Aquest mes us volem presentar un autor xinès que ens ha fascinat des de fa molts anys, concretament des de l’aparició del seu “Príncep tigre”.
Es tracta de Chen Jiang Jong, un il·lustrador que va néixer a la ciutat portuària xinesa de Tianjin el 1963 i va créixer durant la Revolució Cultural. Va estudiar pintura a la seva ciutat natal i va completar els seus estudis a Beijing el 1987 a l’Acadèmia Central de Belles Arts de la Xina. Des de llavors ha viscut i viu a França, on treballa com a pintor i il·lustrador freelance de llibres que han estat traduïts a més de deu idiomes.
El seu prestigi es deu principalment als seus àlbums per a infants. Al nostre país l’editorial Corimbo n’ha publicat alguns, que són els que comentem a continuació:
El cavall màgic de Han Gan explica la llegenda de Han Gan, un artista xinès del segle vuitè que fa unes pintures de cavalls tan bones que esdevenen realitat.
El príncep tigre és una història preciosa, il·lustrada de manera fascinant que narra la relació mare-fill entre un petit príncep i una tigressa.
Mao y yo tracta de la seva infància, durant la qual en Chen Jiang va tenir una forta influència del seu avi. Possiblement és l’obra mestra, la més personal i més emotiva.
Petit àguila. Narra una història que va passar fa molts anys a la Xina. Explica com una nit d’hivern un savi, el mestre Yang, adopta un infant orfe i decideix encarregar-se de la seva educació.
La llegenda de l’estel narra la relació entre un avi i un nen que ha perdut el seu estel i està trist. Per consolar-lo el seu avi li explica una història que mai oblidarà.
Les il·lustracions de Chen es caracteritzen pel seu impressionant dinamisme, així com per la combinació de la pintura xinesa clàssica amb la imatgeria occidental moderna.
Les seves pintures han estat exposades en diverses galeries i museus d’Europa, Àsia i Amèrica. Fins ara ha escrit i il·lustrat onze dels seus propis llibres i també ha il•lustrat una vintena d’obres d’altres autors.
En la seva obra es percep com a central la idea de la transmissió (coneixement, saber fer), així com la virtut del treball.
Grégoire Solotareff és el pseudònim de Grégoire El Kayem. Va néixer l’any 1953 a Alexandria i des de ben petit viu a França. És fill de pare metge i mare pintora i dibuixant. Va estudiar i va exercir la medicina durant deu anys, i després es va passar a la creació i l’il·lustració. L’any 1985 apareixen els seus primers àlbums.
El seu primer gran èxit va ser No volváis a llamarme conejito i després ja va anar encadenant l’èxit mediàtic i comercial (Edu, el petit llop, Tres bruixes, Neu, La màscara, Tu gran i jo petit, El rey cocodrilo, etc), alguns publicats per Corimbo al nostre país.
Gregory Solotareff ha escrit i il·lustrat 128 àlbums en solitari o amb altres persones, incloent a la seva germana Nadja i la seva mare, Olga Lecaye. Les seves il·lustracions, molt característiques, tenen colors intensos i expressionistes, brillants però suggerents d’un món interior potent.
Als seus llibres presenta temes infantils universals: la solitud, la incapacitat, el rebuig, les amistats improbables, l’abandonament, … però sense imposar una visió moralista o intentar adoctrinar. A més, les seves narracions no expliquen clarament el significat de la història, i ens deixen a nosatres, els lectors, que explorem el sentit d’allò que s’explica.
Gairebé cent trenta llibres poden semblar molts, però alguns són petites obres d’unes poques pàgines. Segons comenta el propi Solotareff alguns llibres li han ocupat un any de treball i, en canvi, d’altres se’ls ha fet en només una setmana. Per exemple, els quatre volums de contes de les estacions (Contes de tardor, Contes d’estiu,…) li van ocupar dos anys.
La tècnica d’en Solotareff ha anat evolucionant. De vegades usa la tinta, altres l’aquarel·la o l’acrílic (s’asseca més ràpid i per tant és més manejable i més fàcil que la tècnica a l’oli).
Els personatges que hi aperexien en els seus contes són coneguts, formen part de l’imaginari col·lectiu (el llop, el cocodril, el Pare Noel, etc).
