Aptic és l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya. Tenen un local molt acollidor al passeig Joan de Borbó, a la Barceloneta, on organitzen trobades, xerrades i esdeveniments diversos.
Recordo quan les traduccions dels llibres infantils i juvenils no tenien gaire en compte aquesta baula del procés i ara, en canvi, tenim uns professionals que treballen de manera acurada i comencen a ser valorats per algunes editorials que escriuen el seu nom a la coberta.
Si teniu algun escrit i voleu l’assessorament d’aquests professionals, hi ha un algunes guies i orientacions que us poden fer servei. Si entreu al seu web, les trobareu, així com molta altra informació útil: https://www.aptic.cat/
El passat dilluns 16 d’octubre es va fer una presentació sobre les diferents traduccions de “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap” i en Carles Ferrer, la persona que millor coneix els processos de traducció d’aquest àlbum clàssic va explicar un munt d’anècdotes sobre les diferents versions. Va parlar del títol, de les onomatopeies, del nom del gos, etc. Va ser una xerrada deliciosa i que se’ns va fer curta. Si esteu interessats en conèixer com estan traduïdes les talpetes, només cal que entreu al web d’en Carles (amics de la talpeta) i allà trobareu un munt de reflexions interessants. Val molt la pena: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Com que feia un parell de setmanes havia estat a Frankfurt com a Ambaixador del grup d’amics de la talpeta (segons consta al meu carnet) per visitar a l’autor del relat, en Werner Holzwart, li vaig demanar que gravés un missatge per als assistents a la xerrada i no només va dir unes paraules assenyades, sinó que va regalar una gorra per a la persona que encertés la pregunta que va fer en Carles. El vídeo de la gravació:
Algunes fotos de la xerrada, amb l’aparició de la talpeta, al final:
Com són les coses, oi? Allò que no t’esperes és trobar un amic per a tota la vida gràcies a un llibre. Tot va començar fa un any i mig, quan en Werner va venir a l’Hospitalet a celebrar els 33 anys de la primera edició. A partir d’aquell moment, ens vam anar enviant correus electrònics i vam programar una devolució de visita a Frankfurt. Quan vaig veure les temperatures que s’estilen per la zona, vam decidir ajornar-ho. No era qüestió de quedar congelat a vint graus sota zero. Després, a la primavera, diverses circumstàncies van anant ajornat el viatge fins que a principis d’octubre, vam poder retrobar-nos.
D’aquella visita tinc molts records com els extraordinaris museus que vam conèixer, especialment la Casa Museu d’en Goethe i també el Museu que recull la història d’un llibre infantil mític: Der Struwwelpeter. És un llibre infantil alemany de 1845 escrit i il·lustrat per Heinrich Hoffmann. Consta de deu contes il·lustrats i rimats, sobretot infantils. Cada conte és una advertència i té una lliçó moral clara que demostra les conseqüències desastroses de la mala conducta d’una manera exagerada. El títol de la primera història proporciona el títol de tot el llibre. Der Struwwelpeter (Pedro Melenas) és un dels primers llibres per a nens que combina narracions visuals i verbals en format de llibre, i es considera un precursor dels còmics.
I de Frankfurt, allò que més em va sorprendre va ser veure al pàrquing del centre comercial, places reservades per a dones.
A banda de les visites semiturístiques, vam poder parlar amb en Werner i la seva família i ens va explicar la pila de projectes que té en marxa, mentre ens mostrava tots els llibres que ha vist publicats i les temàtiques que li interessen. Un pou de saviesa, en Werner Holzwart!
No vaig poder resistir-me i demanar-li que ens portés al parc on el gos del carnisser va deixar anar “allò” i que va ser l’origen del conte de “la talpeta”.
Aquí, la foto on assenyalo el lloc exacte:
Hem quedat en veure’ns a l’Hospitalet, quan es publiqui a la primavera el segon dels llibres que li està traduint l’editorial Takatuka. El primer, crec que acaba de sortir i és la història d’una granota i una cigonya que no són amigues, precisament. En parlarem en una altra ocasió.
Amb l’agraïment a la Isabel Llasat i la Gemma Brunat!