Jörg Müller, l’il·lustrador del mes (març 2018)

Aquest extraordinari i detallista il·lustrador va néixer el 1942 a Lausana (Suïssa) i va créixer a Küsnacht, prop de Zuric. Als catorze anys assistí al curs preliminar de l’Escola d’Arts Aplicades de Zuric i després va fer formació a l’Escola d’Arts Aplicades de Biel (que és on viu en l’actualitat).
En acabar els estudis va marxar a París on va treballar primer en una agència de disseny i després com a artista gràfic independent. El 1968 va tornar i va començar un projecte, a partir del qual hauria de sorgir el seu primer llibre d’imatges –The Change of the Landscape– que el va fer popular a Suïssa i també a Alemanya, França, Països Baixos i Escandinàvia.

Des del 1974 ha il·lustrat diversos diversos llibres amb l’escriptor suís Jörg Steiner i també ha treballat en l’animació de pel·lícules de dibuixos.
El seu mètode és laboriós i per això necessita dos anys per a fer cada llibre
De tots els seus llibres el que em té més fascinant, sens dubte és la versió que va fer del conte d’Andersen «El soldadet de plom»
Els dibuixos d’en Müller són precisos i detallats. Les seves obres semblen reals i molt semblants a l’art de la fotografia.
M’agrada especialment la seva paleta de colors trencats, poc purs i sobretot és una característica seva els enquadrament tan originals i les perspectives gairebé impossibles, tan especials que aconsegueix un efecte únic.
A l’editorial Lóguez el valoren i es preocupen de reeditar els títols que s’exhaureixen ràpidament.

A els nostres llibreries podem trobar tres dels seus llibres:

El soldadito de plomo
Al web de Lóguez podem llegir:
¿Quién no conoce el cuento de “El soldadito de plomo? En la narración de Hans Christian Andersen, el soldado de una sola pierna se enamora de la bailarina del palacio, es arrancado de su pequeño mundo, comienza un viaje aventurero en un barco de papel y, finalmente, regresa a casa, donde se le depara un final agridulce.

El llibre dins el llibre dins el llibre
Tan bon punt desembolica el llibre, sent una veueta demanant ajuda. Una veueta que surt del llibre. No veu ningú, però s’adona que passa alguna cosa estranya. És idèntica a la nena que surt al llibre, però al seu costat hi ha assegut un conillet i no un gat, que és el que hi ha a la realitat. A part d’això, el llibre que surt al llibre sembla un mirall. I a la portada hi ha dibuixat un llibre en què hi ha dibuixat un llibre en què hi ha dibuixat un llibre… Deu continuar fins a l’infinit? La petita lectora s’endinsa al llibre i coneix l’autor en persona! En endinsar-nos en un llibre ens veiem transportats a un altre món. Jörg Müller s’agafa aquesta màxima al peu de la lletra, la plasma en imatges i fa aparèixer al bell mig d’aquesta confusa trama de múltiples capes el propi il·lustrador del conte.

El gran gris
Narra la fugida de dos conills que veuran com la vida en llibertat esdevé una malson per al conill gris. Al web de Lóguez llegim:
Aturdido por un mundo que ya no conoce, el de la libertad, le pide a su compañero de huida que regresen a la fábrica de conejos, a la jaula, donde él tiene todo lo que necesita y donde esperará hasta que los hombres lo lleven, ya pronto, al país de los Guardianes Blancos, de donde nadie ha vuelto y nadie sabe dónde se encuentra.

