Literatura: El món per un forat

10615610_692333674185331_137843790326905588_nComparteixo informació d’un esdeviment que es farà el proper cap de semana (14 i 15 de febrer) a la seu del Museu del Disseny.

Es tracta de la Jornada que organitza el Festival de literatures i art infantil ijuvenil (FLIC) i que aplegarà un bon grapat de professionals de l’art i la literatura infantil i juvenil. Creadors, docents, bibliotecaris, professionals dels museus, il·lustradors, escriptors i editors es trobaran durant una jornada sencera amb el seminair “Art i creació per nens i joves” , “El punt de trobada entre editors i creadors” i tallers d’il.lustració.

El Flic és un festival de literatures i arts infantil i juvenil que itinera per diverses poblacions i espais culturals de tot el territori. L’objectiu del Flic és apropar la creació a partir de la literatura per infants i joves i fomentar la seva lectura, apostant per la innovació i l’experimentació en la transmissió i promoció literària. El Flic promou la creació al nostre país i porta iniciatives internacionals a les nostres terres a través del corssing art literari. El Flic posa especial atenció a incentivar l’acció literària en espais o llocs de la literatura no habituals.

stjernehimmelen_pDe tot el programa en destaco el taller d’il·lustració que farà l’Stian Hole, il·lustrador noruec que proposa un treball amb la tècnica del collage amb pega, retalls i tisores, prescindint de les eines digitals. Els seus llibres il·lustrats existencials i no convencionals s’han publicat en molts països i han estat guardonats amb premis com el Premi Ragazzi de Bolonya, Norwegian Brage-prize and the Deutscher Jugendliteraturepreis
Els llibres que coneixem d’aquest autor són:
El cielo de Ana, El final del verano, el secreto de Garmann i La calle de Garmann.
Si voleu veure tot el programa de les Jornades només cal que us el descarregueu AQUÍ

Més informació a

Mario Ramos, l’il·lustrador del mes (gener 2015)

foto mario ramosL’il·lustrador d’aquest mes és en Mario Ramos, un autor que va néixer a Brussel·les el 1958, de mare belga i pare portuguès.
Com tots els nens, en Mario solia dibuixar, només que en el seu cas, simplement no va parar de fer-ho durant tota la seva vida.
Segons ell mateix explicava, dibuix sempre el va ajudar a viure. A casa seva no tenien televisor i les seves fonts d’inspiració artística van ser els còmics de Tintín i les pel·lícules de Charles Chaplin.
Va estudiar comunicació gràfica i els seus mestres van ser els dibuixos fabulosos de l’americà Saul Steinberg (el pare de tots els il·lustradors) i els de Tomi Ungerer.
El 1983 va començar a guanyar-se la vida com a il·lustrador. Primer va fer de cartellista i els seus dibuixos aviat es van veure publicats a la premsa: portades, dibuixos per anuncis, etc.
Cap al 1991 va començar a abandonar la publicitat perquè començava a avorrir-se i les seves millors idees mai no van ser utilitzades.
Va ser per aquella època que va fitxar per “L’école des Loisirs”, una editorial que va creure en els seus somnis i li va permetre desenvolupar el seu món personal.
Primer va il·lustrar alguns textos d’altres autors però el que realment volia era dedicar-se a les seves pròpies històries.
El 1995 va publicar el seu primer llibre(text i dibuixos): “El món al revés”.
En Mario tenia la idea que allò que interessa no són les il·lustracions, allò que aguanta un bon àlbum il·lustrat és la història que s’explica.
Els seus dibuixos busquen la senzillesa (que sovint exigeix molta feina).
Per conèixer-lo una mica més us transcric algunes frases que ens va deixar en una excel·lent entrevista que li van fer des de l’editorial francesa Ricochet.
Jo era un nen molt rebel i l’únic que em tranquil·litzava eren els llibres. Realment tinc passió pels llibres. En compro molts i de tota mena.
En un llibre, el que m’interessa és el que vull a compartir amb altres. Després ja em preocupo dels colors, la mida, el disseny, tot el podríem dir-ne la “decoració”. L’important és el missatge. un llibre és com una pel•lícula. Som narradors i no pintors. Això és l’essencial! Quan faig un llibre, m’importa que les històries siguin potents.
caputxetaCada llibre m’ocupa uns cinc o sis mesos de creació. A “El petit soldat” volia parlar de la guerra, vaig començar amb el text i després ja vaig començar amb els dibuixos. No és una cosa que vagi abans que l’altre… Tots dos expliquen la història.
La major part dels seus llibres es representen amb animals:
A la major part dels meus llibres uso els animals, són animals amb actituds humanes, com si fossin les faules de Lafontaine.
Treballo temes que m’encanten, com jugar amb el llop i els tres porquets. És una història que tots tenim al cap, és coneguda per tots nosaltres. Em serveixo d’aquestes històries per relacionar-les amb la nostra vida actual.
Parlar del costat “menys positiu” o de les petites dificultats de la vida també m’obsessiona. Crec que els nens entenen i saben molt més del que pensem. Sovint confio en ells i sovint em sorprenen. Per exemple, si anem a un parc infantil, no hi ha res més cruel que els nens… M’encanta aquesta època de la vida de les persones ja que té una gran sinceritat. Una sinceritat que perdem una mica després.
L’humor és una cosa molt important per a mi, primer perquè així és com m’agrada parlar. És part de la meva vida. En els moments més difícils, sempre m’he alliberat a través de l’humor. Crec que l’humor és la cortesia de la desesperació.
Amb bon humor, podem fer front a les pitjors situacions i els pitjors personatges poden ser abatuts amb un humor ben escrit, ben triat. Jo no faig llibres per divertir, però jo faig servir l’humor per explicar històries que em toquen molt, com parlar de la diferència, la guerra, etc. Per exemple, a “el petit soldat” era important per a mi que el soldadet es trobi en roba interior en un moment de la història. Això fa riure a tots els nens, és clar. I no és un fet trivial. La guerra és l’orgull de l’uniforme i si els exèrcits estan en pantalons curts…
A “El Rei està ocupat”, un llibre que aborda el poder, la història acaba amb el rei al lavabo. Això només pot fer riure, i, a més, es desmitifica la imatge del poder. El rei també va al bany. Que els ho diguem als nens és important. llop2
Una part de la meva feina és anar per les escoles. M’encanta conèixer al meva públic, perquè és qui em dóna de menjar i cal mantenir el contacte amb els nens, perquè no són els mateixos nens que jo coneixia quan jo era petit. No tenen les mateixes preocupacions.

