Sígrid Martínez Peña, la il·lustradora del mes (octubre 2017)

La Sigrid Martínez és una il·lustradora nascuda a Barcelona, on viu en l’actualitat, i que va estudiar a l’escola d’art Pau Gargallo de Badalona i també a la Francesca Bonnameison.
Les seves primeres feines van ser dins del món tèxtil fent estampats i dissenys variats però actualment es dedica a il·lustrar llibres per a infants, tant de text com de ficció.
He tingut la sort de compartir un projecte amb ella. Són Els contes d’en Piula, un petit drac entremaliat que viu en un bosc misteriós de la Vall de la Ginesta. Les seves aventures estan adreçades als infants de tres anys i són el fil conductor del treball de llengua del projecte Cric Crac de l’editorial Cruïlla.

La gestació dels tres contes —En Piula al bosc, En Piula a la granja i en Piula al forat de fum— ha estat un treball d’equip perquè hem anat adaptant els textos i les imatges fins aconseguir un resultat prou lluït. He explicat els contes a infants d’aquesta edat i sobretot recorden el segon, el de la granja, on els personatges dels porquets els són més coneguts.
Els contes estan editats, de moment, en format gran (29×42) per ser explicats a l’aula seguint les orientacions de la lectura compartida.

Les il·lustracions estan resoltes de forma magnífica; per exemple, al tercer conte hi ha una imatge de la baixada a casa del drac en un contrapicat espectacular o una altra imatge on es presenta als pares del drac a través de la seva ombra projectada a la paret —ah! Plató i el mite de la caverna!— M’agrada també com s’ha resolt el pas del temps mitjançant el sol i les ombres.
La Lourdes Ribé, editora de Cruïlla, ens ha ajudat força. Li agraïm els seus consells i la visió global dels tres contes. Tant de bo, el proper curs els puguin editar en format petit i individual, com va passar amb els de l’anterior projecte Rialles.

Si voleu saber més de la Sigrid podeu entrar a la pàgina de Boolino: https://www.boolino.es/es/libros/autor/sigrid-martinez/
O a la de la seva agència IMC:
http://iemece.com/es/ilustrador-ilustraciones/129/sigrid-martinez


I per conèixer el projecte de Cruïlla cliqueu a CRIC CRAC

Anuncis

Contar la HISTORIA con mucho ARTE

A la revista AULA 265 del mes d’octubre (GUIX 437 en català), la il·lustradora Rocío Martínez ens explica la part de la seva feina relacionada amb el contacte amb els infants i ho fa mitjançant tallers centrats ens tècniques o llibres que ella ha il·lustrat. Creu que són una bona manera d’ensenyar a llegir les imatges. Diu que és com quan un mag comparteix algun truc. A la primera part de l’article ens fa algunes consideracions de les que en destaco les següents:
Es muy interesante escuchar cómo, a veces, un proyecto surge del encuentro casual de un autor y un ilustrador que luego presentan el proyecto a los editores, aunque lo habitual es que el encargo lo haga el editor al ilustrador. Se pueden dar situaciones tan curiosas como mantener oculta la autoría de la narración hasta que va a ser publicada sin que haya posibilidad de contacto entre ilustrador y autor.
La primera fase de búsqueda de información tanto temática como gráfica, de lectura, de investigación, de situación del texto en un escenario, me resulta fascinante. Son horas de trabajo apenas valoradas —desde luego no económicamente hablando— pero que son imprescindibles una vez se entra en la fase de realización de las ilustraciones.


La técnica elegida para materializarlo no es aleatoria. Decidir el tipo de papel, si es un Arches de acuarela (un papel con grano y bastante cuerpo, que aguanta raspados, sobre acuarelas, borrados y vuelta a poner color) o un Fabriano 100% algodón (más flexible) o 50% (más inmediato) hará que la batalla que le demos después deje una ilustración limpia y con fuerza o una imagen sucia y descolorida. Teñir el papel con té o dejarlo en su color crudo no son caprichos de artista, van ligados a lo que se quiere contar. De igual manera hacerlo con acuarela líquida o con acuarela de pastilla, rematar con línea de lápiz o hacerlo con tinta. Dar la tinta con rotring o con plumilla. Iluminar con témpera o con lápiz Cumberlant, etc. son «entresijos de cocina» que enseguida captan la atención del lector de esas imágenes.


