Aquestes darreres setmanes estem assistint, des de la distància, a un seguit de notícies que ens arriben dels EUA i que ens recorden com costa de netejar la taca del racisme.
Hem vist com un nen afroamericà moria perquè tenia una pistola de joguina, un altre dia el gran jurat de Missouri va deixar en llibertat un policia blanc que va matar un adolescent negre desarmat… i així fins a quatre casos consecutius. A Cleveland, a Ferguson, A Nova York, a Phoenix…

Ens costa explicar els nostres sentiments i molt més explicar-ho als nostres alumnes. Sentiments de ràbia, de frustració, de veure com el món no canvia o ho fa molt lentament. Malgrat estiguem a milers de quilòmetres i fem com si la cosa no anés amb nosaltres, cal que ens preguntem: aquest és el món que volem per als nostres fills? Per als nostres amics? Aquí a Catalunya també som racistes? És només el color de la pell allò que ens diferencia?

Són qüestions que s’han de posar sobre la taula, han d’entrar a les aules. Una manera de fer-ho és amb el poder de la literatura, amb la lectura d’històries com El autobús de Rosa  de Fabrizio Silei, amb il·lustracions de Maurizio A.C. Quarello, que ens explica el que va passar l’any 1955, quan una dona, la Rosa Parks, es va negar a deixar el seu seient a l’home blanc, adduint que “estava cansada”.
En aquells dies, la llei deia que si tots els seients “només per a blancs” -les primeres fileres del bus- estaven ocupats, els negres havien de cedir el seu lloc als passatgers blancs. I la Rosa Parks no ho va fer i va anar a la presó. Aquest fet va remoure la consciència de la comunitat negra i va deixar de pujar als autobusos, durant 381 dies. Fins que es va alliberar la Rosa i es va abolir la llei…

El nen de Cleveland no mereixia morir. Tampoc l’adolescent de Ferguson. No ho oblidem.