Ja ho veieu: Amb llapis i paper, tot és possible. És màgia!
En Mario ens va deixar fa dos anys,  el 16 de desembre de 2012, però segueix vivint en les nostres ments i els nostres cors, gràcies als seus magnífics àlbums il•lustrats.

Us deixo amb una tria dels millors llibres d’en Mario Ramos, traduïts al català per l’editorial Corimbo.

soc el mes fortSóc el més fort!
Quan un llop vol estar tranquil, què fa? Preguntar als habitants del bosc: “Digueu-me, qui és el més fort?”. I tothom, des de la Caputxeta fins als tres porquets, passant pels set nans, li responen el mateix: “El més fort ets tu, senyor llop”. Fins que un dia, una espècie de gripau li contesta una altra cosa. El llop s’enfada…

Mentre observava els nens jugant al pati de l’escola, en Mario va trobar la idea d’aquest llibre. Ho explica així:
És una pregunta que ens fem sovint ( i no només els nens…) simplement hem de fer una ullada al nostre voltant o escoltar les notícies.
Jo vaig construir la història amb humor: les trobades amb els personatges són divertides, però només el final li dóna a la història la seva veritable dimensió.
Observeu com tot va bé sempre que el llop (símbol de poder) obté la resposta que està buscant. Sembla agradable, gairebé entranyable, però tan aviat com el contradiuen, apareix la seva veritable naturalesa.
En aquest món basat en la competència, molts de nosaltres pensem que una mica de modèstia aniria bé a certes persones. De tota manera, tot és relatiu: depèn de amb qui et comparis.
La reunió amb els set nans era inevitable ¿Havíeu pensat alguna vegada que els set nans treballen tot el dia, sota terra, en condicions terribles, i cantant tot el temps? És una bogeria, no és així?
El que el llop no sap és que la mare ja està a la portada… ah, sí, mireu correctament, just al seu darrere.

romeuijulietaRomeu i Julieta
Hi havia una vegada un enorme elefant, gran com una muntanya. El seu nom era Romeu i era feliç. Bé, gairebé … Només tenia un petit problema. Un petit problema de res, però que li molestava molt. Era tímid. Molt, molt tímid. Per res es posava vermell, es ruboritzava de cap a peus.
Un llibre sobre les dificultats de viure amb els qui són diferents. La trobada amb la Julieta és fonamental per a en Romeu, perquè és la primera vegada que algú no li pren el pèl.
Volia explicar la història d’una parella inusual: que ens preguntéssim què estan fent junts…
D’altra banda, el més fort dels dos no és el qui estem pensant.
Els elefants que li prenen el pèl, agrupats, són la imatge de la multitud monstruosa i idiota.
El llibre acaba amb la següent frase: “Mai es van separar perquè eren, senzillament, feliços junts”. Un final feliç que implica que quan ja no siguin feliços, seran prou valents com per a separar-se.

soc-el-mes-ben-plantatSóc el més ben plantat!
Després d’un bon esmorzar, el llop incorregible es posa les seves millors gales i se’n va a fer una passejada, per tal que tothom el pugui admirar.
De camí, es troba amb la Caputxeta Vermella, els tres porquets, els set nans, la Blancaneus, etc.
És un llibre que ens parla sobre l’aparença, que ocupa cada vegada més espai en la nostra societat. Nomé cal mirar els anuncis o campanyes electorals, per exemple. I a més, qui no es reconeix una mica en el personatge del llop?
La idea del llibre va sorgir a partir d’una trucada telefònica: la persona amb qui estava parlant em va dir: “Estic tan guapo!”. Em vaig posar a riure i li vaig dir que seria un molt bon títol.
El llop estava tan feliç en el seu nou abillament que jo no ho podia deixar de passar l’oportunitat de fer-li fer una altra passejada pel bosc. Aquest llibre d’imatges recorda a ”Sóc el més fort!”
Com que el tema és la bellesa, la trobada amb la Blancaneus era inevitable. Jo sé que ella no fa servir el mateix vestit que en la pel·lícula de Disney (que es va fer el 1937), però això és el normal: ella també disfruta canviant de roba de tant en tant.
A la portada, fixeu-vos bé en el marc del mirall del llop: Hi podreu veure els tres porquets.

