He llegit (rellegit) «La família animal» de Randall Jarrell i recordava que havia comprat aquest llibre en una edició de l’any 1979. Pensava que, com amb molts altres llibres, havia desaparegut de la meva vida (regalats, perduts, abandonats, etc.) i quina no ha estat la meva sorpresa quan l’he trobat, juntament amb algunes petites joies que va publicar Alfaguara en aquells anys en que jo començava a fer de mestre (uf, queda molt lluny!) i que em van obrir la mirada cap a la literatura infantil de qualitat. Conservo “Otto es un rinoceronte”, “El topo Grabowski”, “Cuando Shlemel fue a Varsovia y otros cuentos” i algun altre títol. Era una gran col·lecció, amb tapa tova, bon preu, ideal per a totes les butxaques (no eren temps de bonança econòmica, al menys a l’Hospitalet i al meu entorn).
He llegit (rellegit) la nova edició de luxe que ha publicat Ekaré i m’he tornat a emocionar amb la història del caçador i la sirena. M’ha sorprès el format de les pàgines, amb la lletra petita i els marges generosíssims que conviden al lector a deixar escrits els seus pensaments (potser era aquesta la pretensió de l’autor?).
També he recordat que, en aquella època, el nom de l’il·lustrador no em va dir gran cosa: Maurice Sendak. Ara, quaranta anys després, el prestigi d’en Sendak no el qüestiona ningú perquè va ser un dels precursors del que, en l’actualitat, gaudim. Sovint veiem reflectida la seva petjada en el traç d’alguns il·lustradors.
He llegit (rellegit) «La família animal» i l’he comentat amb gent del meu entorn i m’he sentit com aquell abuelo Cebolleta dels tebeos que sempre explicava batalletes: “Aquesta història tan poètica la llegíem a l’escola amb els nois i noies de setè d’EGB. En veu alta, capítol a capítol, quedaven embadalits amb l’enamorament progressiu del caçador i els pensaments innocents i sorprenents de la sirena.”
De fet, el text atrapa no tant per la història sinó per com està escrit, per la calma que transmet, per la sensació d’anar avançant tranquil·lament línia a línia i gaudint de la bona literatura.
El relat explica com un caçador solitari que viu en una cabana de fusta troba una sirena, la porta a viure amb ell i més endavant adopten un os, un linx i un nen que arriba en un bot salvavides a la deriva.
L’aventura recorda als contes de fades clàssics, començant per l’inici:
Hace mucho mucho tiempo, allà donde el bosque baja hasta el océano, un cazador vivía solo en una casa hecha de leños que él mismo había cortado y de tejas de madera que él había tallado.
I així, d’aquesta manera tan senzilla i planera, ens introdueix en un sense temps on tot és versemblant i possible, fins que arribem al final feliç de les últimes pàgines i ens quedem amb ganes de més.
M’ha semblant molt curiosa l’entrevista que li van fer a Maurice Sendak on explica el següent:
¿Dijiste que «La familia animal» era tan visual que no querías ilustrarlo, sino decorarlo?
No quería ilustrarlo en absoluto. De hecho, esa fue la única vez que estuve cerca de una discusión con Jarrell porque él estaba sentido; pensó que su texto no me gustaba. Muy por el contrario, me encantó. Pero sentí que no me necesitaba. Haber dibujado a la sirena arrastrándose… habría sido tan vulgar. Su imagen es tan poética pero no se puede dibujar. No se podía dibujar al niño. No se podía dibujar al cazador. Solo se podía dibujar el lugar donde vivían. Pequeños escenarios.
Lectura recomanada per a infants a partir de deu anys.
LES DADES:
Títol: La familia animal
Autor: Randall Jarrell
Ilustrador: Maurice Sendak
Traductora: Elena Iribarren
Editorial: Ekaré
Pàgines: 184
Barcelona, 2023
La invitació a la lectura 
Gràcies per retrobar-lo. Opino com tú, no sabria dir-ho millor. Em va encandilar!
Gràcies pel comentari, Pep!
Crec que recordar que ets un defensor d’Allà on viuen els monstres d’en Sendak i, fins i tot, em balla pel cap que a «Robafaves» teníeu els titelles de peluix d’en Max i tots els monstres divertits. Jo els tenia tots i quan em vaig jubilar els vaig deixar en herència a la biblioteca de l’escola.
Jerry Griswold, al seu llibre Conversations with Maurice Sendak explica que l’il·lustrador deia, respecte a La família animal :
—Me gusta lo que hice allí, las imágenes son solo escenarios teatrales para Randall. Son como pequeñas oberturas para cada capítulo. Más que eso, el libro es muy cuadrado en cuanto a su forma y diseño. Sé cuánto necesitaba Randall una familia. Ese es el mensaje completo de todo lo que escribió: esta increíble necesidad de una familia, y por eso quería regalarle un libro pequeño, grueso y cuadrado. Y, si te fijas, la mancha de texto está en el medio de la página como una “isla” con espacio en blanco a su alrededor. Eso es para acoger y abrazar. Entonces, tienes estos pequeños fragmentos de texto, márgenes grandes y tapas gruesas por lo que es casi como una casa, como abrir una puerta en lugar de un libro. En realidad, yo quería ilustrarlo no solo con esas imágenes iniciales, sino con toda la forma, el olor y el diseño del libro. Se parecería a su pequeña familia. Sería un regalo para Randall: su hogar, finalmente, dentro de ese libro. Me encanta este libro. Y haberlo ilustrado sin ilustrarlo.
Gràcies pel comentari, Pep!
Crec que recordar que ets un defensor d’Allà on viuen els monstres d’en Sendak i, fins i tot, em balla pel cap que a «Robafaves» teníeu els titelles de peluix d’en Max i tots els monstres divertits. Jo també els tenia tots i quan em vaig jubilar els vaig deixar en herència a la biblioteca de l’escola,
Jerry Griswold, al seu llibre Conversations with Maurice Sendak explica que l’il·lustrador deia, respecte a La família animal :
—Me gusta lo que hice allí, las imágenes son solo escenarios teatrales para Randall. Son como pequeñas oberturas para cada capítulo. Más que eso, el libro es muy cuadrado en cuanto a su forma y diseño. Sé cuánto necesitaba Randall una familia. Ese es el mensaje completo de todo lo que escribió: esta increíble necesidad de una familia, y por eso quería regalarle un libro pequeño, grueso y cuadrado. Y, si te fijas, la mancha de texto está en el medio de la página como una “isla” con espacio en blanco a su alrededor. Eso es para acoger y abrazar. Entonces, tienes estos pequeños fragmentos de texto, márgenes grandes y tapas gruesas por lo que es casi como una casa, como abrir una puerta en lugar de un libro. En realidad, yo quería ilustrarlo no solo con esas imágenes iniciales, sino con toda la forma, el olor y el diseño del libro. Se parecería a su pequeña familia. Sería un regalo para Randall: su hogar, finalmente, dentro de ese libro. Me encanta este libro. Y haberlo ilustrado sin ilustrarlo.