publicat una obra amb un títol que ens convida a obrir el llibre, encuriosits pel que hi pot haver: El Nadal desconegut. I va seguit d’un subtítol on llegim: Història oblidada de la celebració del solstici d‘hivern.

És una edició excel·lent, amb tapa dura, de lectura entenedora i fàcil de seguir on les informacions estan agrupades en capítols que van des de la celebració dels solstici d’hivern i els seus orígens perduts en el temps, passant pels símbols pagans que s´han conservat (el tronc, les espelmes, l’estrella, les pomes de Nadal, el grèvol.) fins al Nadal que coneixem, les figures destacades del Nadal i altres tradicions de l’hivern.

L’he llegit amb interès i he aprés un bon grapat de coses curioses que desconeixia. Per exemple, del caganer hi diu, entre altres coses, que també es troba a Múrcia (cagones), a Portugal (caconi) o a Nàpols (pastori che fanno la cacca) i que representa la importància de la fecunditat en el cicle de la vida, ja que els fems adoben els camps i, per tant, són un símbol de fertilitat i de sort.

Dels Reis de l’Orient ens explica que hi ha diferents teories sobre quants eren: tres, quatre, set, dotze… Segons una llegenda armènia, els reis Mags no eren tres sinó dotze. Aquests dotze savis, mags o sacerdots perses van sortir d‘Orient seguint una estrella o un cometa però, arribats a la ciutat turca de Hah (Anitli), només tres van continuar el camí cap a Judea amb tres regals per al nen Jesús, i els altres nou van esperar allà fins que van tornar.

També trobarem històries menys conegudes de personatges com la Befana d’Itàlia, la Babushka de Rússia, les diferents versions de Pare Noel del nord d’Europa, Sant Nicolau en les seves diferents representacions i llegendes, etc. I fent especial èmfasi també en els protagonistes pagans de la península ibèrica com l’Olentzero del País Basc, l’Apalpador gallec o l’Esteru asturià, així com en tots els personatges terrorífics que també poblen la nit més llarga de l’any, com el Krampus, Père Fouettard, la malvada trol islandesa Gryla o els personatges típics de les mascarades d’hivern del nord-oest peninsular.

Lectura recomanada per a joves a partir de l’educació secundària i sobretot per als mestres i familiars que vulguin trobar explicacions a esdeveniments que no sempre sabem d’on provenen.

“El nadal desconegut” ens fa veure i entendre el Nadal que coneixem. Aquesta lectura canviarà la nostra manera de veure com com celebrem el solstici d’hivern o encara que no ens atreguin especialment aquestes festes, segur que ens acostarà i connectarà d’alguna manera amb els rituals de culte al Sol i a la llum dels nostres avantpassats de fa milers d’anys. Aprendrem perquè no està tan clar que Jesucrist va néixer el 25 de desembre, quan i on es va plantar el primer arbre de Nadal o quina és la diferència entre el Pare Noel, Santa Claus i Sant Nicolau.

Les il·lustracions les trobem a cada pàgina i són boniques de veres. Un bon treball d’Armand.

LES DADES:
Títol: El Nadal desconegut. Història oblidada de la celebració del solstici d‘hivern.
Autora: Gema Sirvent
Il·lustrador: Armand
Traductora: Txell Freixinet
Editorial: Takatuka
Pàgines: 112
Barcelona, 2023

LA CACERA DEL TIÓ

Aquella nit, la Rosa de Cal Boté no va dormir tranquil•la. Quan les primeres llums del dia s’escolaven per la finestra i les campanes de l’església tocaven quarts de vuit, es va llevar rabent i va anar cap a la cuina.

Els pares preparaven l’esmorzar i, a fora, el gebre havia tacat de blanc l’herba del jardí. El termòmetre estava per sota del zero.

—Avui anirem a buscar el tió! —va exclamar, contenta— Ja ha vingut la padrina?
—Està de camí. —va respondre la mare— Quan arribi, esmorzarem i sortirem cap al bosc. La padrina és la que coneix millor que ningú on podem trobar un bon tió. Recordo, quan jo tenia la teva edat, que anàvem a buscar herbes remeieres i anomenava totes les plantes i els arbres que trobàvem. També reconeixia, pel seu cant, una pila d’ocells com la mallerenga, el pinsà, el tord i altres. Si, per exemple, sentíem una cosa semblant a cra, cra, cra, deia «això es un corb», i no fallava.

La padrina Sisqueta va arribar carregada amb una bossa que contenia una olivera petita, dins d’un test.
—Guaiteu que he portat! Una olivera arbequina —va dir, cofoia— farà un oli molt bo d’ací uns quants anys.
—Padrina, que no anem a buscar un tió? —va preguntar la Rosa, nerviosa.
—Sí, per això porto l’olivera, la necessitem per trobar el tió.
—No ho entenc!
—Quan arribem, t’ho explicaré. Au, anem, que el camí és llarg i és la primera vegada que vens. Avui t’estrenes com a caçadora de tions!