al llit petit monstreAl llit, petit monstre!
Què fa un monstruet abans de dormir? Fa ximpleries amb la pasta de dents, demana que li expliquin un conte o un got d’aigua i balla una samba a sobre del llit.
L’únic moment en el petit monstre està en calma és quan escolta el seu llibre preferit: “Allà on viuen els monstres”, de Maurice Sendak, un gran clàssic.
El llibre s’ha convertit en un gran èxit. Els pares vénen a dir-me que reconeixen la situació que experimenten totes les nits amb el seu fill. És sempre al voltant de l’edat de tres anys que el nen fa tot el possible per allargar l’hora d’anar a dormir.
Quan vaig rebre el llibre imprès, em vaig adonar que hi havia un error en el dibuix dels lavabos però, sorprenentment, ningú no se n’ha adonat mai. Tots vosaltres heu estat en un bany, així que si busqueu com cal… detectareu l’error (i no és a les canonades!).

Mama-LMare!
Un nen crida a la seva mare a cada pàgina. La seva casa està plena d’animals inusuals en situacions còmiques. Al final, es descobreix per què està tan espantat…
Em va semblar divertit per explicar la història d’un nen obsessionat per un petit detall mentre, al seu voltant, tot s’ha tornat boig. Una mica com a la nostra societat.
Un llibre que parla de diferents maneres de veure: els nens tenen una visió fragmentada de la realitat i els adults tenen una visió global.
Els nens sovint veuen els petits detalls que els pares passen per alt.
A cada pàgina, es representa el nombre. Per exemple, a la pàgina dels lleons, el 2 és el Gazelle Magazine, que és la seva revista favorita. A la dels cocodrils, el 4 és de Chanel 4, una colònia que no existeix: més barata que Chanel 5, però fa pudor, així que no us amoïneu a comercialitzar-la. A la pàgina dels porcs, el 8 és el trencaclosques de la Caputxeta Vermella.
A les guardes, trobareu els números de 1-2970 (es podria haver continuat). Ho vaig fer per demostrar que els nombres són infinits (que sempre m’ha fascinat).
Una vegada, quan estava signant llibres, una senyora em va dir que 2970 representa el nombre de vegades que diem “mama” a la vida. Em va semblar molt poètic.

ocupatEl rei està ocupat
Tu és el personatge principal del llibre. Vas a veure al rei però els guàrdies t’ impedeixen entrar al castell: “El rei està ocupat! Torni un altre dia! ” Però no et conformes i trobes un passadís secret, que et permet entrar al castell. A traves dels passadissos, finalment arribes a la sala real. Però, on és el rei?
Aquest llibre respon a una pregunta fonamental: ¿què fan totes aquestes persones importants (rei, president o primer ministre), per estar sempre tan ocupats?
És un llibre que els nens els encanta. Un llibre per jugar, però no només per jugar. Hi ha molts altres camins per explorar.
El principi és molt important: “Un va a veure al rei per dir-li tot el que està malament”. A partir d’aquí, podem demanar als nen què creuen que està malament al món, parlar-ne…

el-llop-que-volia-ser-un-xaiEl llop que volia ser un xai
Són els petits somnis d’un llop que vol deixar el bosc i volar pel cel.
El llop ha vist que fan les ovelles: no tenen ales, però no obstant això, de vegades s’enlairen.

el-mes-astutEl mes astut
El llop, és clar, vol engolir a la Caputxeta Vermella.
Tot va bé fins que es posa la camisa de dormir de l’àvia…
La història de la Caputxeta Vermella és el punt de partida per ridiculitzar el llop. És tan agradable burlar-se del Llop Ferotge.

 

les princeses Disney…vistes per Herr Nilsson

HerrNilsson1L’artista urbà Herr Nilsson, ha fet unes pintades amb algunes de les princeses de Disney revelant una altra cara, la seva cara més malèvola. En el treball d’aquest artista normalment es representen personatges agradables però vistos de manera inquietant i incòmoda perquè ens fan visibles la part més fosca de la realitat.
A Estocolm, es poden veure aquestes tres princeses (la Blancaneus, la Ventafocs i La Bella Dorment) disposades amb les armes i preparades a atacar el primer que passi pel davant.
Són motiu de reflexió, sens dubte.
Desde sempre, la factoria Disney s’ha preocupat d’oferir una imatge perfecta del que ha de ser un príncep i una princesa. Veieu sinó la imatge següent:

disney-kate.william
Però el món no és un conte de fades… i per això aquest artista que es fa dir com el mico mascota de la Pippi Langstrump i que s’amaga sota una màscara similar, presenta les princeses com lladregotes o assassines perilloses.
HerrNilsson3En Nilsson, aquest autor anònim de cara desconeguda, parla sobre la col·locació de les seves obres del carrer: “Una de les raons per les quals em vaig decidir a presentar les obres al carrer és que sóc capaç d’organitzar una escena al món real, on la peça es pot interactuar amb la gent i el medi ambient. He trobat que això és impossible de fer en una galeria d’art o un museu tradicional, ja que el públic sap què espera abans d’entrar. Quan una obra d’art és al carrer, aquesta obra parla directament a l’audiència sense la cuirassa protectora” .

