«Kayabu», una història d’amistat

Les primeres paraules que llegim pertanyen al diari de l’autora quan va visitar un poble situat a la riba d’un afluent del riu Amazones. Escriu:

L’Amazònia,
allà on tothom s’amaga:
els animals s’amaguen d’altres animals,
els animals s’amaguen dels humans,
els humans s’amaguen dels animals
i de vegades fins i tot d’altres humans.

Aquest inici ens recorda com l’Amazònia està patint la desforestació que obliga els animals i les persones de la selva tropical a marxar del lloc on han viscut sempre, adaptar-se a noves formes de viure, a noves llengües, i patir la incomprensió de qui els acull.

En aquesta aventura, en Kayabu, un nen i la seva nombrosa família, arriben en canoa a un poblet apartat. Allà hi viu la Nanà, una nena que veiem mentre està pescant. En aquest lloc, a la riba del riu Urubu, la vida està ordenada segons les estacions de l’any. En l’època de pluges, el riu puja de nivell, l’aigua entra a les cases dels seus habitants i els nens han d’anar a escola amb barca.

En les imatges podem veure l’esclat de colors dels paisatges fascinant que l’autora, l’Eymard Toledo ha sabut plasmar amb uns collages fets amb elements naturals, fulles, sorra, cartró reciclat, etc.

En Kayabu i la Nanà es fan amics i el noi li explica la història de la seva família i els motius que els han obligat a abandonar la seva casa i la seva comunitat. Ens preguntem quan de temps queda per a que l’Amazones continuï amb la seva biodiversitat única, les seves llegües, els seus colors, els seus sorolls i la seva fauna.

El relat és bonic i la pròpia autora ens fa un epíleg que ens fa entenedor el perquè del final sobtat.
El que més m’ha agradat és la manera com ha construït les imatges i com aconsegueix centrar la nostra mirada en els detalls d’algunes escenes quotidianes.

Per exemple, mireu aquesta escena:

La noia està pescant i al fons veiem el poblat i els cases construïdes sobre uns pilars de troncs de fusta. Més endavant entendrem què passa quan arriba l’època de pluges i l’aigua entra fins i tot a dins les cases i han de caminar por sobre d’unes passarel·les per no mullar-se.

O aquesta altra escena de l’escola:

Veiem en Kayabu, a l’escola, assegut al costat de la Nanà. Ell té un peresós i la mestra li prohibeix que el porti. La resposta de la Nanà ens fa pensar en la discriminació de la mestra perquè argumenta que tots els altres nens han portat els seus animals a l’escola: un ocelot, una família d’armadillos o fins i tot una jararacussú, una serp molt verinosa. Però la mestra insisteix:

—Si dic que no, és que no!

Una mostra més de com en Kayabú i la seva família s’han d’adaptar a nous costums i actituds que no coneixen: l’ús de monedes per comprar productes o a dormir a l’aire lliure.

De manera inversa, ningú se n’adona de les habilitats del noi: esculpir una canoa a partir d’un tronc d’arbre, la seva facilitat per dirigir-la, saber llegir les constel·lacions del cel, etc.

Una lectura recomanada a partir de cicle inicial que ens ofereix la possibilitat de nombroses accions plàstiques com experimentar amb material reciclat o, a partir de una fotocòpia en color, cola de barra i sorra, entendre el concepte de desforestació i com els colors canvien tornant-se marrons, grisos i tristos.

LES DADES:
Títol: Kayabu. Una història de l’Amazònia
Autora: Eymard Toledo
Il·lustradora: Eymard Toledo
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 52
Barcelona, 2025

La fitxa que ha preparat l’editorial Takatuka:

«Costums i creences» de l’Alt Camp

Conservo, des de fa més de quaranta anys, un llibre escrit per Joan Amades que formava part de la trilogia sobre el Folklore de Catalunya. Juntament amb el dedicat a la Rondallística, hi havia el del Cançoner i el de Costums i Creences. El de la Rondallística és el que més he consultat però el de Costums i Creences també l’he visitat sovint perquè sempre m’ha interessat la forma en que els catalans hem viscut, hem treballat i sobretot ens hem divertit. I m’agrada, quan vaig a algun indret, conèixer la seva història. Saber que al Maresme es balla “El ball de l’Almorratxa” o que “el ball de la morisca” de Gerri de la Sal té una història bonica al darrera em fascina.

No fa gaire, les companyes del MEAC (Moviment d’Ensenyants de l’Alt Camp) a qui estimo i amb qui col·laboro sempre que puc, m’han fet arribar uns exemplars de llibres adreçats als infants de cicle infantil on expliquen les festes Decennals, de llarga tradició a Valls. Són esplèndids i em fan pensar en altres que tinc de ciutats i pobles escampats pel país on els infants tenen oportunitat de conèixer d’on venen les seves tradicions.

El “Meu primer llibre de les Decennals de Valls”, editat per Cossetània, fa un breu recorregut pels trets més característics d’aquestes festes.

Potser que us expliqui, que les Festes Decennals són unes celebracions en honor la Mare de Déu de la Candela que se celebren cada deu anys (els que acaben en 1). Això fa més de dos segles que va així i hi ha un munt d’actes culturals, artístics, lúdics, de cultura popular, religiosos, esportius i infantils, sempre al voltant de la Candelera, al mig de l’hivern.

En aquest llibre, deu il·lustradors, fills de Valls o relacionats amb la ciutat, il·lustren, cadascun d’ells, un aspecte de la festa. El text és obra de l’escriptor vallenc Roger Roig.

També hi altres contes, més específics que expliquen de manera senzilla cadascun dels elements que composen el Fabulari. Així podem descobrir La Mulassa, El drac, l’Os pedrer, l’Àliga, els gegants, etc.

La gràcia dels contes rau en que el relat està fet amb dues tipologies textuals, per a totes les edats. Inclou una fitxa tècnica amb totes les dades bàsiques sobre el personatge en qüestió.

La col·lecció es diu «Els Contes de la Festa Major».

Ai, mentre no arribin les properes Decennals el 2031, podem anar preparant-nos llegint aquests contes i gaudir de les bèsties del fabulari (aquestes si que surten cada any)

Moltes gràcies, meaqueres!

Va de “uelos”!

Un llibre que ens recorda temps passats, costums, frases fetes i expressions de les persones que van viure el segle XX, als pobles, abans de la migració a les grans ciutats i que tenien una manera de fer i de pensar particular. A «Jo de major vullc ser uleo», l’autora ens explica imatges i records que té de la seva infantesa amb els seus avis i àvies, a València.
M’ha agradat llegir-lo perquè, de petit, jo també estiuejava a un poblet de Castelló, on vivien els meus avis, tiets i cosins i el record que tinc és meravellós. Allà també vaig aprendre dites, jocs i el nom de molts estris de camp que desconeixia.
La tècnica de les imatges és curiosa. Està dibuixat sobre paper, després escanejat i vectoritzat amb el programa Indesing.

Les dades:
Títol: Jo de major vullc ser uelo
Autora: Virgínia Mínguez
Editorial: Reclam
València, 2017

Aquests darrers dies de juliol, parlo amb d’altres “uelos” que durant el juliol han estat fent de cangurs, anant amunt i avall pels parcs i piscines, empenyent la bicicleta, jugant, però sobretot gaudint d’una relació especial i inexplicable!