Anuncis

François Place, l’il·lustrador del mes (gener 2018)

François Place va néixer el 1957 a Ezanville, a la Val d’Oise (França) però va passar la seva adolescència a Touraine. Té una obra molt extensa i fascinant que es mou en la frontera de la ficció, el documental i l’àlbum. No té gaires obres traduïdes al català o castellà però celebrem que “Els últims gegants” es torni a publicar.
En François Place era fill de pare pintor i de mare mestra i això li va permetre tenir una infància envoltada de llibres, papers i llapis. Des de ben petit dibuixava molt i volia fer d’aquesta activitat la seva vida professional.
Va començar a treballar en publicitat i comunicació i va seguir cursos sobre semiologia, discurs de la imatge, tipografia, etc. Un dels estudis publicitaris per als quals va treballar estava en contacte amb Hachette editorial, i així va ser com va començar a il·lustrar novel·les, encara que alguns títols estiguessin lluny dels seus gustos literaris. Després va contactar amb Gallimard Jeunesse on va il·lustrar llibres de coneixements. En aquella època es va afeccionar a les històries de viatges i als relats de ficció. Fruit d’aquestes dues passions va néixer «els últims gegants» i el personatge de la narració, l’aventurer i científic Archibald Leopold Ruthmore.
François Place treballa habitualment amb ploma o “rotring”. Després afegeix els colors amb tinta o aquarel·les. Segons els tipus de llibres modifica l’estil, atenent a la història que es narra. Per exemple si el llibre és sobre la prehistòria, les il·lustracions no han de ser gaire detallades, usa tinta i el traç és més rude.
També ha il·lustrat textos d’altres autors: D’en Michael Morpurgo, per exemple, va il·lustrar El regne de Kensuke i Cavall de guerra.

M’agrada quan diu:
La indústria dels llibres es basa en l’entusiasme per llegir. He tingut moltes oportunitats de veure el compromís dels llibreters, bibliotecaris i professors.


Recomano Els últims gegants en versió catalana amb la traducció impressionat de la Teresa Duran però no sé si es pot aconseguir. És de l’any 2000 i editat per Blume. Ara, Ekaré n’ha tret una nova edició, crec que només en castellà.

El últims gegants explica que en un moll d’un port anglès l’estudiós Archibald Leopold Ruthmore compra una dent grossa com un puny i tota plena d’incisions. Un examen minuciós li revela que aquestes incisions són el mapa d’una regió recòndita on habiten els darrers gegants. Ruthmore deixa la seva casa de Sussex i embarca en un vaixell de la Companyia de les Índies un dia de setembre de 1849 per descobrir aquestes terres. El que l’espera és un món meravellós de poesia i de bons sentiments on viuen els gegants. Archibald, entusiasmat, dóna a conèixer la seva descoberta, però els homes que no tenen massa escrúpols, exterminen els gegants. Ruthmore, decebut, es fa mariner i va pels ports del món explicant contes als nens. Un relat molt bonic per llegir i rellegir que destil·la poesia i sentiment i unes il·lustracions plenes de misteri.


El darrer paràgraf del llibre diu:
A cada port es fa tatuar al cos un conte, una llegenda, una cançó. I, de nit, se’l troba a vegades a l’escullera, voltat de criatures que l’escolten atentament: Els explica els seus incomptables viatges, les belleses de l’oceà i de la terra. Però mai no els parla d’aquell objecte estrany que jeu al fons del seu bagul, una dent de gegant.

Aquest va ser un dels primers relats (és de l’any 1992) on vaig trobar personatges amb tatuatges. Anys més tard, vam gaudir de Papá Tatuado de Daniel Nesquens i no fa gaire en Jaume Cela va guanyar el Premi Barcanova amb El meu pare és una pissarra.
François Place ha estat guardonat amb nombrosos premis als Estats Units, a Alemanya, a Bèlgica i a França.
Si voleu aprofundir en l’obra d’aquest fantàstic il·lustrador heu d’anar al mercat francès on trobareu tots els seus llibres. Podeu consultar la Wiquipèdia

 

 

Katsumi Komagata, l’il·lustrador del mes (novembre 2016)

L’ikomagatal·lustrador que recomanem aquest mes és un artista total. Els seus llibres costen de trobar perquè són cars i encara cap editorial s’ha arriscat a invertir els seus diners en aquestes obres meravelloses que se centren en aspectes bàsics de l’aprenentatge com són el plaer de les paraules, les imatges i els jocs. A les biblioteques públiques, crec que estan exclosos de préstec.
Les companyes bibliotecàries, algunes mestres i jo mateix hem pogut comprovar l’èxit de les propostes d’en Komagata i els tallers que hem fet a partir dels seus llibres, especialment els de la sèrie Little Eyes, sempre han resultat exitosos.

