10 anys de l’Encontats a Balaguer

La festa dels Encontats és la festa d’un art que ve de lluny, de quan els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.

El món ha canviat. Molt. Ara, l’infant està envoltat d’informacions, d’imatges que li arriben a través de les pantalles. Hi ha, però, un matís, i és que aquestes informacions arriben desproveïdes de la força, del sentit i de l’emoció que provoca escoltar un conte i sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives, farcides de repeticions, de ritmes, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris.

L’infant que les escolta se sent lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors.
Els contes que, any rere any, s’expliquen a la plaça del Mercadal, a Balaguer, i als carrers de la ciutat, també són literatura, literatura oral. Els contes tenen unes estructures internes a través de les quals l’infant aprèn a trobar les seves pròpies paraules, a conèixer el seu propi ritme de pensament, els seus silencis, a seguir el fil d’una història.

A la festa dels Encontats es preparen diversos escenaris i des d’allà estant un narrador o narradora observa un munt de criatures que esperen aquell moment màgic en què les paraules Vet aquí, en aquell temps dels catorze vents que set eren bons i set eren dolents… els transportaran a través del temps i de l’espai i tot el que sentiran serà versemblant, meravellós i possible. Asseguts en cadires o al terra, viuran, colze amb colze, una mateixa emoció i ells mateixos seran el llop, s’amagaran en una cova, trobaran el tresor, o entraran en un palau. Tot plegat gràcies a l’acció poderosa que la paraula, com a transmissora de percepcions, emocions i sensibilitats exerceix sobre la seva ment, fent sorgir, com per art d’encantament, les imatges viscudes dels objectes anomenats.

Quan algú escolta un conte, els valors ètics es reforcen, s’estimula la comunicació, es generen canvis en el desenvolupament lingüístic i es fomenta la creativitat. Els contes són edificants pel seu joc d’ombres, per l’alternança de llum i color que les seves imatges produeixen, per la complicitat que s’estableix entre qui narra i qui escolta.

Una dècada

Tot just, quan encara estàvem recordant com va ser de fantàstic el novè mercat del conte i el llibre il·lustrat, es va celebrar una reunió a la qual vaig estar convidat. Amb la presència de la Mari Carme Puigpelat, Regidora de cultura i turisme, l’Imma Montoliu, Tècnica d’Educació, la Núria Arbós, directora de la biblioteca Margarida de Montferrat i d’en Ramon Besora, home il·lustrat i coneixedor de tot allò que té a veure amb la literatura i el llibre, es va començar a preparar la desena edició. Se’m va oferir l’honor de fer el llibre que teniu a les mans, un assaig on es recull només una mil·lèsima part del que significa aquest esdeveniment per a Balaguer i més enllà, atenent les nombroses famílies que cada any acudeixen a viure una jornada apoteòsica.

Vaig dir que sí, naturalment, per dos motius.

El primer, més simbòlic, es refereix a com per algunes doctrines el deu és el número de la perfecció. És el primer de dues xifres i tanca el cicle per retornar al principi, a l’u i al zero, recordant-nos que la vida és cíclica, que després de la tardor ve l’hivern i després del dia arriba la nit. Pitàgores, el matemàtic, l’anomenava el número de la perfecció perquè és la suma dels quatre primers i posats en pila formen la cara d’una piràmide, d’un triangle.

El segon motiu tenia a veure amb la possibilitat que se m’oferia de conèixer de més a prop als padrins i les padrines de totes les edicions, homes i dones que representen una riquesa cultural i literària que ens fa sentir orgullosos de tenir-los, a ells i a les seves obres, al nostre país.

Va ser George Steiner qui va dir que a cada llibre, hi ha una aposta contra l’oblit, una aposta contra el silenci que només es pot guanyar quan el llibre es torna a obrir i això és el que fem quan anem a la biblioteca i agafem un llibre escrit o il·lustrat per algun dels padrins. Llegim els seus missatges, comencem a aprendre i, de mica en mica, ens anem fent més savis, més crítics, però sobretot, quedem atrapats en la seva poètica, en la seva imaginació desbordant i no podem deixar de llegir un llibre rere un altre, com si respiréssim.

I així ha anat. M’he sentit com Neftalí, el noi del relat d’Isaac Bashevis Singer que anava pels camins de Polònia amb el seu cavall, venent llibres i contant històries. En certa ocasió, parlant amb un ancià anomenat Reb Zebulun li va preguntar:

—Què fan aquests nens sense llibres de contes?
I Reb Zebulun contestà:
—S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells.
—Jo no podria viure sense ―va dir Neftalí.

Neftalí també sabia que les històries les escriuen homes i dones que les imaginen per a gaudi de tots nosaltres.
En aquest viatge, el nen Neftalí en què m’he convertit, he trobat persones amb molta sensibilitat, imaginació i generositat com Josep Vallverdú, la família de Frederic Letamendi, Francesc Infante, Roser Capdevila, Pilarín Bayés, Pep Molist, Lola Casas, Ramon Besora, Ricardo Alcántara i Carles Cano.

