«La Caputxeta vermella», versió Perrault

Hi ha qui col·lecciona versions d’El petit Príncep, altres de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, però no arriben a la munió de col·leccionistes de les centenars de versions de “La Caputxeta vermella”, un dels contes més explicat als infants.

De la Caputxeta trobem il·lustradors que han volgut donar-li el seu estil. N’hi ha de clàssics com el de l’Arthur Rackham, moderns com el d’Innocenti que situa l’acció en una ciutat, il·lustrats amb formes geomètriques, la varietat d’estil és fascinant. Del seu simbolisme també se n’han escrit nombrosos estudis, el més conegut el d’en Bettelheim al seu assaig Psicoanálisis de los cuentos de hadas.

La polèmica sobre com acaba el conte continua vigent. La versió més acceptada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Actualment, però, s’està imposant una versió on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també trobem altres versions que s’allunen molt del relat tradicional.

Aquests dies he estat llegint i gaudint de les il·lustracions de la Concha Pasamar sobre la seva versió de Charles Perrault. Amb llapis i color vermell crea unes imatges inquietants que, a mesura que anem avançant per les pàgines, ens aboquen al fatal desenllaç.

La promo de l’editorial Bookolia explica que:

Una tarda, cap a finals d’estiu, un trajecte en solitari, una nena confiada, un esser malvat, un engany.
Concha Pasamar, autora de prestigi de literatura infantil en llengua espanyola, tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys.
Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.
A aquests, s’hi ha d’afegir el lirisme de la prosa i les atmosferes de l’autora, que aconsegueix amb el seu llapis, en negre i vermell, unes il·lustracions que juguen també amb la tradició des d’una mirada actual.

Recomanat per a cicle inicial.

Si voleu conèixer la Concha Pasamar, entreu a la entrevista que li van fer a Undimbre Ediciones, clicant a:
https://urdimbrediciones.com/conozcamos-a-concha-pasamar/

LES DADES:
Títol: La Caputxeta vermella
Autora: Concha Pasamar
Il·lustradora: Concha Pasamar
Traductor: Xavier Farré
Editorial: Bookolia
Pàgines: 36
Madrid, 2024

«L’ànima perduda», un llibre melancòlic, nostàlgic i filosòfic.

Aquesta és la coberta de «L’ànima perduda», un llibre dels que s’han de tenir a la biblioteca.

Quan obrim i veiem les guardes ens trobem amb un estampat floral amb un aspecte de cosa antiga, tacada i vella. A més, hi ha un detall sorprenent: un dibuix com si fos una fotografia o una postal antiga. Està tan ben dibuixat que et sorprens a tu mateix intentant agafar-la. Tal qual. Després tornes a girar full esperant trobar el títol, el nom de l’autora i l’editorial i no! el que veus és un paisatge hivernal que et situa en un lloc del nord d’Europa (bé, sabent que l’autora es polonesa, no és difícil de deduir)

Després, una altra pàgina amb un breu text que hi diu:

Si algú sabés mirar-nos des de les altures, veuria que el món es ple de gent que corre atrafegada, suada i molt cansada, i també veuria les seves ànimes perdudes, arribant amb retard…

Aquesta frase és la clau que resumeix el que veure en aquest relat, que en realitat sembla com si fossin dos relats, el de l’autora, l’Olga Tockarczuk (Premi Nobel 2018) i la il·lustradora, la francesa Joanna Concejo.

I seguim passant pàgines amb imatges fetes a llapis, en blanc i negre, sobre un paper antic, com de quadern escolar, fins que arribem a l’inici del llibre.

Ja estem encisats i convençuts que la història que vindrà serà de les que ens colpegen. I no ens equivoquem perquè “L’ànima perduda” va de la nostra pròpia història (o de la de molts de nosaltres) i de la recerca i la paciència que acompanya aquesta recerca.

Estem vivint temps convulsos i en els que no és difícil perdre’s en tot allò que ens ofereix aquest món i les seves penúries. Però sempre hi ha moment per a l’esperança, per a la reflexió. Arriba un dia en que hem d’aturar-nos per tornar a pensar en els nostres valors i en els fonaments que marquen el nostre camí. Reflexions existencials. En aquesta recerca del camí adequat haurem d’invertir esforços, i algun que altre sacrifici. Aquest llibre ens dona moltes pistes sobre què és allò que cal fer en la nostra vida i sobre què es el que, de vegades, falla. I sobretot, aprendre a tenir paciència i saber esperar.

El llibre planteja la vida d’un home que, en un moment determinat, no sap ni on és ni com es diu i va a visitar a una metgessa que li diu que la seva ànima està perduda perquè va més lenta que ell. Li recomana el següent:

Vostè hauria de trobar un lloc on seure-hi tranquil·lament i esperar la seva ànima. Segurament ella es troba on vostè era fa dos o tres anys. L’espera pot ser una mica llarga, però no hi ha altre remei per a vostè.

Ufff! És un diagnòstic “tremendo” que ens podríem aplicar molts de nosaltres. Viure la vida de manera més tranquil·la, pausada, atenent a allò que val la pena.

El conte és un relat breu però, com hem apuntat abans, hi ha una altre relat que fa la il·lustradora i que emprant metàfores ens explica de manera semblant la mateixa idea.

Repeteixo, un llibre que cal tenir a la biblioteca de casa i que és tant per a joves com per a adults (potser més per als adults que vivim la vida massa de pressa) i anar rellegint de tant en tant perquè té diverses capes de lectura.

LES DADES:
Títol: L’ànima perduda
Autora: Olga Tokarczuk
Il·lustradora: Joanna Concejo
Traductor: Xavier Farré
Editorial: Thule
Pàgines: 52
Barcelona, 2019