Pels qui seguiu aquest blog des de fa temps, recordareu que durant vuit anys (del 2013 al 2021) hi havia una secció on presentàvem un il·lustrador i comentàvem el seu estil, la seva biografia, així com els llibres més destacats de la seva obra. Aquella informació, com altres que han anat apareixent durant els catorze anys del blog, està en privat, que vol dir que no la podeu veure però encara hi és. Bé, aquest és un tema per a una propera entrada perquè aviat, molt aviat, celebrarem el milió de visites i us explicarem anècdotes d’aquests anys i el perquè de tot plegat.

El cas és que el desembre del 2018 presentàvem la Noemí Villamuza com a il·lustradora del mes i circumstàncies (meravelloses) de la vida han fet que haguem coincidit en algunes ocasions, en diferents esdeveniments. Em sento afortunat, però no voldria fer un “Senyor Lobo”, i passo a comentar-vos el darrer encontre i un dels darrers llibres que ha publicat amb text d’en Ricardo Alcántara, Els regals de l’avi.

Els regals de l’avi narra la relació d’un avi amb el seu net a través del pas del temps i dels diferents regals que li fa, alguns sense gaire èxit, tot s’ha de dir. És un relat intimista, tendre, un cant a l’estimació entre les persones que ens toca perquè és una sensació que hem tingut molts de nosaltres amb els nostres avis i àvies.

El que sorprèn del llibre és la manera com està il·lustrat. Dos colors, fons blancs i imatges emotives. Repassant cada imatge amb explicacions de la Noemí, tot pren un altre sentit i ens adonem de detalls que no havíem vist. De vegades penso que tenim una mirada poc educada i no veiem més enllà del que es mostra. Ens quedem a la primera capa sense saber que hi ha moltes més (metàfores, insinuacions, emocions a través del color, aturades, evocacions).

Fa uns dies, vaig anar al taller de la Noemí perquè, com l’avi del relat, volia fer-li un regal a la Nora, la meva neta i volia que conegués la Noemí, compartissin un matí parlant d’il·lustració i aprengués alguns trucs a l’hora de dibuixar. Vam anar amb un parell de bones amigues, la Mafi i la Mara. Crec que recordaran durant molt de temps aquella trobada.

Arriba un dia que, no se sap perquè, la frescor dels dibuixos dels infants passa a ser la frase repetida de “no sé dibuixar”. Segurament us sona, oi? Aquesta frustració m’ha fet pensar que a les escoles dediquem moltes hores a la plàstica (Àrea d’Educació Artística es diu ara) però poques a dibuixar. Sabem retallar i fer murals ben bonics, fem composicions reeixides que fan patxoca, molt acolorides, amb volum, pestanyetes, etc. però practiquem poc el dibuix per poder fer les expressions de la cara, les perspectives, un detall d’una part del cos, una panoràmica, un pla americà i altres tècniques que es poden aprendre i que ajuden a orientar com s’ha de fer per produir una imatge més o menys reeixida.

La Noemí ens va fer una primera presentació d’alguns llibres i ens va explicar perquè determinats dibuixos eren com eren. També ens va mostrar els esbossos, els “story boards”, el seu treball amb el color a la pantalla, i va respondre a un bon grapat de preguntes.

Com a la dita gallega “paso a pasiño, faise o camiño” vam dedicar la darrera estona a fer algunes activitats pràctiques i ens va sorprendre com, veient els nostres traços, la Noemí ens va fer una dissecció de la nostra personalitat. Ho va clavar.

Va ser un matí molt ben aprofitat, amb moltes complicitats, riures i que ens va servir per treure la por al traç, al deixar-nos anar i gaudir mentre expressem amb el llapis el que volem dir. Una sessió terapèutica, podríem dir. Gràcies, amiga!