La Rosa, agafada de la mà de la padrina, caminava al davant del seguici, aturant-se de tant en tant per observar algun insecte o flairar l’olor de la farigola. Al darrera, els pares, carregats amb l’olivera i en Josep Maria, el germà gran, amb provisions per fer una aturada, si calia. Seguien el camí de la font, el que anava a tocar del riu, fins a arribar allà on es creuava amb un altre que s’allunyava en direcció a un turó amb un bosc ple d’arbres de diverses espècies.

—Ja hi som! Aquí plantarem l’olivera— La padrina assenyalà una petita clariana envoltada d’altres arbres— Rosa, mira, aquest pi el vam plantar quan el teu pare tenia la teva edat i, el faig que hi ha més amunt, el vaig plantar amb la meva mare quan jo tenia quatre anys.
—Però, padrina, no ha crescut gaire, oi? I perquè ho fem tot això? No podem agafar un tió i tornar a casa?
—Sí que podem, és clar, però no està bé. No podem venir a la muntanya i agafar el que vulguem. Hem de donar-li alguna cosa a canvi. Nosaltres agafem un tió i plantem una olivera. Ho entens?
—Sí, però les oliveres triguem molt a créixer i no podrem disfrutar de les olives tan saboroses que deies.
—No, nosaltres no, però no plantem l’olivera per a nosaltres, la plantem per als fills que tindràs i per als teus nets. Així ha estat sempre i així ha de continuar. Agafem alguna cosa del bosc i li donem una altra a canvi. I prou xerrameca, plantem l’olivera i després busquem un bon tió que ens cagui regals.

Van buscar un lloc addient, que tingués prou llum i van plantar la petita olivera. Després li van posar algunes pedres al voltant i van confiar que els senglars no vinguessin a destrossar-la. Caldria anar passant de tant en tant per comprovar que creixia bé.

Després van remenar per tot arreu a la recerca del tió. Fins i tot, la Rosa es va enfilar a la branca més altra d’un roure per veure si albirava alguna cosa. Res. Finalment, quan sentiren les campanes llunyanes de l’església tocar dos quarts de dotze, un lleu soroll els va alertar. Probablement serà una llebre —van pensar— però quan es van atansar el van veure. Era allà, amagat entre les herbes, un tió esperava que algú el trobés i el portés a casa.

—Visca! —va cridar la Rosa saltant d’alegria. —L’hem trobat! L’hem trobat! El cuidarem bé, oi padrina?
—Sí, filleta, sí.

……………………………………………..

Aquest és el quart conte de la sèrie “Relats que el vent s’endugué”. El podeu trobar a lhdigital.cat.
També podeu obrir el codi QR que apareix al diari en format paper.
I el proper dimecres, llegiré el conte al programa sobre el món educatiu de la ciutat que condueix la Núria Toril a la televisió de l’Hospitalet: «AULA LH» que s’emet els dimecres a les 20h, a TV L’H.

D’aquesta iniciativa ja n’hem parlat en aquest blog però tornem a recordar que anirem fent trobades amb els autors i autores de l’Hospitalet. Demà, la primera de moltes altres que vindran.

Si voleu conèixer a tres de les nostres autores teniu l’oportunitat aquest dimarts 20 de desembre a les sis de la tarda a l’Espai Llamps i Centelles. (C/ Rosalia de Castro, 8 a l’Hospitalet), molt a prop de la biblioteca Tecla Sala.

I, per si no esteu al cas del projecte: Relats que el vent s’endugué
Un cop al mes s’ha publicat al Diari de LH un relat breu d’un autor o autora de la ciutat, per accedir al relat hi ha a la web del Digita’l un banner i un anunci al diari.
Un cop accediu a l’enllaç, a més del relat hi ha la presentació del projecte, una petita biografia de l’autor de la ciutat, l’enllaç de d’aquest autor a la pàgina de l’Hospitalet escriu (https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh)

Una de les pretensions és que qui aconsegueixi tres relats, vagi a la biblioteca de la ciutat que vulgui i li lliurarem un adhesiu. També estem programant una altra acció: fer una trobada amb els participants i que us pugui conèixer i conversar sobre l’obra dels autors i autores i sobre el fet lector en general. Es tractarà d’una tertúlia informal on es parli de literatura i del que ens vingui en gana. És això, senzillament una trobada per anar ampliant la família lectora hospitalenca.

Ara només cal que els relats passin de ma en ma, es llegeixin i es comentin. Des de l’organització de la “moguda” farem el que puguem per donar-li visibilitat a la iniciativa.

Si veniu demà, només podem garantir que passareu una bona estona.

Us hi esperem!