Un dels temes que més trobem en els seus àlbums il·lustrats es l’encontre de dues persones sovint representades per animals. En Solotareff ho justifica amb aquestes paraules:
Per a mi, aquest és el tema de la vida: la vida existeix només en societat, en la mesura que hom es troba amb l’altre. A partir d’aquestes trobades, la vida pren un altre camí, i les coses succeeixen, feliçment o infeliç. Això és el que vull a la meva vida. La solitud, per contra, és un vertigen, una sensació emocional forta.
Solotareff intenta enganxar el lector amb la força i la claredat de les seves composicions, combinant els colors a la manera de l’expressionisme abstracte. No pinta detalls, empra un traç negre molt gruixut per emmarcar les figures, utilitza colors que formen un contrast violent i subratllen l’antagonisme entre els personatges o entre les seves actituds, accentua l’absurd-grotesc de la situació o assenyala particularitats d’interès emprant diferents angles d’observació.
L’Edu, el petit llop és el primer àlbum en el qual va il·lustrar pàgines completes. Tu gran i jo petit reflecteix millor encara els diferents matisos que defineixen la relació entre els dos protagonistes. A 3 bruixes s’aprecia la mateixa capacitat, però no està protagonitzat per animals humanitzats i fa un salt cap a una major senzillesa en la composició: cada pàgina de la dreta té una il·lustració requadrada que, sovint, és només d’una figura completa situada davant del lector. A Què més voldries! encara simplifica més la grafia: sobre colors groc i taronja per al fons, pinta en rosa el cocodril i en vermell el petit elefant, siluetejats amb línies gruixudes, i en el cas del cocodril, de vegades només una part del seu cos sobresurt de la superfície de la bassa.
Alguns dels llibres d’en Solotareff que podem trobar al nostre país són els següents:
L’ Edu, el petit llop. El petit llop Edu i el conill Tom es fan amics. Juguen a tenir por del llop i a tenir por del conill. Però un dia en Tom té veritable por de l’Edu i s’amaga al seu cau. Fins que l’Edu s’adona del que significa tenir, de debò, por al llop i llavors aconsegueix recuperar l’amistat d’en Tom.
Tu gran i jo petit. Un rei lleó protegeix un petit elefant. Quan passa el temps i l’elefant s’ha fet gran, veu un dia al carrer al lleó, que ha estat desposseït del seu regne i les seves riqueses, i llavors l’elefant pensa que ara li correspon a ell cuidar el lleó.
3 bruixes. Tres bruixes veuen dos nens que estan junts i contents i els segresten. Però canviaran de tarannà al veure que s’interessen per elles.
Què més voldries! Un cocodril, quan passava algun altre animal a prop de la seva bassa, li deia : «Ei, tu! Vine a jugar amb mi!». Alguns s’hi acostaven però d’altres no fins que un dia va arribar un elefant molt content…
L’Edu planta cara al llop. L’Edu i en Tom són amics des de fa molt temps. Poden ser amics un llop i un conill? Un veritable llop pot desobeir el Gran Llop Ferotge? Qui ho sap?
Neu (amb il·lustracions d’Olga Lacaye)Hi havia una vegada un llop blanc. Abans de néixer, els seus pares pensaven que seria marró o gris, com ells, però va sortir completament blanc. No volien un llop d’aquest color i el van abandonar sense donar-li tan sols un nom.
La màscara. Hi havia una vegada un llop que vivia en un turó. Hi havia, també, un nen que es deia Ulisses i la seva germana Lila. Un dia el llop se’ls va menjar, crus, sencers, sense mastegar . Però els nens, encara que estiguin a la panxa d’un llop, saben defensar-se.
El rei cocodril. Hi havia una vegada un cocodril molt golafre. El primer que va fer quan va néixer va sermenjar-se un pollet. Però els seus pare no es van mpressionar i li deien: Nosaltres a la teva edat erem més forts que tu. Llavors va començar a atacar animals més grans que ell mateix. Es va menjar una tortuga i després un hipopòtam. Ànim, s¡ t’hi esforces ho pots fer millor, li deien els pares.
Quan sigui gran, seré el Pare Noel. Aquesta és la història d’un nen petit que es deia Noel. Un dia d’hivern, mentre passejava pel bosc, a prop de casa, va trobar un sac vermell juntament amb una misteriosa carta…
No em torneu a dir “conillet meu”. Joan Pastanaga no suporta que li diguin “conillet meu” i perquè no el tornin a cridar així decideix canviar, i fer-se un conill dolent, dolentíssim.
El lloc oficial de Gregoire Solotareff el pots veure AQUÍ.
