«El verano que cambió la vida de Mihail», novel·la de creixement

De vegades (poques) cauen a les mans llibres que et marquen, t’emocionen, o senzillament et fan feliç. Sol passar més en la literatura per a infants i joves que en la literatura per adults on, darrerament, tot són drames i mals rotllos que no porten enlloc.

Fa uns dies, per motius que ara no venen al cas, vaig llegir «El verano que cambió la vida de Mihail». La seva autora és Carmela Trujillo i no havia llegit res d’ella. La història em va tocar. Molt. Tant que, dies després, el vaig tornar a llegir en bicicleta amb la meva neta. Un llegia un capítol i li explicava a l’altre i tot seguit l’altre llegia el següent i l’explicava de viva veu. Encara en va agradar més.

D’entrada, em va recordar a Alessandro Baricco i la seva fascinant novel·la —ell la denomina història— «Seda» per la tranquil·litat i el repòs que transmet i sobretot per la manera com està escrita.

Seda! Potser recordareu algunes frases, ara ja mítiques, com quan li pregunten al protagonista, l’Hervé Joncour, l’home que viatja al Japó a la recerca de larves de cucs de seda:
—I com és Africa?
—Cansa.

Booom! T’esclata el cap en llegir aquesta paraula —cansa— i aplaudeixes.

Doncs amb “El verano que cambió la vida de Mihail” passa quelcom de semblant.

Llegiu la primera pàgina i ho entendreu. Així comença:

Mihail Constantin vive con su madre en el número 19 de la plaza del Paraíso. En el cuarto derecha. Tiene once años y vino de Rumanía a principios de curso.
Es un niño raro, dicen los que le conocen. Los que creen conocerlo. Vamos, los que no le conocen de nada. Callado, eso dicen, también.
¿Triste? Sí, incluso algo triste, opinan unos cuantos.
Pero no, no lo es.
Mihail, simplemente, echa de menos la otra vida, la que tenía en Rumanía. Echa de menos a todos sus amigos. A sus primos. A su única tía.
¿A su padre? No, a su padre no. Pero sobre este tema no quiere hablar. Nunca habla de esto con nadie.

Frases curtes, acció, aventura, emocions i amb un final que ensumes que acabarà bé (i acaba bé, com ha de ser). També hi ha picades d’ullet per als adults que acompanyen la lectura i ens obren possibilitats de conversa amb els fills (menyspreu dels companys de classe, amistats, amor), i sobretot ens ajuden a entendre com les persones podem canviar si sabem escoltar i tenim empatia.

L’aventura passa durant un estiu calorós en que el nen Mihail no té ningú amb qui passar l’estona. Una coincidència faré que entri en contacte amb en Pepe Martínez, un veí gran lector però també amb pocs amics. La relació entre ells dos és el fil conductor d’un relat on també són presents la mare d’en Mihail, la germana i el nebot d’en Pepe i una festa d’aniversari que ho capgirarà tot definitivament.

Hi ha un altre aspecte que m’ha agradat i té a veure amb l’edat a la qual va dirigida la novel·la. A la contracoberta llegim “a partir de vuit anys” i és exactament així. S’agraeixen relats que no siguin llargs (aquest té 90 pàgines), amb poques descripcions i que atrapin el lector des del primer moment.

La casualitat va fer que coincidís en un esdeveniment amb l’editora i li vaig contar l’anècdota de la lectura del final de llibre quan la meva neta em va preguntar si hi hauria segona part, senyal que li havia agradat i volia més.

Una altra reflexió que em faig sovint és que alguns relats com aquests passen desapercebuts enfront dels que tenen més presència física, més color i ens criden des dels llocs preferents de les llibreries. I com que, a més, les llibreters no tenen temps de llegir-ho tot, llibres com aquest passen desapercebuts.

Aprofitant el títol farem el comentari fàcil dient que aquest llibre també pot canviar la vida dels lectors. Recomanat a partir de vuit anys.

