«La Caputxeta vermella», versió Perrault

Hi ha qui col·lecciona versions d’El petit Príncep, altres de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, però no arriben a la munió de col·leccionistes de les centenars de versions de “La Caputxeta vermella”, un dels contes més explicat als infants.

De la Caputxeta trobem il·lustradors que han volgut donar-li el seu estil. N’hi ha de clàssics com el de l’Arthur Rackham, moderns com el d’Innocenti que situa l’acció en una ciutat, il·lustrats amb formes geomètriques, la varietat d’estil és fascinant. Del seu simbolisme també se n’han escrit nombrosos estudis, el més conegut el d’en Bettelheim al seu assaig Psicoanálisis de los cuentos de hadas.

La polèmica sobre com acaba el conte continua vigent. La versió més acceptada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Actualment, però, s’està imposant una versió on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també trobem altres versions que s’allunen molt del relat tradicional.

Aquests dies he estat llegint i gaudint de les il·lustracions de la Concha Pasamar sobre la seva versió de Charles Perrault. Amb llapis i color vermell crea unes imatges inquietants que, a mesura que anem avançant per les pàgines, ens aboquen al fatal desenllaç.

La promo de l’editorial Bookolia explica que:

Una tarda, cap a finals d’estiu, un trajecte en solitari, una nena confiada, un esser malvat, un engany.
Concha Pasamar, autora de prestigi de literatura infantil en llengua espanyola, tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys.
Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.
A aquests, s’hi ha d’afegir el lirisme de la prosa i les atmosferes de l’autora, que aconsegueix amb el seu llapis, en negre i vermell, unes il·lustracions que juguen també amb la tradició des d’una mirada actual.

Recomanat per a cicle inicial.

Si voleu conèixer la Concha Pasamar, entreu a la entrevista que li van fer a Undimbre Ediciones, clicant a:
https://urdimbrediciones.com/conozcamos-a-concha-pasamar/

LES DADES:
Títol: La Caputxeta vermella
Autora: Concha Pasamar
Il·lustradora: Concha Pasamar
Traductor: Xavier Farré
Editorial: Bookolia
Pàgines: 36
Madrid, 2024

Tertúlia clandestina#12. Envelleix la Ventafocs?

Parlem de contes populars, de rondalles, i comencem recordant que hi ha nombrosos assaigs sobre el tema i fixen el punt de vista des de diversos angles.

Alguns autors com la Dolores Juliano se centren en fer aproximacions antropològiques, altres ho enfoquen des de la psicologia, com Bruno Bettelheim, o des de lo polític, com fa Jesualdo.

També tenim al nostre abast les obres de nombrosos folkloristes que van recollir i publicar les rondalles que els contaven les dones: Els germans Grimm, Perrault, Basile i sobretot a casa nostra Joan Amades, Jordi d’es Racó, Esteve Caseponce, Enric Valor i molts altres que pacientment van recuperar i ens van oferir la saviesa del poble.

S’han d’agrair, tanmateix, els esforços per classificar-los on destaca la taxonomia que van elaborar Aarne i Tompson i el treball extraordinari d’en Propp per establir les “funcions” a la seva «Morfología del cuento».

Però hi ha un espai que l’explica meravellosament l’Eva Martínez al seu “Sota la pell de llop” on ens ofereix una visió des del punt de vista de les emocions. És, sens dubte, el millor assaig que s’ha escrit sobre contes i rondalles en el segle XXI.

La bruixa ha de morir?

En els darrers anys es parla de si els contes són masclistes, si fan por als infants, si són cosa del passat o si als nens no els agraden. S’estan deixant d’explicar a les escoles; en alguna ocasió per por a enfrontar-se a les famílies que no acaben d’entendre el seu valor. Són pares i mares que fan afirmacions a la babalà, arbitràries, generalitzacions que sovint es refereixen a alguna experiència concreta o al seu fill. No hem sentit cap argument en contra dels contes populars que tingui una base sòlida, ni on la ciència de l’educació s’hagi pronunciat en aquest sentit.

Per aquest motiu i per mirar de posar una mica de llum a tot plegat, vam pensar que aquesta tertúlia era necessària i vam convidar a l’Eva, l’autora del llibre, mestra, psicòloga, especialista en aquest tema de les rondalles popular. L’Eva treballa a Vic, on està al capdavant de l’Espai Atena (https://www.espaiatena.cat/) fent acompanyament emocional i terapèutic a persones de tota mena i condició, també a infants i joves.

El poder dels contes

L’escriptor i etnòleg de Mali Amadou Hampâté Bâ va dir en un cèlebre discurs a l’UNESCO que “quan mor un ancià a l’Àfrica és com si es cremés una biblioteca” i volia significar precisament la idea que els contes, la tradició oral, són com un mirall on cadascú pot descobrir la seva pròpia imatge.

L’Eva Martínez també hi està d’acord. Diu que els contes són eines educatives molt valuoses per als nostres infants i fills perquè tenen un llenguatge simbòlic que parla directament al seu inconscient. Amb els contes, els infants aprenen a desxifrar les complexitats de la vida.