Els seus llibres els recomano per a les primeres edats, també, perquè són una porta d’accés a l’art i a la imaginació. Potser ara que s’acosta una època de pensar en regals, aquesta proposta us pugui convèncer.

komagata4

Qui és Katsumi Komagata? Un artista gràfic japonès que, procedent del món del disseny i de la moda, va descobrir la literatura infantil i juvenil a través de l’univers d’en Bruno Munari, l’italià que va revolucionar la manera d’explicar els contes i del qual podem gaudir el brutal I prelibri. Komagata, quan va nèixer la seva filla, va fer una sèrie de targetes que van ser l’origen de la seva obra Little Eyes. Paral·lelament va crear la seva pròpia agència One Stroke, amb la qual ha editat fins a 25 títols que són tot un referent en el que coneixem com a llibre-objecte.
Al seu últim llibre, Little Tree (el petit arbre) Komagata fa un homenatge a la natura: un arbre creix des del plec de les pàgines. Al principi es veu un brot, una senzilla piràmide, i a mesura que anem passant pàgines veiem com va creixent primer el tronc i després les branques que es van cobrint de fulles de forma gradual. El contrast entre els colors brillants de les fulles i la doble pàgina és espectacular, pel joc d’ombres que es crea.

Aquest conte ens ensenya a percebre el món de manera diferent, a aturar el temps i a respirar per mirar amb els ulls i amb el cos.

komagata2A little eyes, una sèrie de llibres en els que l’estructura normal del que entenem com a llibre es trenca, no anem passant pàgines sinó que anem desplegant les cartolinetes com si fossin mapes per descobrir el que s’hi amaga, les formes, els colors, les relacions, els vincles, les imatges que es relacionen, etc.
Jugant amb les superfícies de les pàgines, els talls, els contrastos de colors, en Komagata dóna força al seu treball, i ens convida a somiar i imaginar. Imprescindible.komagata5

Komagata té molts llibres preciosos. No us passo llistat perquè, ja ho hem comentat, a casa nostra només es poden comprar en algunes llibreries especialitzades. N’he vist a Laie i potser a Abracadabra, Casa Anita o Al·lots prèvia comanda us en poden aconseguir.
Una altra opció és contactar directament on-line a Les trois Ourses, l’editorial francesa.

A la revista Babar li van fer una entrevista que val molt la pena: http://revistababar.com/wp/entrevista-a-katsumi-komagata/

Claude Ponti: L’il·lustrador del mes d’octubre

CPontiSi mai teniu l’oportunitat d’anar a alguna de les moltes fires de llibres infantils i juvenils que es fan arreu d’Europa, sobretot a França, veureu que sovint es fan presentacions de novetats i que, també habitualment, hi ha autors i il·lustradors que signen els seus exemplars.

Un dels autors que apleguen més seguidors,  en cues interminables, perquè els hi faci una dedicatòria és en Claude Ponti.

Aquí, a casa nostra, potser encara no és prou valorat i no sé ben bé quin és el motiu, tot i que sospito que una de les claus de l’èxit dels seus llibres roman en els jocs de paraules que empra en els seus originals i que costen de traduir.

Claude Ponti, de nom real Claude Ponticelli, va néixer el 22 de novembre 1948 a Luneville a la regió de Lorraine. Quan va acabar el batxillerat, l’any 1967, es va apuntar a l’Escola de belles Arts d’Aix-en-Provence, i després va anar a estudiar literatura i arqueologia a Estrasburg. Entre el 1968 i el 1984 va ser dibuixant del diari L’Exprés i va exposar alguns dels seus dibuixos a París des de 1972 fins a 1978. També va fer moltes il·lustracions per a editorials i publicacions infantils.

