Els quioscos on anem a comprar els diaris semblen basars. Hi trobes de tot (joguines, llaminadures, cromos, recepció de paquets, etc.) i algun diari (pocs). Si vas tard et quedes sense. En canvi de revistes n’hi ha de tota mena: de viatges, de cuina, d’història, d’esoterisme, esportives, etc., del que vulguis.

De revistes, en compro poques, perquè les que m’interessen m’arriben per subscripció.

Les revistes es llegexien d’una altra manera, diferent a les novel·les. Mires l’índex, tries l’article que més t’atrau (pel títol o el contingut) i després el llegeixes, el subratlles o no, i quan acabes tanques la revista i l’aparques per llegir un altre dia un altre article. Bé, així és com ho faig.

Algunes revistes les conservo, però la majoria acaben al contenidor blau.

De les que conservo, voldria comentar la “Faristol”. Surt cada trimestre, quatre números l’any. M’agrada que la primera part sigui un monogràfic sobre un tema de literatura infantil i juvenil.

He acabat de llegir la darrera que va arribar a casa al desembre, fa més d’un mes. Està dedicada a Robert Louis Stevenson, l’escriptor de la gran aventura “L’illa del tresor” i els seus personatges mítics (Jim Hawkins, John Silver, John Trelawney, el capità Smollett).

Molt bona feina del consell de redacció que cuida i està amatent als detalls del text, la composició i el tipus de paper per fer una revista bonica, delicada, que convida a llegir (i rellegir) i sobretot a conservar-la.

En aquest número 102, l’Arantxa Bea, la directora, escriu:

Aprofitant que enguany es compleixen els cent setanta-cinc anys del naixement de Robert Louis Stevenson, dediquem el dossier als clàssics de l’aventura —i als contemporanis que tal volta esdevindran clàssics— perquè, rere el rum-rum dels que advoquen per cancel·lar obres per motius tan espuris i anacrònics com que potser contenen ideologia imperialista, sexista o racista —les idees polítiques, allò més superficial d’un escriptor, adverteix Borges—, existeix una multitud de lectors que reconeixen la grandesa d’El Casalot, de Kim o de L’illa del tresor.
Com recorda Italo Calvino, els clàssics no es lligen per deure o per respecte, sinó solament per amor i, per tant, llegir-los no serveix per a res. Però tot seguit, l’italià recorda unes paraules de Cioran sobre Sòcrates: mentre li preparaven la cicuta, el filòsof aprenia una ària per a flauta. «De què li servirà?», li preguntaren, i ell respongué: «Per saber-la abans de morir».

Molt interessant l’entrevista a en Toni Galmés: la llibertat creativa d’un il·lustrador.

Al web de l’Ibbycat trobareu més informació:
https://www.ibbycat.cat/publicacions/faristol/