Sigui quin sigui el nivell escolar —de la bressol a l’institut— reservar un espai i un temps per a la narració és una de les vivències més gratificants que els podem oferir als infants. La màgia del moment està implícita en el fet de narrar perquè estem aliment la pràctica de l’oralitat, coneixent altres experiències i cultures, potenciant el pensament holístic i desenvolupant la imaginació.

Bé, aquest efecte de l’acte de contar, del ritual, també passa amb altres contes on tot és més senzill, més dolç. Son els contes “xuxes”.

La diferència està en que —i això ho explicava molt bé Gianni Rodari —quan expliquem el Polzet, per exemple, allà hi ha tot un repertori dels temes que trobem en altres rondalles:

• Hi ha en Polzet, el més petit dels germans, el minúscul, que apareix a altres contes populars. Recordeu els nanets de la Blancaneu?
• Hi apareix el número set, el més màgic de tots (les set cabretes i el llop, les set filles de l’ogre)
• El bosc i la casa al bosc.
• La bruixa i l’ogre, personatges obligatoris com el rei i la reina.
• Les botes de set llegües com a objecte màgic com poden ser les pomes embruixades o les varetes.
• La mort, el tema més rellevant, sovint camuflat.
• La partida i el retorn, també obligatoris.

El tema és interessant però com diu l’acabament que tanca alguns relats:

I aquí deixarem un soc per tornar-hi un altre cop…

Rondalles i emocions

La idea de la tertúlia anava en una altra direcció i vam poder sentir alguns pensaments que ens van trasbalsar, sentències brillants que l’Eva, amb un vocabulari entenedor, ens va deixar anar, com la idea que subjau sobre la necessitat que les mestres estiguem emocionalment sanes i centrades. La vaig trobar encertada i molt potent perquè a les escoles hi ha èpoques que es percep un nivell d’estrès que no és gaire bo. Es perden moltes hores emplenant papers o fent aplicatius i reunions poc profitoses, hores que haurien d’estar dedicades a les criatures.

Em va agradar el “zasca” a l’ensucrament disneià i a aquelles persones que canvien els finals del contes, així com als contes d’emocions que no van més enllà d’enumerar-les.

Respecte als populars, si un conte no ens entra, no cal que l’expliquem i prou. N’hi ha molts que segur que ens faran més patxoca. El que no hem de fer és canviar els finals.

La intervenció de l’Eva va durar una hora i quinze minuts però la sensació general és que el temps havia passat molt de pressa i ens vam emplaçar per fer una segona tertúlia, més endavant.

El més comentat, mentre prenien la copeta de cava posterior a la trobada, va ser el concepte de mare-madrastra (o mestra-madrastra) i també la idea que som mamífers (i mosseguem quan cal!)

Us recomanem la lectura de “Sota la pell del llop. Acompanyar les emocions amb els contes tradicionals”, editat per Graó.

Tertúlia #13 El sastre de llibres

La propera tertúlia serà el 8 de maig i començarem recordant una frase del llibre «Oliver Twist», aquella que diu:
Per cert que la seva lectura t’agradarà molt més que les seves cobertes… És a dir, no sempre, ja que hi ha llibres el mèrit únic dels quals és a l’enquadernació.

La Caputxeta de Beatrix Potter il·lustrada per Helen Oxenbury

Es tracta d’una versió del popular conte de Perrault però passat pel sedàs de la prosa de l’autora Beatrix Potter que el va reescriure i ha quedat inèdit fins ara. Per a la seva publicació es va contactar amb una de les il·lustradores més conegudes, la Helen Oxenburty que ha fet un treball fantàstic recreant aquesta història.

La gràcia és que es centra en el costat fosc de la narració. El personatge principal és el llop i això li confereix suspens al final previsible i conegut…

—Però iaia, iaia… aquestes dents tan grans i blan…

Les imatges són poètiques i reflecteixen força bé el camp anglès i els personatges camperols que allà hi apareixen.
El guió és el que tothom coneix i probablement l’heu llegit i explicat a casa o a l’escola.

Faríeu bé en aconseguir un exemplar, ara que s’acosta Nadal, no sigui que us passi el que m’ha passa fa uns dies. Us explico.

A Brussel·les, a la llibreria “Le Wolf”, vaig veure un exemplar de la Caputxeta que coneixia. Em va fer il·lusió. Quan vaig preguntar el preu vaig caure de cul perquè en demanaven 45 euros. Impossible per a la meva butxaca. El llibre en qüestió és la Caputxeta de Warja Lavater, editada per Adrien Maeght l’any 1965. Una joia com aquest que comentem de la Beatrix Potter, el tipus de llibre que convé guardar i compartir amb els nens de la família, una i altra vegada.
Ah! La darrera imatge d’Oxenbury és espectacular.

Al web de l’editorial Joventut hi ha una entrada molt bonica que us enllaço; crec que us agradarà: https://www.editorialjuventud.es/ca/el-que-esta-en-cami/

A la selecció de Lectures recomandes l’hem situat al cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La Caputxeta vermella
Autora: Beatrix Potter
Il·lustradora: Helen Oxenbury
Traductora: Francesca Martínez
Editorial: Joventud
Pàgines: 48
Barcelona, 2019