Mai de 2020 – Pàgina 2 – La invitació a la lectura

A la col·lecció Horitzons de Pagès edicions han publicat «Tan sols viure» un altre títol que segueix la línia potent dels anteriors “El mar i la serp”, “Sweet sexteen” o “Sachiko”. En aquesta narració trobem deu relats de deu joves que han fet sols un procés migratori des dels seus països fins a Catalunya. Són fets reals, històries de joves migrants que busquen una vida millor.

Els autors han visitat les zones on es produeix el trànsit (Ceuta i Melilla, per exemple) i on les condicions de vida són dures però la esperança d’emprendre un camí que els porti a llocs on sobreviure amb dignitat hi és present.

Amb paraules dels autors, la Sara Montesinos i en Martí Albesa:
«Ens hem adonat que la majoria d’històries les podíem trobar ben a prop de casa. I per això podem parlar de veïns i veïnes, amics i amigues, fugint de l’etiqueta de menors estrangers no acompanyats. No, no ha estat fàcil. Hem hagut d’aturar-nos quan entrevistàvem per abraçar aquests joves. No hem gosat preguntar sobre alguns moments i hem promès guardar secrets. Hem intentat mostrar respecte i hem marxat a casa desitjant que res no hagués passat. Hem fet entrevistes amb ulleres de sol per amagar la ràbia i hem tancat llibretes que no suportaven més violència.»

I, més endavant, parlant dels nois i noies que han conegut, diuen:
«Coneixeràs la valentia de la Noor, els somriures d’en Driss i la Maria, la intel·ligència de l’Ismael i la fortalesa de la Bouchra. També hi trobaràs la constància de la Farira, l’aprenentatge de l’Abdu i la seguretat de l’Amin. Viatjaràs amb l’Adam, caminaràs per Melilla i xerraràs amb en Massaliou. Tens per endavant deu històries plenes de dolor i tristesa, hi ha nostàlgia, violències i desgast. Però també hi ha força, valentia, coratge i, malgrat que sembli impossible, són relats plens de vida».

Crec que és un llibre que haurien de llegir els joves de casa nostra per entendre una mica com són els milers de joves que han arribat als nostre pobles i ciutats.
Recomano començar el llibre per la darrera de les entrevistes, precisament. La de l’Amine Outahar.

També podeu complementar la lectura amb el magnífic programa que va fer l’Elisabet Pedrosa, a l’Ofici d’Educar de Catalunya ràdio, sobre ”Menors no acompanyats, jugar-se la vida per una oportunitat”. El trobareu aquí:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/menors-no-aompanyats-jugar-se-la-vida-per-una-oportunitat/audio/1062086/

Imatge extreta del web de l’Ofici d’Educar

A la contraportada de “Tan sols viure” llegim:
“I ja està, tan sols viure i ajudar la família”, deia l’Aziz en una entrevista. Possiblement, aquestes tres paraules, tan sols viure, siguin la resposta més clara i sincera. Malgrat tot, rere la incòmoda pregunta hi ha un dret sovint invisible. Tan sols viure és un crit de valentia i esperança, és un crit a la lluita i l’esforç per una vida millor. És un crit pel dret a migrar. Milers de joves han arribat a pobles i ciutats d’arreu després d’un llarg viatge durant la infància o l’adolescència. Sense referents familiars i perseguint un somni que no ha acabat sent el que imaginaven, o han apostat tot exercint el seu dret a la vida. Tan sols viure.

