Harper Collins

Aquest llibre planteja un problema força habitual entre els nens. Com podem dividir un nombre imparell de llaminadures entre dos infants?

En aquest cas, es tracta d’una ossa i una mustela. L’óssa gran troba tres bolets al bosc i els porta a la casa que comparteix amb en Mostela. Aquest es posa molt content i cuina els bolets amb sal, pebre i tot el que calgui perquè en aquella casa del bosc tenen de tot. Veiem com dels arbres pengen espàtules paelles, coladors, etc.

Quan porten els bolets a taula, l’ossa comença a repartir: «Un per a tu i un per a mi. I un altre per a mi. És el més just. Jo soc grossa, necessito menjar més.»

La mostela s’enfada perquè opina que ella és petita i ha de créixer i el segon bolet ha de ser per a ella.

I comença una discussió sobre qui s’ha de menjar el bolet. Ambdós tenen les seves raons i no es posen d’acord. Tots dos argumenten el perquè s’han de menjar el tercer bolet i tos dos sembla que tenen dret a menjar-se el bolet.

Enmig de la discussió apareix una guineu i es fa amb el bolet i marxa tranquil·lament. S’acaba la discussió.

Però després arriben les postres. Tres maduixes i tornem a començar.

L’autor explica aquesta petita història amb uns dibuixos fets a llapis de color i emfatitzant la tipografia per entendre com la discussió puja de to. També les expressions de les cares ajuden a entendre el relat.

Hi ha molts detalls que val la pena observar amb curiositat perquè ajuden a comprendre millor què està passant. Per exemple, les estovalles que es van arrugant i relliscant o el cargol de les guardes i la portada, o com la guineu apareix discretament per la banda superior esquerra i veiem com es va atansant allà on dinen els protagonistes.

És interessant el final. L’aparició de la guineu com una espècie de deus ex machina que ens recorda el teatre clàssic, permet fer un gir inesperat que servirà després perquè l’Ossa i en Mostela trobin una altra solució quan arribin les maduixes.

Quan acaba el conte, queda la pregunta oberta per a una discussió entre els lectors i aconseguir un repartiment més just i equitatiu.

Convé mirar atentament les cobertes perquè tot i que semblen iguals, hi ha detalls que han canviat.

Lectura recomanada a partir de tres anys.

LES DADES:
Títol: Dos per a mi, un per a tu
Autor: Jörg Mülhe
Il·lustrador: Jörg Mülhe
Traductora: Marta Armengol
Editorial: Harper Collins
Pàgines: 32
Madrid, 2020

Una companya del grup de treball, la Pilar, ens ha presentat aquest divertit i curiós llibre per a infants petits. És un llibre d’imatges genial que, aparentment, és per anar descodificant les imatges:
—Mira, un avió! I això és una ambulància. Oh! Un cotxe de bombers!
Són paraules i imatges d’objectes coneguts i familiars però la gràcia està en que a la pàgina de la dreta observem, amb sopresa, com tot canvia i es transforma pel pas del temps o pels esdeveniments.
Les preguntes que ens fem:
—Què li ha passat al lleó després de la tempesta? Doncs que la seva melena està despentinada.
—Què li ha passat a la pera després del pas de l’elefant? Que ha quedat com una compota!
—Què li ha passat a la granota que ara és un príncep?
La fórmula que empra l’Éric Vaillé és senzilla però molt efectiva: Una pàgina doble, a l’esquerra un llibre d’imatges normal al voltant d’un tema, a la dreta les mateixes imatges però canviades perquè ha passat alguna cosa.
Fixeu-vos en aquesta imatge, per exemple:
A l’esquerra els aliments i a la dreta els mateixos aliments després de dinar.

Explicar el pas del temps, l’abans i el després amb aquest llibre és fàcil i gairebé tan divertit con els diàlegs d’en Blas i l’Epi del Barri Sèsam… abans, després, abans, després, abans,…
Recomanat per a cicle infantil però també per a més grans (adults inclosos).

LES DADES
Títol: Els meus dibuixos després de la tempesta
Autor: Éric Veillé
Traductor: Eloi Marcoda
Editorial: Harper Collins
32 pàgines