Asociación española de amigos del Libro Infantil y Juvenil

Demà, dijous 24 d’octubre serà un bon moment per reivindicar les Biblioteques escolars de qualitat com a llocs acollidors, entranyables, on els infants es diverteixen s’emocionen i aprenen.

És el tercer any que la Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, amb el suport de ANELE i el Ministerio de Cultura, organitza aquest esdeveniment.

Enguany el cartell l’ha dissenyat la Laia Giménez Buenaventura (23 octubre de 1995-Vilobí d’Onyar, Girona). Va estudiar il·lustració i fotografia a l’escola superior de disseny d’Olot, Girona i s’ha especialitzat en il·lustració infantil i juvenil.

El text és d’en Patxi Zubizarreta (1964) nascut a a Ordizia (Guipúscoa) i que viu amb la literatura a Vitòria-Gasteiz (Àlaba). És un autor premiat i persona molt sensible de qui no us podeu perdre “Corre, Kuru, corre!”, “Kasai vas arribar pels aires” i altres novel·les com “l’anell de Mides”, per exemple. Va ser mereixedor del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. A l’Hospitalet ens l’estimem molt, ell ja sap perquè.

El relat que ens ofereix, a manera de pregó, estaria bé que es llegís a les escoles:

Sempre vaig pensar que havia tingut una infància sense biblioteca, encara que, pensant-ho millor, potser en vivia envoltat, de biblioteques: cada fòssil que trobàvem a la muntanya ens parlava de temps llunyans, de peixos que havien nedat per on jo caminava; les pedres estranyes que identificava amb restes de meteorits em transportaven a galàxies remotes; els esquelets de les coves em recordaven els ossos que hi van hibernar; fins i tot els anells dels arbres eren veritables biblioteques, testimonis de sequeres i d’altres fenòmens extrems. Però, especialment, m’agradaven els contes, les llegendes o les cançons que escoltava de les meves àvies i els meus avis: a través de les seves emocions, de les seves penes i alegries ens transmetien tota una saviesa oral. Potser per això es diu que quan mor una persona gran es tanca una biblioteca.

Sempre vaig pensar que al meu poble natal (Ordizia, Guipúscoa) no havia tingut biblioteca, però m’equivocava: vaig créixer envoltat de fòssils, suposades restes de meteorits, esquelets, anells arboris i, sobretot, de l’eco i de les veus dels nostres avantpassats, tota una enciclopèdia d’humanitat i natura. Després van arribar els llibres, cadascun com una finestra i un resum del món, com una biblioteca jivaritzada.

Si un llibre és un jardí que es porta a la butxaca, les biblioteques es van convertir en els meus oasis particulars, on vaig trobar el meu hàbitat natural. Ara soc conscient que la meva vida hi ha estat molt lligada; de fet, gairebé diàriament em refugio a la Casa de Cultura Ignacio Aldecoa de Vitòria-Gasteiz i, sovint, les biblioteques escolars són el marc de les nostres trobades literàries. Encara que també he de reconèixer que m’han donat algun disgust, com quan em van comunicar que s’havia cremat l’escola d’Oronoz- Mugairi, al nord de Navarra. Des d’allà van fer una crida per donar llibres i, entre tots, reconstruir la biblioteca calcinada. Hi vaig enviar encantat uns quants exemplars, però una altra petició va sumar-se al meu petit consol: «Ens escriuries un conte?», em van suggerir els escolars.

De fet, estava descobrint una altra particularitat de l’escola perquè, cada curs, les nenes i els nens del centre redactaven un conte —per als més petits escriure és sinònim de dibuixar—, i després l’enquadernaven amb un paper d’un gramatge especial, en una edició tan imperfecta com única. A la petita escola cada any creaven un llibre i en acabat feien torns per portar-lo a casa i mostrar-lo orgullosos a les famílies. Aquesta obra singular més endavant formava part de la seva pròpia biblioteca escolar, un lloc de trobada i participació dirigit per bibliotecàries intrèpides, dotades d’un esperit i un entusiasme que comparteixo i reivindico.

De manera que aquell curs també va resultar memorable perquè, basat en el text breu que els vaig enviar —Marabara, maraberi—, l’àlbum va tenir un tiratge més gran que va consistir en dos exemplars: un, com de costum, està disponible a la biblioteca i l’altre …, l’altre l’atresoro jo.

Si bé és cert que cada llibre guarda una biblioteca a dins, també les escoles actuals són un petit compendi del món, ple de fòssils, meteorits, esquelets, boscos, i cada cop de més ecos i de més veus. Sense anar més lluny, a l’escola Urdaneta del meu poble natal avui en dia s’hi compten més de vint orígens diferents entre les famílies de l’alumnat i, a més de l’euskera i del castellà, s’hi senten més d’una trentena d’idiomes: àrab, xinès, edo, romanès, urdú… També des d’allà em van proposar escriure un conte: Munduketariak —una cosa així com Monautes, com els mosqueters del món…

Gaudeixo quan viatjo sense sortir de les biblioteques scolars, quan l’Aitor, l’Areesha, l’Harmony, la Llúcia, la Ping-Ping o en Sekou m’expliquen les seves vides i els seus somnis. Afortunadament, a ells no els falta la biblioteca i, a més a més, cada cop que una nena nova, cada vegada que un nen nou ve a una escola, estrenem biblioteca!