Lectura recomanada a partir del segon cicle de l’ESO i Batxillerat

LES DADES:
TÍTOL: Tan sols viure
Autors: Sara Montesinos i Martí Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 6
118 pàgines
Lleida, 2020

Una llegenda és un tipus de narració diferent a la rondalla o al conte d’autor que mescla fets o elements reals amb d’altres imaginaris. Normalment, una llegenda està relacionada amb un lloc, un personatge o un fet històric.
A Catalunya en tenim un bon grapat, algunes de molt conegudes com la de Sant Jordi, la del Pont del diable de Martorell o la del Mariner de Sant Pau de Segúries.
Arreu del món, allà on hi ha un llac o un riu, trobem llegendes associades a animals mitològics o fantàstics que hi viuen. De vegades se’ls anomena monstres, però també en trobem de benefactors. El més conegut és el «Nessi», el monstre dels llac Ness, a Escòcia. A Girona trobem la «Cocollona», una criatura semblant a un cocodril amb ales de papallona, que neda pel riu Onyar les nits de lluna plena, i a Banyoles expliquen la llegenda del monstre del llac.

A l’Àfrica tenen el Nyaminyami, també conegut com a déu del riu Zambezi, un dels déus més importants del poble «tonga». Viu al riu, entre Zàmbia i Zimbabwe, i se’l descriu amb el cos de serp i el cap de peix o de drac.
Per explicar la vida de la tribu «tonga» s’usa un bastó de passeig tallat amb escenes que representen el Nyaminyami i que han estat històricament regals per a visitants de prestigi.

Hi ha una història real que va començar el 1956, quan els occidentals van pensar que aquella era una bona zona per construir la presa més gran del món. Se’n diu «la llegenda de la Kariba» i diu així:
El poble “tonga” va viure durant segles a la vall de Zambezi pacíficament i amb poc contacte amb el món exterior. Van ser persones senzilles que van construir les seves cases a la vora del riu i van creure que els seus déus els cuidaven proveint-los amb aigua i menjar.
Però el seu estil de vida idealista havia de ser destrossat. A principis dels anys quaranta del segle passat es va fer un informe sobre la possibilitat d’un embassament hidroelèctric per subministrar energia per a la indústria creixent que el colonialisme havia portat a la zona.
El 1956 es va iniciar la construcció del projecte i un equip de persones va començar a moure les terres, va arruïnar la vida a la vall, i va arrabassar milers d’arbres centenaris per construir carreteres i assentaments per allotjar els treballadors.
La pau i la solitud dels Tonga es va veure trencada i se’ls va dir que abandonessin les seves cases i s’allunyessin del riu per evitar la inundació que provocaria la presa i es van instal·lar no gaire lluny pensant que el Nyaminyami mai no permetria construir la presa i podrien tornar a casa.
El 1957, quan la presa estava en ple camí, les pitjors inundacions conegudes al Zambezi van eliminar gran part de la presa parcialment construïda i van matar a molts treballadors.

Alguns dels cossos dels treballadors morts van desaparèixer misteriosament i, després d’una cerca infructuosa, van demanar ajuda als ancians del poble tonga. Aquests van explicar que el Nyaminyami havia causat el desastre i per aplacar la seva ira s’havia de fer un sacrifici.
Un vedell negre va ser sacrificada i llençada al riu. L’endemà al matí, el vedell havia desaparegut i els cossos dels treballadors estaven al seu lloc. La desaparició del vedell no suposa cap misteri al riu infestat de cocodrils, però la reaparició dels cossos dels treballadors tres dies després de la seva desaparició no s’ha explicat mai satisfactòriament.
El projecte va sobreviure i el gran riu va ser finalment controlat. El 1960 es van posar en marxa els generadors i des de llavors subministren electricitat a Zimbabwe i Zàmbia.

PROPOSTA DIDÀCTICA: Juguem amb ritmes
Us proposem una activitat musical a partir d’una de les cançons que heu sentit al vídeo anterior (Ka baga ne ma), una cançó tradicional de Mali.
Us poseu en cercle (dempeus o asseguts). Un de vosaltres fa de director d’orquestra i va seguint el ritme amb gestos que els demés han d’imitar. Es tracta de colpejar rítmicament diferents parts del cos (cuixes, panxa, espatlles, cap, etc.) amb la palma o amb el dors de les mans. Qui s’equivoqui, queda eliminat.

Aquesta i moltes altres cançons tradicionals les trobareu al llibre-cedé Canciones infantiles i nanas del baobab (el África negra en 30 canciones infantiles)