He llegit la darrera revista GUIX D’INFANTIL d’aquest any. És la primera després de més de 22 anys que no dirigeix la estimada Cinta Vidal però veig que segueix compartint els seus sabers en algun article i coordinant seccions. M’alegra que la seva experiència segueixi lligada al mon educatiu. A partir d’ara la GUIX D’INFANTIL la dirigirà la Laura Lladós que és mestra, formadora de formadors i autora de nombroses publicacions relacionades amb processos i ambients d’aprenentatge i altres.
El primer que llegeixo, sempre, és l’editorial i després vaig a la secció “Menjallibres” on alternem recomanacions amb les companyes de l’Institut de la Infància de Sant Cugat, la Diana i la Núria.
En aquest número ens parlen d’acompanyament emocional al 0-3. Diuen que ens aquests etapa cal ajudar els infants a reconèixer les seves emocions i les reaccions que se’n deriven, acollint-les afectuosament sense qualificar-les ni jutjar-les. No hi ha emocions bones o dolentes, perquè totes formen part del desenvolupament integral i emparen l’infant per créixer amb autonomia i confiança.
Ens recorden que el primer eix del nou decret educatiu proposa viure les emocions, expressant i reconeixent sentiments i necessitats, per anar creixent en benestar emocional i seguretat afectiva.
Acompanyar els infants en el seu creixement significa ajudar-los a identificar i expressar les seves emocions, fomentant el diàleg. Oferim-los un vocabulari ric que els permeti posar paraules als seus sentiments i parlar de l’alegria, la ira, la pena o la frustració. La literatura pot ser un bon aliat per trencar tòpics i ampliar la nostra mirada, per desterrar la idea de que l’infant “sempre ha d’estar content” i acceptar la tristesa o la melangia com a part del desenvolupament emocional.
I després ens presenten un parell de bons llibres sobre la tristesa:
Un mar de tristesa, d’A. Ludica, Ch. Vignocchi i S. Borando ens invita a nedar al costat d’un peix blau melancòlic enmig d’un mar ple de tristor: hi trobem una medusa molt baixa d’ànim, sardines desconsolades i fins i tot un banc de peixos pallassos desolats! Un àlbum que atrapa els més petitons per la seva proposta gràfica senzilla i acurada, pel seu text ric en matisos i per la seva sorpresa final, que capgira l’argument i ens deixa un missatge vital i profund.
L’elefant a l’ombra, de N. Robert i V. Vidali, defineix d’una manera subtil i encisadora com acompanyar la tristesa. El protagonista és un elefant que amaga la seva pena i s’estima més quedar-se a l’ombra… Tots els animals de la selva intenten fer-lo feliç: no falten acudits, balls i menjars deliciosos. Fins que apareix algú que s’apropa per escoltar-lo, per intentar entendre’l i fer-li costat en la seva buidor. Una història tendra meravellosament il·lustrada.
Com sempre, al final de l’article proposen alguna idea per presentar-los als infants i alguna pràctica relacionada. Aquí ens parlen de música i dramatització.
Podeu llegir l’article a la revista núm. 122 corresponent als mesos de novembre i desembre.
M’han semblat interessants uns parell d’articles més. Un que reflexiona sobre els contes tradicionals, escrit per la Laura García, i un altre sobre lectura compartida, on la Sandra Mediavilla ens explica la seva experiència al CEIP Gerardo Diego de Los Corrales de Buelna (Cantàbria)
També es pot llegir a la revista AULA DE INFANTIL, en castellà.