No se trata tanto de enseñar cómo dibujamos sino de hacerles sensibles a cómo es un proceso de creación, lo respeten y valoren.
La ilustración, aparentemente, «acompaña o adorna» al texto pero es la clave para que enganche la lectura del texto y se quiera volver a él, de ahí el máximo respeto a lo que cuenta el autor.

I a la segona part ho exemplifica amb el taller sobre el llibre Del maravilloso libro de Calila y Dimna adreçat a infants entre 7 i 11 anys. Diu:

En el encuentro / taller voy contando el cuento usando unas cajas chinas con los personajes en marioneta y otros elementos de la historia como  un saquito de «monedas de oro», una reproducción en miniatura del libro o las flores de las tumbas.
Después les explico cómo realicé el libro enseñando bocetos e información gráfica reunida en el cuaderno de trabajo. Les hablo de porqué y dónde he utilizado el arte islámico y mozárabe para ilustrarlo y de cómo se representan las figuras humanas. Del uso de las cenefas o arabescos para enmarcar un espacio, en este caso el de la ilustración, al igual que se hace en la arquitectura de esa cultura.
Finalmente, los niños pueden hacer un libro como el «Calila» de cajas chinas, con unas historias dentro de otras.

Si voleu contactar amb la Rocío perquè vingui a la vostra escola ho podeu fer a través del seu web: http://www.rociomartinez.es/

 

 

Kees Moerbeek, l’il·lustrador del mes (setembre 2017)

Kees Moerbeek

Els pop-up són uns llibres per a infants i per a adults que es caracteritzen perquè juguen amb la sorpresa de veure com les imatges prenen volum. Passar pàgina i veure com es despleguen els personatges i els paisatges és fascinant i un oooh! acompanya a cada escena. L’única pega que tenen és que a l’escola cal tenir-los ben cuidats perquè sovint els infants hi posen les seves mans curioses a sobre intentant esbrinar quina és la màgia que s’amaga entre els plecs i les pestanyes, i el resultat sol ser un full estripat o malmès. Ja procurem que ho entenguin i els avisem que són llibres fràgils i delicats però tot i així acaben força deteriorats.
De tota manera, el plaer que proporcionen segur que ajuda en allò que anomenem la invitació a la lectura i a la descoberta.
Hi ha autèntics genis de la composició en tres dimensions. A casa nostra, per exemple, els d’en Xavier Salomó són molt celebrats i altres com el mític Popville encara segueixen essent insuperables. De tots els artistes que es dediquen a la composició en volum, als pop-ups, he triat com a il·lustrador d’aquest mes a en Kees Moerbeek, un enginyer del paper holandes que fa llibres i obres realment diferents. El vaig conèixer amb els seus llibres cascada que va editar Pirueta fa uns anys. Alguns dels seus llibres estan descatalogats malauradament però es poden aconseguir en anglès, francès i/o altres idiomes.
Kees Moerbeek, a més de llibres per a infants, també ha fet exposicions i muntatges espectaculars com el pop-up que va dissenyar per a una empresa de contenidors holandesa, la APMT, la més avançada del món, amb grues i vehicles de transport completament robotitzats i controlats per ordinador i zero impacte de CO2.
El llibre mostra les principals activitats d’aquesta terminal de contenidors d’última generació.

Un altre llibre impactant va ser el que va fer per a una òptica belga. En Kees Moerbeek va dissenyar el llibre pop-up més gran mai realitzat. Feia 4 m per 3 m quan estava tancat però quan s’obria els objectes emergents arribaven a 2,35 m. d’alçada.  El llibre, titulat “La meva paraula“, va ser utilitzat com a promoció en un anunci de televisió.
Podeu veure com es va fer al següent vídeo:

Però allò que ens interessa són els llibres per a infants. Els més curiosos són els llibres cascada (Roly Poly) en que el conte està dins d’un cub que es va obrint i va mostrant les diferents escenes. Es tracta d’anar obrint les caixetes i a dins veiem les escenes dibuixades i en relleu fetes de forma increïble perquè no es trenquin fàcilment i sigui senzill de moure i de recollir quan s’acaba el conte.
Us passo alguns dels llibres d’en Kees Moerbeek que podem trobar en català o castellà
La petita capsa dels horrors
Els tres porquets
La Ventafocs

Persecución feroz
Les aventures del conillet Benny
Bon Nadal
No puc dormir
Quan els ferotges pirates se’n van a navegar
Els quatres valents escaladors
Qui m’espia?
Sis valents exploradors
De l’1 al 10

Trobareu més informació al web de l’autor:
http://keesmoerbeek.com/
I per conèixer-lo una mica més, podeu veure el següent video i unes fotos que he manllevat del seu web.