HerrNilsson2
El podeu seguir al facebook
https://www.facebook.com/herrNilssonStreetart

Herr Nilsson Winnie Poohdinamita

Chris Van Allsburg: L’il·lustrador del mes de juliol

Aquest mes vull comentar l’obra d’aquests autor i il·lustrador americà. Hi ha pocs llibres seus traduïts al català o al castellà però a l’escola els valorem perquè ens ofereixen un acostament al món de l’imaginari i a la possibilitat de fabular i crear noves històries.

aboutChris_selfImageChris Van Allsburg va néixer el 18 de juny de 1949 (ara té 64 anys) a Grand Rapids, Michigan, al nord dels Estats Units.

Segons ell mateix explica, de ben petit, ja tenia afició al dibuix però no va ser fins que va ingressar a la Universitat per realitzar un curs d’art que va descobrir el seu amor per l’art. Després de graduar-se en Belles Arts va realitzar estudis d’escultura a l’Escola de Disseny de Rhode Island. Va començar a treballar com a escultor i ja les seves obres reflectien una habilitat especial per narrar històries a través d’elles, amb força acció i tocs d’humor subtil, el mateix que traspuen els seus àlbums il·lustrats. Amb el temps va anar deixant de banda l’escultura i es va anar bolcant a poc a poc en el dibuix.
Un altre autor i il·lustrador, David Macaulay, quan va veure les creacions de Van Allsburg, va valorar el seu potencial artístic i el va animar a que les presentés a una editorial. Aquest va ser l’inici d’una exitosa carrera com a il·lustrador d’àlbums per a infants i joves.
Ha obtingut premis de prestigi com el Caldecott, un dels més importants de la literatura infantil als Estats Units; obtingut en dues oportunitats: per Jumanji el 1982 i per l’Exprés Polar el1986. La secció nord-americana de l’IBBY el va proposar per al Premi Hans Christian Andersen el 1985.
Actualment viu a Providence, Rhode Island, amb la seva dona Lisa, la seva filla Sophia i el seu gat Cecil.

De totes les seves obres, algunes traduïdes al castellà i al català, en destaco cinc, però la que més treballem a l’escola és “los misterios de Mr. Burdick” perquè ofereix unes possibilitats enormes per inventar històries. Normalment treballem aquest llibre amb l’alumnat de cicle mitjà.

misteriosLos misterios del señor Burdick. México, Fondo de Cultura Económica, 1996. Colecció A la orilla del viento.
El llibre és com un trencaclosques ple de misteris. Són catorze dibuixos en blanc i negre que plantegen, cadascun d’ells, una possibilitat de solució que només és a les nostres mans, o millor a la nostra imaginació. Una meravella.

chris-van-allsburg-the-house-on-maple-street

polarL’Exprés Polar. Barcelona, Ekaré Europa, 2004. 
Una altra de les seves obres que es va convertir en un clàssic de Nadal amb més de dos milions de lectors. El llibre explica el viatge d’un nen que, la nit de Nadal, és recollit a la porta de casa per l’Exprés Polar, un tren fantàstic que el portarà -juntament amb molts altres nens- al Pol Nord. Allà els espera Santa Claus per a la cerimònia de lliurament del primer regal de Nadal.
Quan arriben, Santa Claus ofereix al nen el regal que desitgi. El nen demana una campaneta de l’arnès dels rens que arrossseguen el trineu. Li concedeixen el desig però en el camí de tornada perd la campana.
Llibre dibuixat amb ombres estranyes i commovedores, a tot color.

escobaLa escoba de la viuda. México, Fondo de Cultura Económica, 1993. 

Alguns dels veïns de la Mina no es refien de la seva escombra intel·ligent. “És perillosa”, li diuen. Però la Mina no hi està d’acord. Ella disfruta de la companyia silenciosa de l’escombra màgica.

Però un dia, dos nens reben una pallissa ben merescuda de l’escombra i per als seus veïns, això és una prova de l’esperit maligne de l’escombra. La nena es veu obligada a renunciar a la seva estimada companya.

jumanjiJumanji. México, Fondo de Cultura Económica, 1995.
Jumanji va ser el seu segon àlbum il·lustrat. Aquí, Van Allsburg explora la inquietant i difusa línia entre realitat i fantasia, amb una història en la que els protagonistes descobreixen un joc de taula que els portarà a viure una increïble aventura, un joc que sorprenentment esdevé realitat i amb el que casa seva es converteix en una selva.
Jumanji va ser portat al cinema per Columbia, amb direcció de Joe Johnston
i un elenc encapçalat per Robin Williams, Bonnie Hunt, Kirsten Dunst i Bradley Pierce.