El naixement de la seva filla Adèle el 1985 va ser el detonant de la seva vocació envers els àlbums il·lustrats.

En les seves obres els registres que usa són semblants als dels mecanismes dels somni, però sempre amb una base d’humor feliç. Els jocs de paraules que intervenen en la dinàmica de la història i els personatges estan formats per associacions de paraules, sovint inventades.la meva vall

L’univers pontià, amb les seves nombroses referències culturals i artístiques, els seus temes, els territoris lingüístics de la infància, la seva originalitat en les formes, els colors o la tipografia, fa que les seves propostes narratives de línia clara tinguin una implicació forta, emocional i farcida d’expectatives.

El mateix Ponti diu dels seus àlbums: “Les meves històries són com contes de fades, sempre ubicades en el món meravellós. Parlen de la vida interior i les emocions de la infància i cada nen que les llegeix pot imaginar el que vulgui perquè els personatges i els somnis que presento també són els seus.”

Les primeres obres d’en Claude Ponti tenen una forta influencia de Lewis Carroll (d’Alicia en terra de meravelles i A través del mirall) i sense pretendre-ho les seves il·lustracions ens recorden el surrealisme d’en Dalí.

Al nostre país, l’editorial Corimbo és la que s’encarrega de traduir i publicar els seus llibres. Corimbo està associada amb la francesa École des Loisirs.

Alguns dels àlbums il·lustrats que podem trobar fàcilment al mercat són els següents:

arbol si nfinEl árbol sin fin

L’Hipolina s’ha fet gran i el seu pare ha decidit ensenyar-li tots els secrets de la caçera. Viuen a l’arbre sense final. Després d’una branca sempre hi ha una altra branca.

 

 

la-meva-vallLa meva vall

En una enorme vall, els habitants són anomenats Tuims. Si us assegureu de seguir el mapa podreu veure els arbres-vaixell. Si us agraden els laberints, potser arribareu fins al Bosc del Nen Perdut.

 

 

dins el cotxeDins el cotxe

Com fa la mare ocell per assegurar-se que, quan es desperti, els seus fills hi seran? Què està passant al cotxe quan la família conill torna del supermercat?

la_tempeteLa tempesta

Aquesta nit la tempesta arriba, però la Clara no té gens de por. Espera que  comenci. El vent bufa amb força! La Clara es pregunta si el vent arrencarà  la casa.

 

 

pufEl Petit Príncep Puf

El rei i la reina van a la recerca d’un mestre per al seu fill, el príncep Puf. Moltes altres reis els recomanen un tal senyor Ku. Després de la primera lliçó, quan s’assabenten de tot el que el Príncep ha après, es queden una mica preocupats. Després de la segona lliçó, encara es queden més preocupats. La tercera lliçó els horroritza. No obstant això, aquestes tres lliçons seran suficients perquè el Príncep Puf esdevingui un gran rei i també els seus pares són feliços.

 

el banc

Robert Elbanc

Robert Elbanc és un banc. Viu en una plaça. Quan les persones arriben a la plaça es transformen i així poden esdevenir el peluix preferit de la seva infància, un osset, o una nina. Ningú se n’adona del que li passa. Es troben bé, això és tot.

 

catàlegCatàleg de pares

Catàleg de pares per a infants que els volen canviar és un llibre molt enginyós, ple d’ironia, en el que es presenten un seguit de famílies imaginàries perquè l’infant pugui triar la que s’adiu més amb els seus desitjos.

 

 

 

Us deixo unes imatges d’aquest autor/il·lustrador.