Suzy Lee, la il·lustradora del mes (maig 2017)

La il·lustradora del mes, la coreana Suzy Lee, ens mostra ens els seus àlbums un camí que es mou entre la realitat i la fantasia i ho fa amb molt de gust i valent-se només de les imatges, sense text. En la seva exitosa «Trilogia de la frontera» ens condueix per l’aventura de la mà d’una nena curiosa que juga amb les onades, amb un mirall o unes ombres molt animades.
Suzy Lee treballa amb una paleta de colors limitada, però amb materials evocadors com el carbó i aquarel·la i pensa també en el format que ha de tenir el llibre, la forma física, com si formés part del paisatge que ens permet fer algunes trobades inesperades entre les seves pàgines. Darrerament també empra l’aerograf i ho remata, com la majoria d’autors, amb l’ordinador.
La il·lustradora va néixer a Seül el 1974 i, com sol passar amb els il·lustradors es va afeccionar al dibuix des de ben petita. Va estudiar pintura a la Universitat Nacional de Seül, i es va especialitzar fent un Màster al Camberwell College of Arts de Londres.
El seu primer llibre va recrear l’Alícia al país de les meravelles, utilitzant una tècnica monocromàtica que combinava el dibuix amb la fotografia i fragments d’obres d’art occidentals per produir escenes força estranyes.
Però la seva gran aportació és la trilogia de llibres (Border Trilogy) Mirall (2003), L’Onada (2008) i Ombres (2010). En cadascun d’ells, una jove es deixa portar per la curiositat a la recerca de les ombres de la casa quan s’apaguen els llums, o a la platja a la vora del mar, o mirant al seu propi reflex al mirall.

En aquests tres llibres, la gràcia és que el centre del llibre és, en certa manera, la frontera. El primer, Espejo, és vertical i s’obre a un costat. La ola, en canvi, és horitzontal. Ambdós comparteixen mida i idea: cadascuna de les pàgines esquerra i dreta del llibre funciona com una frontera entre la fantasia i la realitat.
El tercer, Sombras, s’obre de baix a dalt, i representa un món superior i un inferior dividit per la frontera entre realitat i fantasia que són les ombres.
D’aquesta manera, la forma del llibre condiciona la història.

Els altres dos llibres que recomanem d’aquesta autora són:

Zoo

El pájaro negro

 

Al web de Barbara Fiore Editora (BFE) podem trobar un reportatge amb els comentaris de la pròpia Suzi Lee que fan de bon llegir. Diu així:

Álbum ilustrado sin palabras. Comentarios de Suzy Lee

Los libros de la trilogía (Espejo, La ola y Sombras) no tienen palabras o bien incluyen muy pocas. La gente a menudo me pregunta porqué excluyo las palabras de mis álbumes ilustrados, aunque ésa no sería la pregunta más exacta. Lo que hice no fue omitir palabras que ya estaban escritas, como tampoco decidí crear un libro sin palabras cuando empecé con el proyecto. El hecho de si el libro tendrá palabras o no no es lo primero que pienso cuando creo un álbum ilustrado. Me interesa más centrarme en cómo expresar la idea de la mejor forma posible.

Si me dejo llevar a la hora de desarrollar la historia, en ocasiones acaba tomando la forma de álbum ilustrado sin palabras. Ciertas historias se me ocurren en forma de imágenes. Incluso hay veces en las que me limito a añadir historias a las imágenes que me apetece utilizar. En ocasiones pienso que contar historias puede ser una excusa para mostrar ciertas imágenes.