higoEl higo más dulce. México, Fondo de Cultura Económica, 1995. 
“Aquestes figues són molt especials”, va murmurar la dona. ” Poden fer que els seus somnis es facin realitat.”
Així és com al Monsieur Bibot, un dentista de cor fred, li paguen el servei per l’extracció d’una dent d’una dona.
El dentista no es creu el que li diuen i es menja una figa, a l’hora de berenar. És la figa més dolça que ha tastat mai. L’endemà al matí, l’home se n’adona que realment tenia el poder de fer que els seus somnis es fecin realitat perquè mentre arrossega el seu pobre gos, caminant pel carrer, descobreix que l’estrany somni de la nit anterior es torna real. Decidit a fer un bon ús de la segona figura, aprèn a controlar els seus somnis però no compta amb el gos…

A part d’aquest cinc àlbums també es poden trobar altres en anglès o francès.

llibresNosaltres només coneixem El naufragi del Zefir. Barcelona, Joventud, 2006
i Mal día en Río Seco. México, Fondo de Cultura Económica, 2000

Si voleu podeu visitar el web de l’autor on trobareu més informació sobre les seves obres, clicant www.chrisvanallsburg.com 
I si teniu paciència i ganes de passar-ho bé, busqueu el gos que apareix a tots ells llibres de Van Allsburg (a tots!)

Us deixo amb unes imatges i una biografia d’aquest magnífic autor-il·lustrador americà.

Roger Olmos: l’Il·lustrador del mes de juny

L’editorial OQO s’ha fet gran. De mica en mica, publicant un parell de llibres cada més i ampliant el seu mercat a d’altres països com França o Itàlia, han pogut continuar oferint-nos llibres que són al prestatge preferent de l’escola. Tots els que publiquen de la col·lecció O passen a formar part de la vida de l’escola: els comentem, els presentem i ens els passem com si fossin tresors. Fa tres setmanes que l’Àlex de quart em va al darrera insistentment demanant-me si ja han tornat Pulga i gigante perquè diu que és l’únic que ha llegit no-sé-quantes vegades (ell no ho sap, però quan acabi el curs li regalarem). Una cosa semblant passa amb els il·lustrats per Mikel Mardones (Como pollo sin cabeza, las manoplas de Caperucita o La higuera de Pelostuertos). Aquest mes hem tingut com a llibre estimadíssim  ¡Tengo miedo! d’en Tim Bowley. I així tot l’any.

A l’escola som fans d’OQO, tot i que de vegades no sabem què fer amb alguns dels seus llibres. Ens està passant recentement amb l’extraordinari Montañas en la cama que, de moment, el tenim a la recàmera esperant la inspiració a veure com el presentem perquè és un llibre únic i extraordinari.

roger-olmos-photoPerò de tots els llibres d’OQO hem triat per a la secció de l’il·lustrador del mes a en Roger Olmos, potser l’autor més innovador dels darrers anys. Combinant els olis amb els retocs per ordinador aconsegueix fer de cada il•lustració una obra d’art. Els alumnes se’ls miren i se’ls remiren embadalits, de vegades amb sorpresa perquè algunes escenes resulten realment inquietants com passa amb Mosquito o El rompecabezas, per exemple.

Us presentem alguns dels seus treballs, apostes fetes per OQO Edicions que valen molt la pena.

la cosa que fa més mal del mónLa cosa que fa més mal del món, una història de Paco Liván, en la que s’explica que la mentida és la cosa que fa més mal de totes.
Les il·lustracions de Roger Olmos presenten personatges expressius, hiperbòlics, carregats d’humor. Amb traç precís i agut, aporta la seva visió personal d’una història que, a través d’un divertit exercici d’escriptura, ens acosta a la paraula, al pensament i a l’herència cultural africana de Costa d’Ivori.

cabra ximpletaLa cabra ximpleta, amb text d’en Pep Bruno ens narra una història rural en la que després de buscar-la per tot el poble, en Miquel troba la seva cabra pujada a dalt d’una teulada. “Es creurà que és un penell? O una xemeneia? O potser un gat? ” es pregunta en Miquel. Amb l’ajuda d’unes flors, un llibre de contes i un grapat de sal -la sal els agrada a les cabres més que als nens els gelats), la cabra ximpleta torna al seu lloc.
En aquest llibre, en Roger Olmos presenta imatges amb perspectives molt eficaçes per a guiar l’acció i assimilar conceptes espacials que marquen el ritme de la narració. Els dibuixos, dinàmics i caricaturescs, destil·len detalls còmics i informació estimulant per la imaginació, que converteixen La cabra ximpleta en un llibre que connecta igualment amb lectors d’altres edats.

sigueme¡Sígueme! (una historia de amor que no tiene nada de raro), d’en José Campanari, excel·lent narrador argentí, que explica com un elefant gris amb pigues morades, que viu en una selva, s’enamora d’una formiga negra amb cintura de vespa. El seu amor és correspost, però per estar junts hauran de recórrer un llarg camí. La formiga convida l’elefant a que la segueixi i l’elefant, sense pensar-s’ho dues vegades,  passa per un caminoi estret, envoltat d’arbres, es fica fins al fons d’una cistella de costura, neda dins d’una ampolla d’aigua … Després de molt caminar, l’elefant i la formiga es troben i gaudeixen del seu amor. Un amor amb cintura de vespa i pigues morades… que no té res d’estrany!
Roger Olmos aprofita el to surrealista de la història per idear espais impossibles, plens d’humor i tendresa, però que l’il·lustrador converteix en versemblants. A més, enriqueix amb tot de detalls els diferents escenaris. Però l’empatia no s’aconsegueix només a través de les imatges, sinó que, en cada nova lectura, som sorpresos amb notes d’humor que estimularan la nostra curiositat i imaginació.