De tots ells he après i no puc estar més que agraït pel regal que m’han ofert dedicant-me el seu temps i la seva conversa instruïda i culta.

Estic content del resultat. Durant uns mesos he pogut entrevistar-me amb els padrins i les padrines i, de les converses, he extret algunes idees, frases, anhels personals i molta informació de cada padrí o padrina.

Ara em queda una sensació estranya perquè, per una banda, tanco una carpeta amb satisfacció pel resultat però per altra em queda una mena de buit després dels mesos de treball. Imagino que és normal.

Torna en Felip Marlot!

Un criteri que sol anar bé a l’hora de triar una lectura és conèixer la persona que l’ha escrit, el seu estil, els temes que tracta i la seva manera d’entendre la vida. Si t’agrada, quedes enganxat a les seves obres i et costa ser crític perquè t’ha convertit en un “fan”. En aquell moment només esperes l’aparició d’una nova novel·la per ser dels primers en gaudir-la. Recordeu les cues que es feien a la porta de les llibreries per ser el primer en adquirir el darrer Potter, per exemple? Doncs, una cosa semblant em passa amb en Joaquim Carbó.

La seva última novel·la per a joves és una nova aventura d’en Felip Marlot. Sempre he pensat que en Marlot és, en realitat, en Carbó, perquè el que explica és tan versemblant, tan proper i tan viscut que no pot ser d’altra manera.

M’agrada llegir a en Joaquim Carbó, amb la seva prosa farcida d’anècdotes que ens sonen familiars, amb el seu vocabulari replet de frases fetes i el seu humor una mica irònic, àcid o sarcàstic (no sé com definir-lo). M’agrada veure com s’emociona i es sorprèn del que està passant al seu voltant, ell que està de tornada de tantes i tantes coses!

No soc, ja ho veieu, la millor persona per recomanar “En Felip Marlot, els drons i els sensellar” però vaig a intentar-ho.
El títol? Ja ens dona les pistes dels temes que tractarà. Per una banda, un de contingut social que ens interpel·la a tots nosaltres, els sensellar, i de l’altra el poder de la tecnologia, els drons, que tan poden servir per fer-nos la vida millor com per fer-nos mal.

L’inici? Un capítol que ens serveix per entrar en el mon d’en Joaquim. La nit de lloro, el titula i, es clar, no podem estar-nos de llegir què significa aquesta expressió que usem sense saber-ne l’origen. I després el recorregut nocturn pels carrers fent recompte de les persones que dormen al ras, a l’entrada de les oficines bancàries, entre cartons, algunes avergonyides de trobar-se ne aquella situació. I en Marlot no pot estar-se de parlar amb ells i de conèixer les peripècies que els han portat a aquest estat lamentable.

Hi ha alguns capítols que, per delirants, no deixen de ser més reals. Crec que en Carbó deu tenir a casa seva (o al seu ordinador) una pila de fets sorprenents extrets de les notícies del diari perquè tot el que llegim ens sona o ens ho fa creure com a versemblant. Per exemple, hi ha un capítol, el tercer, on apareixen la Clara i l’Enriquet, personatges de les anteriors històries, on en Felip els ajuda a enxampar uns lladregots de carteres que es mouen a la sortida de l’estació de metro i usen un truc enginyós per engatussar els passatgers.

A part de la Clara i l’Enriquet també llegirem amb un somriure els records del poble de Morvià i les aventures allà passades.

A la segona part, entrarem amb el nou (no tan nou) i misteriós mon dels drons, aquests borinots que alguns estem descobrint. Hi ha un capítol on ens explica com funcionen els drons que m’ha semblat molt educatiu i didàctic.

Un detall que cal considerar és que a la pàgina 160, quan s’acaba el relat, hi diu que va ser escrit el desembre de 2017. Alerta, perquè en aquells moments dels drons no en teníem coneixement o no se’n parlava, la qual cosa ve a dir que en Carbó va fer una aposta arriscada i visonària. També ens fa veure les dificultats que hi ha perquè es publiquin els llibres. Ens n’alegrem de tenir-lo, encara que sigui amb més de cinc anys de retard, a les nostres mans, finalment.

Bé, i que en Felip es desplaci amb la seva atrotinada vespa fins a l’Hospitalet, ja és la cirereta per recomanar-vos que us el llegiu.

Lectura recomanada a partir de deu anys.

LES DADES:
Títol: En Felip Marlot, els drons i els sensellar
Autor: Joaquim Carbó
Il·lustrador: Francesc Infante
Editorial: Animallibres
Col·lecció: Formiga vermella, núm. 124
Pàgines: 168
Barcelona, 2022