art urbà

El passat dimarts, 29 d’octubre, a la llibreria Casa Anita vam presentar “Buscant l’Ahmed”, el darrer llibre d’en Jesús Ballaz. Vaig tenir l’honor d’acompanyar l’autor en aquest acte organitzat per Ekaré, una editorial sensible amb el tema de les migracions perquè ells mateixos ho són.

Ekaré va arribar a Catalunya fa 23 anys procedent de Veneçuela i en el seu catàleg trobem nombrosos llibres que tracten d’aquest tema, d’aquesta diàspora que fa que les persones anem amunt i avall per diferents motius.

Vaig començar recordant el magnífic poema d’en Bernardo Atxaga “Mazisi okeita denbelek” on algú es sorprèn de veure un home vingut de l’Àfrica prenent un cafè en una cafeteria de Bilbao. És un poema escrit el 1996 (crec) en una època en que la immigració de persones vingudes d’altres continents al País Basc era minsa.

Ho comparava amb la situació de les escoles (les que conec del Baix Llobregat) on trobem un nombre elevadíssim d’infants nascuts aquí però de pares vinguts de tot arreu, (Sud-Amèrica, Àfrica subsahariana, Magreb, Ucrïna, India, etc.) Per a aquestes escoles és una riquesa increïble, tot i estar mancades de prou recursos.

La literatura infantil i juvenil també es fa ressò d’aquest fenomen de la globalització i, alguns relats, fan èmfasi en l’arribada de persones que venen fugint de situacions dures, complicades, de lloc on hi ha guerra i poques possibilitats de reeixir. Arriben a la recerca de feina i un futur millor i es troben amb un idioma que no coneixen, uns costums diferents i incomprensió generalitzada. Per això, “Buscant l’Ahmed” em sembla un relat ideal per trencar alguns estereotips i prejudicis.

De què va? Va d’un noi, en Said, que fa el viatge des del Marroc fins a Barcelona amagat en un camió. Arriba sense adreça on anar, sense diners, sense res. La seva principal preocupació és trobar menjar i mirar que no l’enxampin i l’enviïn a un centre d’internament per a menors. I, sobretot, arriba buscant el seu germà Ahmed de qui sospita que es troba a Barcelona.

El llibre està escrit en forma de còmic, pensant en els possibles joves lectors que es poden apropar a la seva lectura i reflexió posterior atenent a diversos aspectes. El primer és veure que està ben escrit, és coherent, entreté, emociona i ens informa d’una realitat massa habitual, malauradament. Després hi ha un aspecte que porta a un altre debat perquè el desllorigador de la trama és un mural i al llarg de les pàgines veiem moltes pintades que ens porten a reflexionar sobre l’art urbà.

Durant la presentació vam tenir l’oportunitat d’escolar a una persona que pertany a “BMurals”, un centre especialitzat en art urbà amb seu a Barcelona, amb un enfocament integral, que combina el suport a la creació, a través de l’impuls d’intervencions murals, residències i exposicions (podeu veure el que fan entrant a https://www.bmurals.com/)

En Jesús ens va explicar nombroses anècdotes de com es va gestar el relat i la sort que va tenir de poder coincidir amb l’Ed Oner, l’il·lustrador, quan va venir a Barcelona des de Casablanca. Podeu conèixer aquest artista urbà a través de les xarxes socials Instagram i Facebook.

I vam acabar amb una copeta de vi del Marroc, un syrah potent.

Lectura recomanada a partir de nou anys.

LES DADES:
Títol: Buscant l’Ahmed
Autor: Jesús Ballaz
Il·lusrador: Ed Oner
Traductor: Matías Adam Barrios
Editorial: Ekaré
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

L’artista urbà Herr Nilsson, ha fet unes pintades amb algunes de les princeses de Disney revelant una altra cara, la seva cara més malèvola. En el treball d’aquest artista normalment es representen personatges agradables però vistos de manera inquietant i incòmoda perquè ens fan visibles la part més fosca de la realitat.
A Estocolm, es poden veure aquestes tres princeses (la Blancaneus, la Ventafocs i La Bella Dorment) disposades amb les armes i preparades a atacar el primer que passi pel davant.
Són motiu de reflexió, sens dubte.
Desde sempre, la factoria Disney s’ha preocupat d’oferir una imatge perfecta del que ha de ser un príncep i una princesa. Veieu sinó la imatge següent:

Però el món no és un conte de fades… i per això aquest artista que es fa dir com el mico mascota de la Pippi Langstrump i que s’amaga sota una màscara similar, presenta les princeses com lladregotes o assassines perilloses.
En Nilsson, aquest autor anònim de cara desconeguda, parla sobre la col·locació de les seves obres del carrer: “Una de les raons per les quals em vaig decidir a presentar les obres al carrer és que sóc capaç d’organitzar una escena al món real, on la peça es pot interactuar amb la gent i el medi ambient. He trobat que això és impossible de fer en una galeria d’art o un museu tradicional, ja que el públic sap què espera abans d’entrar. Quan una obra d’art és al carrer, aquesta obra parla directament a l’audiència sense la cuirassa protectora” .