 

Peter Schössow: l’il·lustrador del mes de setembre

Peter Schössow va néixer a Hamburg, on encara hi viu, el 1953. És un dels grans peter_schossowdibuixants alemanys. Va estudiar Comunicació Visual i Il·lustració a la Universitat de Ciències Aplicades d’Hamburg. Treballa com a il·lustrador freelance per a editorials de llibres infantils, programes de televisió, diaris i revistes.
Els seus treballs combinen la tècnica mixta i usa l’ordinador de manera genial per aconseguir els escenaris màgics que trobem als seus contes.
Dels seus llibres publicats a casa nostra destaco un parell que són imprescindibles: El meu primer cotxe era vermell i No és possible! La història d’Elvis. A l’escola, també ens han fet passar bones estones altres llibres seus com El vent, La ratera i El petit Dodo.
Els comento, breument, a continuació. Si teniu oportunitat, no deixeu d’incloure’ls en la vostra tria per a la biblioteca escolar.

cotxe 1El meu primer cotxe era vermell
Des de la primera pàgina ja veiem que es tracta d’un cotxe de joguina. Un avi i el seu nét converteixen les restes d’un cotxe de pedals, rovellat, abonyegat, en un fantàstic cotxe de joguina i el deixen com nou.
Quan el tenen a punt, és l’hora del gran viatge. Una gran aventura pels voltants de la casa on hi viuen. El nen i el seu germà petit, que també hi puja al darrere, es trobaran amb sots, maniobres difícils i obstacles diversos i perillosos (vespes, arbres, túnels i porcs).
Schössow narra aquesta història de manera senzilla, però amb molt de diàleg i molt d’humor, sovint irònic.
El ritme narratiu és equivalent a la velocitat de la conducció, és a dir, cada vegada més ràpid, salvatge i impetuós. cotxe 2
El fons, fet amb ordinador, és borrós (com a moltes de les seves obres) però en primer pla hi ha una quantitat de detalls divertits i personatges fàcilment reconeixibles (com ara la Caputxeta i el llop)
Les il·lustracions, amb siluetes elaborades amb línia gruixuda negra i amb contrastos entre llum i ombra, ofereixen efectes que inviten a imaginar els objectes com si sortissin del paper.
Aquest àlbum va ser mereixedor del Premi Llibreter l’any 2011.

elvis 1¿Cómo es posible??! La historia de Elvis
En aquest cas, l’inici del llibre és difícil d’entendre: Una nena camina penosament a través d’un parc ple de gent i, de tant en tant, s’atura i enfadada, mira a tothom i crida: Com és possible?!
Ningú no li respon però tots perceben que es tracta d’una pèrdua. A poc a poc, cada vegada més persones la segueixen per veure què passa i finalment li pregunten. Llavors ella crida: “Elvis és mort!”.
Tots pensem immediatament, per descomptat, en el cantant movent els malucs, però quan la nena obre la bossa que duu, s’hi veu un petit ocell groc que es troba mort. L’ocell, de nom Elvis, necessita un funeral com cal. Un funeral complet amb processó, espelmes, flors, encens, etc. elvis 2
La nena explica com havia estat la vida del seu ocell, tots ploren una mica, s’abracen i s’imaginen com serà, allà al cel, quan els dos Elvis es trobin.
Per a mi, el millor llibre d’en Peter Schössow. Imprescindible.

el ventEl vent!
Els homes hem après molt al llarg de la nostra historia. Des del moment que vam baixar dels arbres i vam posar els peus a terra, hem aprés a córrer i també a nedar. L’únic que encara no som capaços de fer és volar. Per acomplir aquest somni hem inventat enginys i màquines.
En aquest conte sense paraules es veu un home, un dia de vent, a la platja. Porta abric, barret i una bufanda. El dia és tempestuós. Llavors el vent li arrenca el barret del cap, i abans que pugui fer res, una tempesta violenta s’emporta l’home com si fos un trosset de paper volant pel cel. En realitat no és un vol, és més aviat una passejada a través de l’aire. L’home estira els seus braços per anar més amunt, més enllà, com si fos un avió. Quan la tempesta amaina, l’home torna plàcidament a la seva platja. Està content d’haver sobreviscut i llavors agafa una caixa, s’hi puja a sobre i espera la següent tempesta mentre diu les úniques paraules de la història: “Una vegada més!”
L’escala de colors d’aquest conte es redueix a tons marrons, verdosos i vermellosos. L’aspecte de l’home va variant a mesura que va gaudint de l’experiència. Només cal veure com Schössow li modifica els ulls, els dits aprestats i el cabell despentinat per fer-nos veure el seu estat d’ànim.
Un llibre per somiar.

