camp

Hi ha un debat sobre si els contes populars són o no adequats per als infants perquè s’interpreten com a masclistes, violents i altres adjectius. Jo estic a la banda dels qui pensen que el seu valor perviu i aporten beneficis diversos als infants que els escolten. És un debat interessant.

Una de les faules d’Isop que vaig sentir de menut de llavis del meu avi Vicenç era la del “Ratolí de camp i ratolí de ciutat” i fa uns mesos veig veure la versió d’en Roberto Piumini amb il·lustracions gairebé hiperrealistes d’Irene Volpiano i vaig tornar a llegir l’extraordinari relat.

Topotip i Topotap és la mateixa trama clàssica però amb elements contemporanis. Destaca, per una banda una escriptura molt acurada i de l’altra les il·lustracions en blanc i negre, farcides de detalls i amb diverses perspectives. És un llibre molt bonic. Una companya mestra, el va explicar als seus alumnes de cicle inicial i em va dir que els va interessar molt com estava il·lustrat. També li va servir per buscar amb els alumnes els avantatges i els inconvenients de viure a la ciutat o viure al camp.

Al web de l’editorial podem llegir el següent resum:

En Topotip convida en Topotap a dinar a casa seva, una cabanya de camp on porta una vida modesta i agradable, buida de neguits i ensurts. Com a agraïment, en Topotap, ratolí de ciutat, li obre les portes de casa seva. Allà tot és «una altra cosa»: abundància, sumptuositat i aliments sofisticats. Però la visita resulta ser un infern, perquè a la ciutat també hi ha escombres, sabates i una cosa encara pitjor: un gat immens i ferotge que manté els ratolins famolencs a ratlla. M’estimo més tornar a casa, es diu en Topotip amb la lliçó apresa: val més una vida modesta i tranquil·la que tot el luxe del món rodejat de perills i preocupacions.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Topotip i Topotap
Autor: Roberto Piumini
Il·lustradora: Irene Volpiano
Traductor: Emili Manzano
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

Hi ha llibres que semblen fets per llegir-los en veu alta. És el que m’ha passat amb aquest “El nen” de Colas Gutman, autor de la sèrie “El gos pudent”.

Explica un episodi de la vida d’en Lleonard, un nen a qui no agrada anar al camp amb els seus pares perquè diu que tot és avorrit, verd i lleig. Ell és més de ciutat, d’anar al cinema i espantar els coloms del parc.

Però l’últim cap de setmana li va passar una cosa ben curiosa. Diu:

I també amb una gallina, una vaca i un llop. Tots li pregunten el mateix: per a què serveix un nen? I és que la vaca fa una llet molt bona, la gallina pon ous frescos i de la llana de l’ovella es fan unes armilles molt peludetes però un nen… per a què serveix?

He fet una connexió d’aquelles que et passen pel cap quan llegeixes un relat i he recordat un conte que va escriure “Ricardo Chávez” dins del llibre “El mundo de al lado” on ens parlava d’un adult. “Per a què serveixi un adult?” venia a dir. Començava així:

Para reconocer a un adulto solo hay que mirarle las piernas. Son largas. Tan largas como si estuvieran parados en dos cuellos de jirafa. Por eso los adultos estan lejos del suelo. No saben de hormigas, ni de chicles pegados en la banqueta, ni de las monedas que alguien perdió en la alcantarila. Los adultos se acostumbran a mirar desde la azotea de su cabeza y pocas veces escuchan a los niños….

De fet, els adult, fa molt de temps, també vam ser nens com el del conte.

Les il·lustracions de l’Emilio Urberuaga, molt acolorides com sempre, resulten divertides i en consonància amb el text.

La col·lecció ”l’Arca” fa molta patxoca i amb aquest relat ja son 17 els llibres que han editat i que valen molt la pena.

Lectura recomanada a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: El nen
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Traductora: Isabel Obiols
Editorial: Animallibres
Pàgines: 32
Barcelona, 2022