Si mai teniu l’oportunitat d’anar a alguna de les moltes fires de llibres infantils i juvenils que es fan arreu d’Europa, sobretot a França, veureu que sovint es fan presentacions de novetats i que, també habitualment, hi ha autors i il·lustradors que signen els seus exemplars.
Un dels autors que apleguen més seguidors, en cues interminables, perquè els hi faci una dedicatòria és en Claude Ponti.
Aquí, a casa nostra, potser encara no és prou valorat i no sé ben bé quin és el motiu, tot i que sospito que una de les claus de l’èxit dels seus llibres roman en els jocs de paraules que empra en els seus originals i que costen de traduir.
Claude Ponti, de nom real Claude Ponticelli, va néixer el 22 de novembre 1948 a Luneville a la regió de Lorraine. Quan va acabar el batxillerat, l’any 1967, es va apuntar a l’Escola de belles Arts d’Aix-en-Provence, i després va anar a estudiar literatura i arqueologia a Estrasburg. Entre el 1968 i el 1984 va ser dibuixant del diari L’Exprés i va exposar alguns dels seus dibuixos a París des de 1972 fins a 1978. També va fer moltes il·lustracions per a editorials i publicacions infantils.
El naixement de la seva filla Adèle el 1985 va ser el detonant de la seva vocació envers els àlbums il·lustrats.
En les seves obres els registres que usa són semblants als dels mecanismes dels somni, però sempre amb una base d’humor feliç. Els jocs de paraules que intervenen en la dinàmica de la història i els personatges estan formats per associacions de paraules, sovint inventades.
L’univers pontià, amb les seves nombroses referències culturals i artístiques, els seus temes, els territoris lingüístics de la infància, la seva originalitat en les formes, els colors o la tipografia, fa que les seves propostes narratives de línia clara tinguin una implicació forta, emocional i farcida d’expectatives.
El mateix Ponti diu dels seus àlbums: “Les meves històries són com contes de fades, sempre ubicades en el món meravellós. Parlen de la vida interior i les emocions de la infància i cada nen que les llegeix pot imaginar el que vulgui perquè els personatges i els somnis que presento també són els seus.”
Les primeres obres d’en Claude Ponti tenen una forta influencia de Lewis Carroll (d’Alicia en terra de meravelles i A través del mirall) i sense pretendre-ho les seves il·lustracions ens recorden el surrealisme d’en Dalí.
Al nostre país, l’editorial Corimbo és la que s’encarrega de traduir i publicar els seus llibres. Corimbo està associada amb la francesa École des Loisirs.
Alguns dels àlbums il·lustrats que podem trobar fàcilment al mercat són els següents:
El árbol sin fin
L’Hipolina s’ha fet gran i el seu pare ha decidit ensenyar-li tots els secrets de la caçera. Viuen a l’arbre sense final. Després d’una branca sempre hi ha una altra branca.
La meva vall
En una enorme vall, els habitants són anomenats Tuims. Si us assegureu de seguir el mapa podreu veure els arbres-vaixell. Si us agraden els laberints, potser arribareu fins al Bosc del Nen Perdut.
Dins el cotxe
Com fa la mare ocell per assegurar-se que, quan es desperti, els seus fills hi seran? Què està passant al cotxe quan la família conill torna del supermercat?
La tempesta
Aquesta nit la tempesta arriba, però la Clara no té gens de por. Espera que comenci. El vent bufa amb força! La Clara es pregunta si el vent arrencarà la casa.
El Petit Príncep Puf
El rei i la reina van a la recerca d’un mestre per al seu fill, el príncep Puf. Moltes altres reis els recomanen un tal senyor Ku. Després de la primera lliçó, quan s’assabenten de tot el que el Príncep ha après, es queden una mica preocupats. Després de la segona lliçó, encara es queden més preocupats. La tercera lliçó els horroritza. No obstant això, aquestes tres lliçons seran suficients perquè el Príncep Puf esdevingui un gran rei i també els seus pares són feliços.
Robert Elbanc
Robert Elbanc és un banc. Viu en una plaça. Quan les persones arriben a la plaça es transformen i així poden esdevenir el peluix preferit de la seva infància, un osset, o una nina. Ningú se n’adona del que li passa. Es troben bé, això és tot.
Catàleg de pares
Catàleg de pares per a infants que els volen canviar és un llibre molt enginyós, ple d’ironia, en el que es presenten un seguit de famílies imaginàries perquè l’infant pugui triar la que s’adiu més amb els seus desitjos.
Us deixo unes imatges d’aquest autor/il·lustrador.