dodo 1El petit Dodo
A Peter Schössow se li nota que li encanta el mar i, per això, molts dels seus llibres hi estan relacionats.
A El Petit Dodo, l’inici ens mostra un petit vaixell remolcador al port d’Hamburg en el que la seva tripulació només està formada per una mostela, una llúdriga i un gripau de ventre groc.
Els tres personatges han patit un naufragi durant una tempesta.
Ells es poden salvar però el cost de la reparació del seu vaixell és tan cara que no la poden assumir.
Un dia, passejant per la platja, un d’ells troba un ou molt gran amb taques. El porta a casa i mira d’aclarir el seu origen.
Un altre dia mentre miren la televisió s’assabenten que l’ou, el seu ou, l’estan buscant uns investigadors i afirmen que és un ou d’un Dodo, una au ara ja extingida (sí, aquell que apareix a l’Alicia d’en Carroll). Comenten que fa anys que està extingit i, per tant, és molt valuós. Ofereixen una recompensa elevada. Els tres mariners veuen la possibilitat de cobrar la recompensa i amb els diners arreglar el seu vaixell.
Aconsegueixen els diners i neix el Dodo, però els mariners tenen dubtes quan el van a veure al parc. El Dodo està trist i llavors planegen un robatori per retornar l’animal a l’Illa Maurici…. on trobaran la família del Dodo, la seva mare i la resta de Dodos que encara hi viuen amagats en aquesta illa.dodo 2
És una historia més llarga del que ens té acostumats l’Schössow però hi ha una composició de les imatges molt curiosa perquè fa servir diferents enquadraments segons l’estat d’ànim dels personatges. Hi trobem imatges a doble pàgina, a sang, i altres més petites i emmarcades al costat del text.
Especialment ben trobades són les imatges que reflecteixen perfectament els ambients (l’ambient nàutic tan convincent com el soroll d’un pub abarrotat o la tranquil•litat d’un dia de família al zoològic). La seqüència d’imatges de la boira, les escenes en blanc i negre de la televisió, els interiors càlids i l’esplendor tropical de l’illa, per exemple, provoquen en nosaltres una gran impressió per la diversitat de recursos.

viaje 1El mar en calma y Viaje Feliz
El títol fa referencia a uns versos de Goethe. La primera part (“El mar en calma”) retrata l’estat de frustració d’un mariner en mig del mar envoltat de silenci i quietud, on ni tan sols es mouen les ones.
Schössow crea imatges que il•lustren cadascun dels versos i podem notar el sentiment d’estar perdut en mig del mar, sense límits perceptibles, desesperat, impotent, amb la sensació d’infinitud que envolta el mariner. viaje 2
A la segona part “Viaje Feliz”, un pàl•lid sol que s’obre camí a través de la boira i un estol de gavines donen pas al vent que comença a empènyer la barca amb suavitat. La cara del mariner somriu feliç.
Uns relats molt poètics, molt bonics.

la rateraLa ratera
En aquesta història, en Palström, un home molt alt, veu indefens com un ratolí s’ha instal•lat a la seva masia. Té un amic que el visita, en Von Korf, que li dóna la solució per enxampar el ratolí. Construiran una ratera molt gran i en Palström si ficarà dins i tocarà el violí per atraure el ratolí.
Quan el ratolí sent la música entra a la gàbia i en Von Korf la tanca i la trasllada, amb un camió, fins al bosc. ratera 2
El text és una mica surrealista. Els dos amics semblen “Laurel i Hardy”, la parella còmica del cinema. Schössow ha fet un treball molt meticulós amb l’ordinador, sense que les seves imatges es sobrecarreguen artificialment o tecnològicament. Les imatges de la gespa no es poden imaginar més realistes pel que fa a l’enfocament, el color, les ombres…