mosquitoMosquito. Un mosquit ofereix la seva ajuda a un ancià que vol descobrir quina és la carn més saborosa, i lliurar-se així d’una terrible serp que se’l vol menjar. A canvi, el vell li dóna una dentadura de ferro perquè cap víctima se li resisteixi, però l’agut insecte la utilitzarà per satisfer la seva voracitat desmesurada.
En clau humorística, amb aquest conte tradicional xinès, de caràcter etiològic, descobrirem que el mosquit té un crit de guerra: el seu brunzit, i també quina és la raó que fa que a les serps els agradin tant els ratolins.

Les deformacions volumètriques que realitza en Roger Olmos proporcionen una perspectiva curiosa dels personatges humans (vell, ferrer, nens…) i animals (serp, mosquit, ocell, oreneta, ratolí…); dos grups diferenciats que serveixen per oposar realitat i fantasia.

andrésAndrés cabeza abajo

En Andrés cap per avall el protagonista és engolit per un ogre. A partir d’aquesta fatalitat, el pessimisme s’apodera del petit: Amb la mala sort que tinc, segur que a la panxa de l’ogre em trobo un drac terrible que em vol devorar! I tal dit, tal fet. Com si fos la llei de Murphi,  el que pot sortir malament sortirà malament.
Novament l’estil inconfusible d’en Roger Olmos: impactants imatges amb perspectives molt eficaçes per a guiar l’acció i assimilar conceptes espacials que marquen el ritme del relat. A més, el seu humor irreverent encaixa amb la lectura divertida que pretén aquest àlbum.
Com sol ser també habitual en Roger Olmos, les il·lustracions són plenes de referències al lector que l’obliguen a no perdre ni un sol detall. Així, l’àlbum té la capacitat de sorprendre en una segona, tercera, quarta lectura i connectar amb totes les edats.

cuento_lleno_lobos_Un cuento lleno de lobos d’en Roberto Aliaga ens presenta en aquest relat un original univers on els llops de tots els contes conviuen junts, a l’espera de ser cridats per al seu pròxim esdeveniment literari. En aquest mena d’espai eteri, en què cadascú s’entreté a la seva manera, l’avís del Llop golafre sobre la manca de menjar els mobilitza per un mateix objectiu i una necessitat compartida: saciar la gana.
Ritme i frescor en aquest plantejament original en la recreació que realitza Roger Olmos d’un món fictici alegre i esbojarrat.
Per aquest motiu, l’entrada a aquest món de llops de conte s’assembla a la d’un parc d’atraccions. L’il·lustrador pretén que “espanti una mica” al lector que es troba a punt de submergir-se en aquest univers de plataformes, cases, ponts, escultures que encaixen com un puzzle i que s’assemblen a escenaris cinematogràfics futuristes.

rompecabezasEl rompecabezas
Els germans Txabi i Manu Arnal ens submergeixen en la realitat asfixiant d’un poble atemorit on els habitants estan a expenses del caprici de l’home del trencaclosques, un ésser tirà i mesquí que endureix el seu cor esmorzant diàriament un bol de cafè amb una cullerada de fel.
Per donar vida a aquest ésser roí i traslladar imatges el desassossec vital d’un poble sotmès i atemorit, les il·lustracions d’en Roger Olmos no podien ser més encertades, tot i l’escassa informació de partida de què va disposar: no comptava amb cap descripció física del personatge.
Aquest àlbum és de la col·lecció Q, per a infants més grans de vuit anys.

Roger Olmos també ha il·lustrat altres llibres magnífics com El príncep dels embolics , La llegenda de Sant Jordi o L’orquestra de la Clara, entre molts d’altres.

Una de les accions que estem pensant per al curs vinent és dedicar l’exposició creativas a aquest autor. S’ho mereix.

Vull agrair el suport i l’ajuda de les companyes d’OQO per redactar aquesta entrada al meu bloc.

Si voleu veure tota la seva producció i conèixer-lo una mica més podeu entrar al seu bloc.

Us deixo amb un parell de vídeos de les seves obres:

Roberto Innocenti: L’il·lustrador del mes de maig

InnocentiAprofitem l’aparició de la darrera obra d’aquests il·lustrador per conèixer-lo una mica més. Símbol Editors acaba de publicar “La Caputxeta Vermella” una adaptació del conte clàssic amb unes il·lustracions espectaculars d’Innocenti, aquest italià  conegut i reconegut per un estil molt personal on els detalls i la seva devoció a la representació realista en obres clàssiques són patents a totes les seves obres. Entre els més conegudes convé recordar el seu Pinotxo, Rosa Blanca, la història d’Erika i darrerament La casa i La Caputxeta Vermella. Les seves il·lustracions són inconfusibles per la delicadesa del traç i el refinament de la línia, cosa que no deixa de sorprendre si atenem que Innocenti és completament autodidacta.

