Hi ha números rodons que marquen un canvi. Quan fas anys i comences una nova dècada, per exemple, sol ser una data assenyalada i hi ha qui ho celebra de manera extraordinària. No sé per què però ens ajuda a recordar que el temps avança. No m’agrada gaire mirar enrere i segueixo la màxima del Chico Ocaña quan cantava (l’any 2010, precisament) allò dels avions que no tenen retrovisors. De tant en tant, però, toca aturar-se i recordar d’on venim i on ens hem equivocat.

Fa catorze anys, el 5 de juliol del 2010 vaig pujar una primera entrada al blog. Des d’aquell dia, han estat 1595 més. En aquest temps he anat incorporant seccions (l’il·lustrador el mes, biblioteques de pel·lícula, etc.) que després han desaparegut i han estat substituïdes per altres.

De tots aquests anys hi algunes dades que potser no coneixeu perquè estan al darrera i indiquen quins han estat els any amb més visites (els de la pandèmia, com podeu imaginar), quina va ser l’entrada més comentada, quin dia de la setmana sol ser el més freqüentat, etc. No té més importància, però divendres passat, el comptador de visites va arribar al milió i em va fer content.

Durant aquest període de temps, hi va haver un parell de decisions que em van amoïnar (relativament).

Una va ser la publicitat que apareixia quan es visitava el blog. Em molestava i vaig contactar amb l’empresa que gestiona wordpress perquè no volia que hi hagués cap mena d’anunci. Es va poder resoldre, lògicament amb diners que cada any he d’abonar perquè no us destorbin amb anuncis de roba, mobles o altres productes que diuen que ens fan la vida més fàcil. És, mes o menys, com la ràbia que ens fa quan paguem per usar el transport públic i ens hem d’empassar anuncis institucionals, esportius, cinematogràfics, etc. a les andanes, mentre esperem l’arribada del metro.

L’altra va ser, la insistència d’alguns amics que em deien que escrivís en castellà i arribaria a més lectors. Doncs, probablement hagués estat així. De fet, tota la meva escolarització va ser en castellà i recordo que la primera vegada que vaig tenir una assignatura de llengua catalana va ser a la “normal” (així es deia l’escola de mestres, ara facultat de pedagogia, crec). Ho vaig resoldre amb els traductors que hi ha a la banda dreta on, a més del castellà, es pot llegir en èuscar, gallec, anglès i francès.

També hi ha qui em pregunta per les hores que em suposa mantenir el blog al dia (o bloc, que hi ha qui ho escriu així) i no són tantes. Hi dedico un dia a la setmana i prou. Programo les habituals tres entrades i els dies assenyalats es pugen automàticament.

«La invitació a la lectura» em serveix de diari de les coses que em van passant i les notícies que envolten aquest fantàstic món de la literatura infantil, la biblioteca i l’escola. També m’ha permès conèixer un munt de gent amb qui comparteixo idees, recursos i vivències. Són persones que m’ajuden molt amb els seus comentaris, sempre positius. Bé, també hi ha gent amb la “pell fina” que s’ha molestat per alguna omissió o opinió contrària, però no es pot evitar i de la conversa sol sortir l’entesa.

A tots vosaltres, especialment als 2586 subscriptors, moltíssimes gràcies per ser-hi!