Rodolfo del Hoyo

Mosaics és una editorial independent relativament jove. Va néixer el 2014 i té la seu a Barcelona. Com altres editorials menudes té poca visiblitat a les llibreries i cal accedir al seu catàleg a través d’internet (http://www.mosaicsllibres.com/) o gràcies a la bona feina de les llibreteres que et fan notar ons’amaguen els tresors.
Això m’ha passat amb «El sembrador d’estrelles» d’en Rodolfo del Hoyo. L’he llegit d’una tirada i el recomano, molt.
De què va? Si llegim el que hi diu a la contraportada ens podem fer una idea. Diu:
Heu tingut mai un desig molt fort, molt fort? Un desig d’alguna cosa que sembla impossible? Un desig que no us deixa pensar en res més? Doncs, a en Tià li passa això. En Tià és un nen que deixa de parlar arran de la mort del seu pare, emmalalteix i sembla que el pou de tristesa en el què ha caigut no tingui fi. Fins que un dia una merla li deixa una llavor a la mà perquè la planti: quan la llavor floreixi, el desig que demani es farà realitat. L’amor, l’amistat i l’acte d’escriure és el que ajuda en Tià a madurar, superar el dol i continuar endavant. El sembrador d’estrelles és un cant a la vida, a l’esperança i a la superació individual i col·lectiva.
Tot i que l’argument plana pels mesos posteriors a la mort del pare d’en Sebastià i va seguint les passes del procés de dol (negació, ràbia, agressivitat, plors, etc.) crec que la novel·la té molts altres incentius afegits.
Per exemple, el ritme de les paraules i les frases curtes que l i confereixen frescor i recorden en alguns moments l’estil preciosista d’Alessandro Baricco. Vegeu les primeres línies:
«Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. He tancat els ulls perquè si els obro l’habitació es mou. Amb els ulls tancats tinc poders. Em gronxo al parc. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. Tot el que puja, baixa.
Veig el pare somrient amb un regal a les mans el dia que faig deu anys. Els avis i la mama aplaudeixen.
Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall. A través de les parpelles tancades noto una claror.
Sento la veu de la mare com una abraçada. Obro els ulls i veig un somriure gran. El somriure em fa un petó i jo sento molta pau. L’habitació ja no es mou.
—T’ha baixat la febre, Tià.
A fora plou lentament i suau.»
Si ho tornes a llegir en veu alta notaràs com tu també t’estàs gronxant. Bonic. Escrit en primera persona i intercalant alguns diàlegs, l’obra avança suaument.
Unes altres referències que m’han agradat molt són les picades d’ullet a grans obres de la literatura infantil —ja les podem anomenar clàssiques?— com Ronja la filla del bandoler d’Astrid Lindgren, Momo de Michael Ende, La casa sota la sorra de l’admirat Joaquim Carbó— o a grups de titelles com els Babi i la seva mítica Balena Elena.
I també hi ha referències a problemàtiques socials actuals (hipoteques, desnonaments, deslocalització d’empreses, cooperativisme, etc) Un ventall de temes que poden ser la porta d’entrada a converses interessants amb els alumnes o els fills.
D’entre tots els personatges n’hi ha un que destaca: Un home enigmàtic, un auxiliar misteriós, un amic invisible o no, que ajudarà molt al Tià, el calmarà i li donarà bons consells com que escrigui un diari.
Però allò que m’ha «tocat» és la referència a l’escultura El sembrador d’estrelles que hi ha a Kaunas (Lituània). Si podeu investigar la història us alegrarà molt el dia i la nit… però convé que ho descobriu vosaltres mateixos.
Les il·lustracions de la Laura Borràs són un bon complement i transpiren un punt alegre que s’agraeix.
Lectura recomanada per a cicle superior.