Altres llibres que ha il·lustrat en Peter Schössow i que podem trobar en català  (Símbol, Takatuka) o castellà (Lóguez) són:

yo contigouna cucharaditapaula-i-la-lleugeresa-de-l-esser-9788492696192el-pobre-peterñamrico 3rico 2

Carll Cneut: l’il·lustrador del mes d’abril

carllcneut_by_Fabio-FalcioniCarll Cneut va néixer al petit poble de Wervicq (Flandes) a la frontera belgo-francesa i és el gran de tres germans.
Nascut el 1969, no va créixer somiant en ser un il·lustrador de llibres infantils. De fet, va pensar fer-se artista de circ però  després va estudiar Disseny Gràfic a l’Escola Sant Lluc Arts a Gant, la ciutat on viu actualment.
Quan es va graduar, Carll va començar a treballar per a una agència de publicitat, però una casualitat el va portar a il·lustrar un llibre per a nens, en col·laboració amb l’autor flamenc Geert De Kockere. Era l’any 1996.

Ara mateix, ja hi ha en el mercat internacional més de 30 llibres il·lustrats per ell, alguns amb premis prestigiosos en els Països Baixos, Bèlgica, Itàlia i França. L’any  2010 va ser un dels cinc il·lustradors finalistes per al Premi Hans Christian Andersen
L’univers d’aquest il·lustrador flamenc és sens dubte un dels més originals. Els seus personatges, molt estilitzats, amb colors de tons pastís semblen venir d’un lloc inconcret, semblen flotar en la pàgina.

Algunes opinions sobre la seva feina, expressades per ell mateix:
“Sempre he cregut que hi ha dos tipus d’il·lustradors de llibres, els qui treballen des del cor, i els qui construïm amb la ment. Tots dos tenen el mateix valor, però jo pertanyo als segons. Construeixo. No tinc la capacitat natural de dibuixar amb facilitat, de manera que treballo amb diverses capes de dibuix per aconseguir la il•lustració final. Intento trobar noves formes de pintar. Un bon exemple són els fons del llibre “El secreto de la garganta del ruiseñir” en que necessitava un toc d’inspiració xinesa per al llibre. Vaig crear els fons escampant diverses capes de pintura amb un vell tros de cartró sobre el paper. De fet ho vaig descobrir accidentalment mentre netejava la meva taula de treball”monster1
“M’agrada la sensació i l’olor del material, el paper blanc. Són sensacions que no tens quan treballes amb l’ordinador”
“Una cosa que sempre he trobat molt important és deixar marges per a la interpretació del lector. El lector ha de participar activament i formar part del llibre. Jo intento arrossegar al lector dins del llibre. Un exemple és la primera il·lustració del meu llibre Willy. A la primera pàgina es veu un tros d’un tronc i dos peus, però el fons no es veu. Es tracta que hom pugui completar el dibuix en la seva imaginació. Tothom veu un elefant, tot i que no es mostra.
És com dibuixar sense un llapis. En aquest moment, el lector es converteix en el tercer fabricant del llibre. També tracto de contribuir a través de moltes altres indicis, com mostrant els principals personatges de perfil i fer que les seves emocions es notin per la manera com mantenen els seus cossos, perquè el lector entri en aquest personatge imaginant la seva expressió facial. També hi dedico molt de temps en els vestits dels personatges, afegint moltes capes de pintura per fer que la roba mostri una mica de la seva vida i de la seva història, de manera que el lector ha de preguntar per què el personatge utilitza aquests vestits o per què la roba no sembla nova, deixant espai perquè el lector pugui imaginar d’on ve aquest personatge, com és la seva vida, etc.”