Patxi Zubizarreta

Add New Post

Des de 1997, cada 24 d’octubre es commemora el Dia de la Biblioteca, una iniciativa de l’Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, en record de la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo incendiada el 1992 durant la Guerra dels Balcans.
El pregó d’enguany és de l’Alejandro Palomas, Premi Nacional de Literatura Infantil 2016. L’il·lustrador és en Manuel Marsol, últim guanyador del Premi Internacional d’Il·lustració Fira de Bolonya-Fundació SM.
L’escrit de l’Alejandor Palomas es diu «Como Mary Poppins, pero sin volar» i és el següent:

Soy sobrino de bibliotecaria. Desde que tengo memoria, mi tía, que acaba de cumplir ochenta años, me ha regalado un libro el día de mi cumpleaños. Primero fue la serie de Osear, con su Kina y su láser, de la gran Carmen Kurtz; llegaron después las aventuras de Los Cinco, algunos clásicos ilustrados, la gran Nada de Carmen Laforet… La lista es larga y el disfrute ha sido mágico, porque mi tía entiende la lectura como algo que cura, que aleja al inocente de lo que agrede, y yo -y ella lo sabe- siempre he sido demasiado vulnerable a lo que daña, sea o no imaginado, sea o no real.
Mi tía se llama Nuria y desde niña sufre mucho de la vista. Aun así, trabajó durante décadas fomentando el amor por la lectura en hombres y mujeres, chicos y chicas a los que no conocía, pero cuya mirada no tardó en aprender a leer, a identificar y a descifrar. Ella decía -y a veces dice todavía- que “repartía refugio”, y se emociona al recordarlo. La he oído también confesar en algunos momentos de nuestra historia común, que no fueron fáciles y que vivimos juntos: “Decidí ser bibliotecaria porque así me aseguraba de que, por muy mal que nos fueran las cosas, aunque faltara el agua caliente o la calefacción, siempre tendríamos un libro en casa”. Ahora, quince años después de su jubilación, soy yo quien le recomienda lecturas. Leemos un libro a la vez y nos juntamos cada quince días a coomer y a comentar lo leído, en lo que hemos bautizado como “El club de las 2”, porque intentamos en lo posible que coincida con el día 2 de cada mes, a las 2, y porque somos dos almas lectoras que no tienen freno. Durante estos años de club, ella me ha contado cosas, muchas cosas de su vida en la biblioteca, y desde que la oigo hablar como lo hace sobre su amor por esa vocación, que no decrece a pesar del tiempo, no puedo dejar de maravillarme y de preguntarme cómo definiría yo a una bibliotecaria -o a un bibliotecario- llegado el caso.
Hasta hace unos meses no di con la respuesta.
Fue a raíz de la publicación de Un hijo, durante una charla en un centro de enseñanza de una capital andaluza. Y fue precisamente gracias a un niño de diez años que, junto con otros 1OO, había leído la novela y quería conocer a su autor. Por motivos de espacio, el acto tuvo lugar en la biblioteca del centro, con un par de profesoras y la encargada de la biblioteca. La charla fue muy intensa, mucho más de lo que yo esperaba, y se alargó. Cuando por fin llegamos al final del turno de preguntas, un niño que estaba sentado en la primera fila levantó la mano.
─A mí lo que más me ha gustado del libro es María ─dijo refiriéndose a la orientadora del centro, que es, junto con el pequeño Guille, la protagonista del libro.
Quise saber por qué. El niño, llamado Ismael, se rio un poco y luego, mirando a una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta, dijo:
─Porque es igual que la seño Lourdes. ─Una de las tres mujeres que estaban junto a la puerta se encogió un poco y negó con la cabeza, incapaz de reprimir una sonrisa. Ismael no había terminado-. Vive en la biblioteca porque si no los libros a lo mejor se van. O se mueren.
Se hizo el silencio en la biblioteca. Nadie se rio. Nadie dijo nada. Fueron segundos llenos de respiraciones contenidas, de tensión y de infancia.
─Es que es bibliotecaria ─volvió a hablar Ismael. Y al ver que yo lo miraba sin saber qué decir, debió de entender que necesitaba explicarse mejor, y añadió-: O sea, como Mary Poppins, pero sin alas.
Hoy es un día especial. Celebramos el Día de las Bibliotecas y celebramos también que cientos, miles de Mary Poppins sin alas velan por los libros que las habitan para que no se mueran ni se vayan, e Ismael siga creyendo que la vida está en los libros y su reflejo fuera. Hoy es el día en que, un año más, la magia se renueva y todas las bibliotecarias y bibliotecarios del mundo se saludan con una mirada cómplice y un largo, hermoso y tierno: “Supercalifragilísticoespialidoso”.