Nascut en un petit poble proper a Florència, Itàlia, just després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Innocenti va deixar l’escola als tretze anys per ajudar a mantenir la seva família treballant en una foneria d’acer. Als divuit anys es va traslladar a Roma i va començar a treballar en un estudi d’animació i com a cartellista de pel·lícules de cinema i obres de teatre.

La seva carrera com a il·lustrador de llibres infantils es va iniciar a partir de la seva trobada amb l’editor suís Étienne Delessert a qui va presentar els dibuixos de La Ventafocs. Corria l’any 1983.

rosa1Després vinguera Rosa Blanca, un clàssic que encara ens sorprèn quan el revisem. El que aquest llibre explica (la història dels camps de concentració i l’extermini nazi) i la manera en què es ho explica, resulta impactant en un llibre per a nens. Només cal observar  la manera en què es complement la informació que ens facilita el text, els significats que ens ofereixen unes imatges hiperrealistes i els coneixements històrics del lector. “Arreu penjaven banderes de colors i els nens saludaven”, diu una la nena  que no acaba de comprendre el significat del que està veient. El lector, en canvi, reconeix les banderes i els uniformes dels nazis. La il·lustració, amb colors ocres i grisos, accentua el caràcter opressiu i dramàtic de les escenes.

Hi ha una imatge que explica com es documenta Innocenti per dibuixar de la forma més realista possible. És la coneguda fotografia del nen jueu de Varsòvia.
rosa2rosa3

Rosa Blanca és una jove alemanya que, després de viure una escena estranya al seu poble,  es troba cara a cara amb la realitat de l’Holocaust. El nom de la protagonista és també la d’un grup de resistència alemanya que va tractar de sabotejar els nazis. Rosa Blanca, en veure a l’alcalde de la seva ciutat lliurant un nen als soldats, segueix les petjades del camió que ha pres al noi. Enmig del bosc descobreix un tancat de filferro de pues. A l’interior hi ha nens petits vestits amb uniformes a ratlles que porten una estrella groga. El final és tràgic.

D’entre els clàssics que Innocenti ha recreat em quedo amb el magnífic treball de Les aventures de Pinotxo de Carlo Collodi. Al meu entendre, molt millor que les adaptacions, també brillants de La ventafocs de Perrault, el Conte de Nadal de Charles Dickens o El Trencanous d’Hoffmann.

Las-aventuras-de-Pinocho1A Pinotxo les vistes panoràmiques que ens dibuixa permeten gaudir dels carrerons i vells edificis habitats per una multitud de personatges on el ninot s’extravia en la seva petitesa. La imatge del protagonista s’allunya de l’ensucrat Disney i s’acosta més a la de Carlo Chiostri en l’edició del llibre de 1901. En aquest llibre pots passar molta estona observant la quantitat de detalls que formen part principal del conte i que no estan allà com a mer complement. Fixeu-vos en la doble pàgina en la que Pinotxo vol entrar a veure el teatre de titelles. Resulta impressionant veure que fa tota aquella gernació de persones en aquell precís instant.pinocho2

erika1A La història d’Erika (2003),  l’artista reprèn el camí encetat amb Rosa Blanca. El llibre tracta sobre una història real narrada per una supervivent de l’Holocaust. Novament es tracta d’una nena protagonista, només que aquesta vegada és ella mateixa qui explica la seva història, la d’un nadó llançat pels seus pares d’un dels trens amb destí als camps d’extermini. En aquest llibre les imatges de la Segona Guerra Mundial recorren al blanc i negre, a la manera de velles fotografies, mentre les figures humanes, tant de les víctimes com dels soldats, tallades per la cintura o bé d’esquena, no tenen cara. Només la manta que envolta al bebè llançat del tren i les il•lustracions que obren i tanquen la història fora de la temporalitat de la guerra, són mostrades en colors.

la c asa 1La casa és una altra obra mítica. Recrea tot el segle vint amb la imatge fixa d’una masia i els canvis que es produeixen al llarg dels cent anys. Ah! Quina lliçó d’història per mostrar als joves els fets més significatius d’un segle, de la mà dels personatges i objectes que habiten aquella casa. Un llibre amb poc text i unes imatges que parlen soles.

la-caputxeta-vermellaLa Caputxeta Vermella és la darrera aportació d’aquest artista a la literatura infantil. És el conte clàssic però ambientat en una ciutat actual qualsevol. La ciutat és el bosc. La trama és la mateixa que la del conte però aquí el llop té forma humana, els arbres són les cases i els perills són encara més grans que al conte tradicional. Interessants plans contrapicats i vistes panoràmiques realment esfereïdores. M’agrada especialment la manera com comença i acaba la història amb la iaia explicant als nois un conte. I perquè no s’enfadin alguns mestres i pares i mares introdueix un doble final, tal com va passar amb el conte clàssic. Boníssim detall.

Roberto Innocenti ha rebut nombrosos premis, com l’American Library Association Notable Children Book, el Horn Book Honor List i el Bratislava Golden Apple Award. Va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 2008, en la categoria d’il·lustració, per la totalitat de la seva obra.