“De vegades afegeixo petites històries en les il·lustracions que no tenen res a veure amb la història principal. Curiosament, els nens veuen aquestes petites històries addicionals molt ràpidament, mentre que els adults gairebé mai ni se n’adonen”

A l’escola tenim els cinc llibres que Barbara Fiore ha publicat en castellà i, excepte un (Greta la loca) la resta estan ben considerats pels alumnes (Monstruo no me comas, Hadabruja, El secreto de la garganta del ruiseñor i Un millón de Mariposas).
El secreto de la garganta del ruiseñor l’estem treballant aquests dies previs a Sant Jordi perquè forma part de l’exposició creativa sobre literatura infantil i música que estem preparant.

Podeu veure més informacions sobre aquests llibres clicant en els títols dels llibres.

ruiseñor portada

El secreto de la garganta del ruiseñor

hadabrujaHadabruja

monstruo no meMonstruo, no me comas

mariposasUn millón de mariposas

gretaGreta la loca

Més:
GRETEL és un Grup d’Investigació en literatura infantil i juvenil i educació literària de la Universidad Autònoma de Barcelona dirigit per la doctora Teresa Colomer. Allà també podeu llegir una entrevista que li van fer. Només has de clicar aquí.

Si passeu pel Món Llibre els propers dies 13 i 14 d’abril potser tindreu la sort de conèixer-lo. Si no podeu venir, també podeu veure com és en Carll Cneut en el vídeo que us deixo a continuació.

Christian Voltz. L’il·lustrador del mes de febrer

voltz 1Us presento un altre dels il·lustradors preferits dels alumnes de l’escola. Es diu Christian Voltz i va néixer el 28 de setembre de 1967 a Estrasburg. Va estudiar a l’Escola d’Arts Decoratives i, després de graduar-se, es va instal·lar com a artista independent fent cartells, disseny gràfic i il·lustracions de llibres infantils, molts dels quals també el tenen com a autor.
El seu mètode consisteix en fotografiar les composicions que ell mateix realitza amb materials reciclats (filferro, llana, fusta, teixits, peces de rellotgeria i altres objectes inversemblants diversos). No fa servir ni llapis ni pinzells. El resultat són uns personatges molt divertits. Crec que val a pena destacar la singular interacció constant entre el text i la imatge perquè si només atenem al text o a les il·lustracions l’obra se’ns cau de les mans, però és en aquesta simbiosi perfecta que els seus contes prenen el seu sentit i la seva força. La seva obra  traspúa poesia, expressivitat i un humor força càustic.
beeetesVoltz també participa en la producció de pel·lícules d’animació, utilitzant tècniques tradicionals o mitjans informàtics. Avui en dia el seu art es coneix, sobretot, a través dels seus àlbums per a joves i dels cartells per a esdeveniments culturals (festivals de circ, música, teatre) per a un públic adult.
El seu taller és com el paradís de les troballes increïbles, com la cova d’Alí Babà.
Alguns dels llibres que podem trobar en català i castellà són els que presentem a continuació. Destaco “la carícia de la papallona” perquè vaig tenir la sort de col·laborar amb l’Ignasi en la seva traducció al català. Us adjunto el pdf aquí.
També hem pogut fer un treball profitós amb els alumnes a partir de la narració i el treball amb els llibresyo no he sido¿Todavía nada?, ¡Yo no he sido! , ¿Dónde està?, i altres com la petita meravella que va publicar Océano: el libro más genial que he leído.

el libro más genial

Amb l’alumnat de cicle infantil i inicial hem experimentat amb un material que ens permet crear il·lustracions “a la manera d’en Voltz”. Es pot trobar a les llibreries franceses. Es diu “L’atelier, stickers and scrach“. Val molt la pena per iniciar-se en la manera de fer d’en Voltz.

atelierÉs molt recomanable visitar la pàgina web d’aquest artista: http://www.christianvoltz.com/
També podem veure uns resums de les seves obras en català i castellà entrant al web de l’editorial Kalandraka.
Si teniu uns minutets no us deixeu de veure el seu mètode de treball i el seu taller en el vídeo següent.

Adreça e-mail: christian.voltz@wanadoo.fr

El mes de març presentarem l’il·lustrador francès Benjamin Lacombe.