Isaac Bashevis Singer, autor guardonat amb el Nobel de literatura el 1978 va escriure també alguns contes infantils. En un dels contes s’explica la vida i viatges d’en Neftalí i allà vaig llegir aquest breu però aclaridor diàleg:

—Què fan aquests nens sense llibres de contes? ―va preguntar Neftalí.
I Reb Zebulun contestà:
—S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells.
—Jo no en podria viure sense ―va dir Neftalí.

Ai, els contes! Que faríem sense ells? Sense les persones que ens els expliquen? Com la mare d’en Neftalí que cada nit li explicava històries al seu fill, com els amics del barri amb qui, de petits, ens asseiem en un petit mur que hi havia a la cantonada del carrer Galvany amb Joan Maragall i ens contàvem les aventis que havíem llegit als tebeos o, com explicà en Carles Cano, l’autor valencià.

En Carles recorda que en els anys de la seva infantesa i joventut, una de les seves diversions era anar al cinema els diumenges. Sessió doble i No-Do. L’endemà, a l’escola, els companys li reclamaven que expliqués la pel·lícula. S’asseien al seu voltant i amb el suport dels seus gestos dramàtics, les onomatopeies, els silencis que creaven tensió i els diàlegs que s’inventava els feia viure i imaginar les aventures del genet solitari, les lluites del setè de cavalleria amb els indis sioux o com en Humphrey Bogart i la Katharine Hepburn, descendien riu avall a través de la selva.

El conte és un art que ve de lluny. Antigament els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.

L’emoció que provoca escoltar un conte, sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives farcides de repeticions, de ritme, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris, de somnis, fa que l’infant que les escolta se senti lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors.

Els contes també són literatura, literatura oral.

La propera tertúlia Clandestina la dedicarem a parlar de contes, però incidirem en els contes escrits per autors mítics com Leo Lionni, Chris Van Alsburg, Roberto Innocenti, Arnold Lobel, Maurcie Sendak, Astrid Lindgren, Michael Rosen, Roald Dhal i altres grans autors que ens han deixat obres immortals.

Com ho farem? De la millor manera possible. Ens acompanyaran dues persones que dediquen la seva vida a voltar per escoles, pobles, teatres i biblioteques, contant històries com si fossin joglars medievals. El seu territori principal és Andalusia, d’on són ells, però també han tingut la sort de poder narrar a altres regions de la península. Hem aconseguit que facin una aturada en el seu tour per explicar-nos les seves vivències i, de passada, contar-nos i cantar-nos algun relat.

No cal ni dir-ho que serà una tertúlia divertida i amb un punt de nostàlgia.

No podem explicar més, perquè aquesta és la gràcia de les “clandestines”, que no sabeu qui vindrà.

Les dades de la Tertúlia Clandestina #21 «Cuando la noche cae en la cueva»

Data: divendres, 20 de febrer de 2026
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h aproximadament.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Adreça:
Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos
08901 l’Hospitalet
Metro més proper: Torrassa (Línia 1, la vermella) es troba a cent metres de l’Espai
La Contrasenya per accedir (si no teniu carnet VIP) en aquesta ocasió és: Colorin Colorado