“Bufallums”, la màgia dels titelles

A l’escola, a la rotllana, en converses de grup amb els infants, o a la biblioteca quan expliquem contes, de vegades usem un recurs infal·lible: el titella.

De tots els que he usat, n’hi ha un al que li tinc una estima especial i que em va acompanyar durant més de vint anys a la biblioteca de l’escola. S’estava en un raconet, envoltat de minillibres i es relacionava amb els infants (i amb els adults) mitjançant unes notes i uns regals que repartia en algunes sessions. També es va jubilar (o el vam jubilar) perquè estava força atrotinat. El “Sentadillu” forma part de la història de l’Escola Sant Josep – El Pi.

El titelles tenen molta màgia i anar a veure un espectacle és garantia de passar una bona estona. Assistir a una representació de titelles de companyies com l’Estaquirot, l’Estenedor, Cacauet teatre o altres, és meravellós perquè ens embadaleixen amb les seves històries inventades o tradicionals.

A Catalunya, hem tingut companyies mítiques que han anat marcant el camí. Recordo especialment els Putxinel·lis Claca, Marduix i el Centre de titelles de Lleida, i fora d’aquí resulten infal·libles els Titiriteros de Binefar o en Rodorín que no fa gaire va publicar un llibre on explica el seu mètode treball (Hagamos títeres de cachiporra).

Vaig tenir la possibilitat de visitar el taller de les “Bufallums”, dues dones que fan una aposta ferma pels titelles relacionats amb la rondallística popular i em va semblar admirable la feina que fan. Anem a pams.

Fa uns dies, vaig rebre un regal molt especial: un “ninot” personalitzat, fet a partir d’algunes de les meves vivències i relacions amb la literatura infantil. Em va agradar molt i vaig demanar per les persones que l’havien fet. Així vaig conèixer les “Bufallums”. Vam concertar una visita al seu taller, a Tona (Osona).

Quan arribes, puges per una escala que fa un petit recorregut encerclant l’edifici i et trobes davant la porta. Mentre puges, notes l’energia positiva que desprèn aquell indret. Plantes, arbres, un hotel d’insectes, tot ben cuidat i agradable a la vista i l’olfacte.

Ens reben l’Assumpta i la Dolors i ens conviden a passar. Semblem l’Alícia en Terra de Meravelles caient pel pou i arribant a espais preciosos que ben bé podrien ser la casa del barreter o el castell de la Reina de Cors. Titelles per tot arreu, de totes mides, de diferents èpoques, amb una característica comuna: fets amb paper maixé. N’hi ha que recorden personatges de quadres famosos com “Les Menines”, altres són bruixes, també hi ha alguns capgrossos de les trobades geganteres, etc.

En una petita habitació, titelles de guant i de dit que emplenen lleixes i armaris.

Pugem les escales i ens mostren el seu taller ple de titelles a mig fer, capses plenes de robes, sacs de papers trinxats, pots de pinzells, etc.

Vam tenir una conversa distesa parlant de tot i més, recordant els titelles clàssics i també ens van explicar el seu mètode de treball, les visites que fan a les escoles, les fires on participen (Santa Llúcia a BCN, per exemple, quan arriba el Nadal), els ninots personalitzats, i altres anècdotes personals que guardem en un nou calaixet que hem obert als nostres cors i on desem els sentiments i les connexions que acabem d’establir.

Us recomano, si voleu saber què fan, que seguiu el seu Instagram on són molt actives: @bufallums.titelles.i.ninots

També trobareu molta informació al seu web: https://www.bufallums.com/

M’ha agradat, especialment, l’aposta que fan pel conte tradicional i per una manera de fer artesanal que, a les escoles, ajuda a fomentar l’expressió oral.

«Un viatge gota a gota», una aventura de pel·lícula

A la coberta veiem un llop i un conill (amb cara espantada) damunt d’una moto amb sidecar i també hi ha un degotador d’hospital, d’aquelles on es pengen les bosses de sèrum. El títol en fa referència i intuïm que el conill està malalt —la traducció castellana és més explicita i juga amb la idea de velocitat i salut: “a toda pastilla”.

A les primeres pàgines hi ha un hospital d’animals enmig del bosc, amb la sala d’espera, la infermera Engràcia i els diferents box on són atesos els animals.

En un dels espais està el conill amb un pla de medicació enorme i a la sala del costat, separat per una cortina, hi ha el llop amb una ferida de bala a la panxa. Com que la infermera (una talpeta amb poca vista) no encerta amb la xeringa, el llop s’enfada i es cura ell mateix. En aquell moment arriba el caçador i dispara però el seu tret que va directament al llop es desviat pel degotador del conill i li salva la vida. Ambdós fugen i comencen la seva gran aventura.

El llop té un codi ètic sagrat. Li diu al conill: Abans m´has salvat la vida amb el degotador. Ara t’he de salvar la vida jo a tu.

Com que el tractament del conill ha de durar cinc mesos, el llop es veu obligat de cuidar-lo i així viatgen des de finals de l’estiu fins a l’inici de la primavera. Des d’aquesta escena a la pàgina vint-i-dues fins a l’acabament de la història anem seguint les seves peripècies durant 160 pàgines més i, en aquest viatge, acabarem estimant-los.

Viatgen en una camioneta robada, una moto amb sidecar i a peu.

M’ha agradat molt l’escena en que el llop, mentre condueix, va cantant “Born to be wild” i el conill s’afegeix. M’ha recordat que aquesta cançó es va fer molt coneguda gràcies a una road movie dels anys 70, Easy Rider, on vam descobrir a Dennis Hooper i Jack Nicholson. Era una pel·li on els protagonistes feien un viatge en moto per diferents Estats que conduïen al sud, a Louisiana. M’ha sobtat que l’autora, la Josephine Mark, la conegués, perquè ella va néixer anys més tard.

En aquest viatge dels dos animals, tenen al seu darrera un caçador i el seu gos que els segueixen i aquesta persecució per les Muntanyes Rocalloses ens fa viure moments i situacions de gran tensió argumental que ajuden a empatitzar amb els protagonistes.

Situacions tendres, discussions, moments que fan caure la llàgrima, aquesta novel·la gràfica ho té tot, és una paràbola de l’amistat de dos animals molt diferents entre ells, un conill malalt, espantat i lluny de la seva colònia i un llop solitari que potser no sap on va però que es mostra molt valent en tot moment.

Una novel·la amb molta sensibilitat, humor i emoció que recomanem per a cicle superior i ESO.

La conversa amb una amiga de Tarragona, m’han tornat a recordar aquesta joia de còmic que vaig conèixer gràcies a la Montse, llibretera de “Lectors al tren!”

Sobretot m’ha fet pensar en els hospitals pediàtrics i els esforços que cal fer per humanitzar la sanitat. Però aquest és un altre tema.

Crec que és un excel·lent guió per a una pel·lícula de dibuixos animats.

LES DADES:
Títol: Un viatge gota a gota
Autora: Josephine Mark
Il·lustradora: Josephine Mark
Traductora: Cristina Sala
Editorial: Astiberri
Pàgines: 184
Bilbao, 2023