LES DADES:
Títol: El verano que cambió la vida de Mihail
Autora: Carmela Trujillo
Il·lustrador: David Granados
Editorial: Bambú
Pàgines: 96
Barcelona, 2024

Podeu llegir les primeres pàgines, a continuació:

«El cant del signe», una (bona) novel·la policíaca

Aquests dies estic llegint “Jóvenes y lectura. Estudio cualitativo y propuestas” de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i, alhora, seguint la polèmica que hi ha a les xarxes sobre les lectures obligatòries i el clàssics i què han de llegir i què no els joves. N’hi ha opinions per a tots els gustos. Quan acabi de llegir el document us el comentaré.

Crec que la majoria som lectors eclèctics i anem passant per èpoques, estats d’ànim i preferències diverses. Al menys a mi em passa, i quan entro a la biblioteca no puc estar-me de llepar-me el dit i passar-lo pel llom dels llibres ordenats en fileres inacabables de llibres que no llegiré mai (per manca de temps, bàsicament) i, en aquell moment, no em preocupa gaire si no conec a determinat autor o la gran novel·la de la que tothom parla no m’atrau.

El que procuro és gaudir de les novel·les que em criden (novetats, clàssiques, relectures) i recordar el que deia Wislawa Azymborska sobre que llegir llibres és el més gloriós passatemps que la humanitat ha ideat.

Una novel·la curta que recomano per a adolescents és la última de la Núria Pradas: “El cant del cigne”.

Recordo que fa una pila d’anys (30?) vaig llegir «Lior» i em va encantar. Des de llavors, he procurat no perdre-li la pista perquè la Núria Pradas és una gran escriptora.

La portada ja ens indica de què va la cosa. Veiem a una noia jove d’esquena davant d’una pantalla encesa. Sembla de nit i el cafè sobre la taula ens indica que serà llarga. A l’altre costat de la taula hi ha un mòbil que tindrà un paper principal en el relat. La finestra del davant, tenyida de vermell, ens fa pensar que el relat va de novel·la de misteri i l’ombra d’una persona encaputxada ens avisa que el mal ens vigila (potser a través de la pantalla?).

«El cant del cigne» fa referència a una frase que és una mena de metàfora del que fem abans de morir. És la última cosa que val la pena, l’últim gest, el que deixem en el record dels coneguts. Diuen que els cignes canten una cançó ben bonica abans de morir. Diuen.

L’obra no és gaire llarga i té bon ritme narratiu amb anades i vingudes en temps, però es pot seguir bé perquè a l’inici de cada capítol, com si fos una obra de teatre ens assenyala la data, l’hora, el lloc, i els personatges que hi apareixeran. Els capítols son breus i tenen diàlegs que permeten avançar de pressa en la trama.

Com a les novel·les d’Agatha Christie, sabrem de seguida qui ha mort i acompanyarem als protagonistes en la investigació. Bé, de fet són dues investigacions paral·leles. La de la policia i la de la noia amiga de la noia assassinada.

A banda de la trama, hi ha una advertència de l’ús de les xares socials i de com podem ser d’influenciables i manipulables. També ens fa pensar en el mal que algunes ments perverses poden infligir a la bona gent.

Situar les accions en llocs coneguts també és simpàtic perquè empatitzem amb la història i es fa més creïble. Quan apareix el parc de la Pegaso, la Zona Franca, o “l’ovella negra” no pots més que fer una lleu somriure i pensar “ho conec, jo hi estat en més d’una ocasió”. És aquella sublimació de seguir les “rutes literàries” que s’organitzen per visitar Mequinensa i recordar els lloc on passa “El camí de sirga”, visitar Palafrugell i caminar per “El carrer estret” de Pla, recórrer Dublín a la recerca de Joyce, etc.

A la contraportada llegim:
La Mia i la Greta són molt bones amigues. Es coneixen des que anaven a l’institut i ara comparteixen pis a Barcelona. Però una nit, en tornar a casa després de sortir de festa, la Mia ja no pot més i, amb tota la ràbia del món, etziba a la seva amiga: ”Tant de bo et morissis ara mateix!”. Què ha passat? Com és que han acabat així? L’endemà troben el cos sense vida de la Greta. La Mia no sap què fer i també està en perill. Qui l’ha estat seguint?

Lectura recomanada per a nois i noies de l’ESO

LES DADES
Títol: El cant del cigne
Autora: Núria Pradas
Editorial: Bambú
Pàgines: 128
Barcelona, 2022