A través de les seves obres, Innocenti ha desenvolupat un públic fidel entre els lectors i la crítica. Faríem bé de tenir a la biblioteca de l’escola les seves obres. La majoria les podeu trobar a l’editorial Kalandraka.

Us deixo amb unes imatges de la darrera exposició que es va fer a Pistoia de les il•lustracions de “La casa” i “La Caputxeta Vermella”

A petició d’alguns companys, el proper mes de juny, un il·lustrador de casa nostra. Oído cocina!

Benjamin Lacombe: l’il·lustrador del mes de març

Benjamin Lacombe és un jove il·lustrador francès (va néixer l’any 1982)benjamin_lacombe  amb un gran prestigi internacional. Les seves imatges són molt atractives, molt elaborades i tenen força màgia. Ha publicat més de quinze llibres i cadascun d’ells mereix una atenció especial perquè són veritables joies.
L’estil dels seus dibuixos és molt característic, sobretot  pels ulls dels seus personatges, grans i expressius, amb color i amb calor.

Els llibres de Lacombe que podem trobar a casa nosta els publica Baula.
cuentos silenciososPotser un dels més extraordinaris sigui Cuentos silenciosos, un pop-up on presenta diferents personatges dels contes tradicionals com Pinotxo, la Caputxeta, Barbablava o Peter Pan, entre d’altres. A continuació, podeu veure el fantàstic booktrailer de presentació que es va fer per a l’edició francesa “Il était une fois…”

Altres àlbums il•lustrats són:
Genealogía de una brujaGenealogía de una bruja. Explica la història d’una petita bruixa que encara no sap que significa ser bruixa. El text és d’en Sébastien Perez, amb qui ha realitzat altres contes, tots ells magnífics. Es publica en castellà Edelvives.

amantsEls amants papallona. Ens narra una història d’amor impossible, on es mesclen la tradició, amb els sentiments. Les imatges són molt poètiques, l’acció se situa al Japó.
melodiaMelodía en la ciudad
És el que treballarem els propers mesos a l’escola i ens conta la història d’una ciutat industrial sòrdida on arriba un circ i altera la vida d’un nen. Aquest nen, l’Alejandro, no té un altre futur que treballar, com tothom, a la fàbrica del poble. L’arribada del circ li oferirà la possibilitat de ser ell mateix, de fer allò que li agrada i de descobrir el seu potencial humà.  El nen sent que hi ha vida més enllà de la que els seus pares, preocupats pel seu futur,  li han planejat.
però amb el circ arriba una noia, l’Elena que li canviarà la vida i el seu món. Aquesta és qui permet que el noi entri en el món del circ. Li fa de guia  i també té amb ell una història d’amor que es desvetlla a l’epíleg.
El noi trobarà finalment una passió, trobarà el seu lloc i s’haurà d’enfrontar a l’estretor d’una societat trista i tancada i també als seus pares.
L’arribada del circ porta uns personatges diferents, els artistes, que vénen amb el seu estil de vida a aquest indret que els percep com animals de fira, inquietants i poc recomanables. Els gitanos són una comunitat oberta que dóna la benvinguda amb els braços oberts a l’Alejandro, un “paio” ros, que no té res a veure amb ells i a qui ensenyen tot el que saben: la seva música.
Es tracta d’una narració amb una estructura formal i clàssica: Primer es situa la vida a una ciutat grisa, després arriba el circ i es produeix la primera trobada de l’Alejandro amb l’Elena, la noia gitana. Després hi ha el primer espectacle al que assisteix el noi i el càstig corresponent i s’acaba amb la fugida del noi per assistir a  l’últim concert i reconciliar-se amb els pares.
Hi ha dos elements claus que cal mencionar: el pròleg i l’epíleg. Mentre que tota la història és en tercera persona, explicada per un narrador que es situa fora de l’acció, aquests dos passatges son paraules de l’Elena adreçades a l’Alejandro.
També hi ha dos espais ben diferents: la ciutat grisa, tancada, industrial, sorollosa, trista, freda, tradicional. i el circ obert, acolorit, musical i càlid.
A destacar les il•lustracions intenses que ocupen  les pàgines dobles i complementen el text.
La nostra intenció es treballar el conte des de tres vessants:
Des de la música, descobrint el món del flamenc, fent una recerca i algunes audicions de “cante jondo”. Intentarem aconseguir les cançons que apareixen a l’annex final del llibre per aprendre’n alguna.
Des de l’expressió plàstica, analitzarem el primer dibuix de la ciutat grisa, melodia ciutatel comentarem i observarem el color de la caravana del circ. Potser proposarem una activitat d’il•lustrar el nostre barri amb colors grisos, blancs i negres, i incorporar algun element intrús de color, a la manera de “melodia en la ciudad”
Des de l’expressió escrita ens endinsarem en el món del circ, fent  un petit llibre col·lectiu de personatges del circ, prèvia recerca i/o discussió col•lectiva (trapezistes, pallassos, domadors, etc)

Benjamin Lacombe també ha il·lustrat:
Ondina,Blancaneu, L’herbari de les fades, Rossinyol, Cuentos macabros Cereza Guinda i Notre Dame de París.
I si voleu conèixer més sobre aquest autor…

Pàgina web de Benjamin Lacombe
Bloc de Benjamín Lacombe