Cuando sitúo una imagen al lado de la otra, aparece una historia entre ellas como por arte de magia. En ese punto, lo importante no son cada una de las imágenes por separado, sino la historia que crean en conjunto. Cuando distribuyo las imágenes y las altero, la historia empieza a desarrollarse sola gracias al poder que tienen cada una de las imágenes. Cuando ya no queda nada por añadir o quitar, el libro está terminado. Añadir palabras a este álbum ilustrado completo sería como añadir una ilustración a un poema. Un poema ilustrado es excesivo, puesto que entorpece el ensueño del lector y elimina la posibilidad de imaginar a partir de unas palabras poéticas.

Ciertas historias piden ser explicadas con el lenguaje de las imágenes y tratadas con la lógica visual. Esas historias suelen ocurrírseles de forma natural a los creadores más acostumbrados a pensar de manera visual. Si primero hubiera existido un texto tipo «hay un espejo» y luego hubiera venido la ilustración para el texto, Espejo habría sido un libro bastante diferente. Por otro lado, si el motivo del proyecto ya es visual como «la página opuesta es un espejo», de forma natural nos lleva a contar la historia de un modo visual y es probable que el proyecto termine adoptando la forma de un libro sin palabras.

Los álbumes ilustrados sin palabras corren el riesgo de acabar siendo demasiado lógicos o aclaratorios por culpa de la ansiedad que produce la posibilidad de que el lector pueda no entender el argumento por la falta de palabras. No habría espacio para respirar si la historia sólo se centrara en hacer avanzar una serie de acontecimientos. La parte más exigente del proceso creativo de los álbumes ilustrados sin palabras es la de guiar a los lectores y a la vez dejar abiertas todas las posibilidades para que puedan experimentar cosas diversas al leerlo. Un buen álbum ilustrado deja espacio para la imaginación del lector, mientras que un mal álbum ilustrado no deja espacio, sino que lo llena por completo con las imágenes de un artista poco imaginativo.

Aunque quizás depende de la capacidad de leer imágenes, un álbum ilustrado sin palabras sólo es una de las numerosas formas distintas que puede adoptar un álbum ilustrado. En un buen álbum ilustrado, una historia y la forma en la que está expresada encajan a la perfección como el tejido externo y el forro en un traje bien confeccionado. Incluso da la impresión de que sin esa forma de expresión concreta, esta historia no podría existir. La «forma de expresión» no se refiere simplemente a las palabras o a las imágenes, sino a todos los métodos que pueden transmitir el mensaje al lector de forma efectiva: la forma en la que se combinan las palabras y las imágenes, el estilo y la estrategia de las imágenes, la forma del libro y la dirección en la que se pasan las páginas, etcétera. El artista piensa en cómo contar la historia de forma óptima y simplemente selecciona entre las ventajas y los efectos que puede ofrecer cada tipo de formato de álbum ilustrado.

También existen varios aspectos en los álbumes ilustrados sin palabras. Creo que los álbumes ilustrados sin palabras son especialmente efectivos a la hora de expandirse y extenderse en un momento dado. Puesto que no utilizan subtítulos explicativos en películas del tipo «diez años más tarde» para indicar saltos temporales, los álbumes ilustrados sin palabras tienden a centrarse en retratar acontecimientos continuos dentro de un espacio de tiempo limitado. Mientras trabajo, en ocasiones tengo la sensación de que estoy dibujando fotogramas para una película de animación.

Espejo, La ola y Sombras se centran en los «actos» continuos dentro de un tiempo y espacio determinados. De repente, los personajes principales aparecen, juegan y se van; todo sin causalidad. Son verdaderos personajes superficiales que sólo aparecen para jugar. El breve espacio de tiempo que ocupan los personajes podría haberlo prolongado el libro. Parece como si el libro alargara el tiempo y el espacio en el que tiene lugar el juego y nos muestra las alegrías, los temores, la ansiedad y el entusiasmo de la niña a cámara lenta, uno a uno.

Describir el estado de «pasárselo en grande» es una de las cosas más difíciles de conseguir. Es la ilusión tensa ante un estallido de alegría, la sensación de flotar en el espacio como si el tiempo se hubira detenido, esos momentos apabullantes en los que muchas cosas suceden al mismo tiempo. La única manera de «mostrar» esos momentos tan estimulantes es intentando reflejar su esencia. Supongo que Maurice Sendak estaría de acuerdo conmigo, ya que él representó las tres escenas del jaleo que montan Max y los monstruos en Donde viven los monstruos solo con ilustraciones.

Parece como si los libros sin palabras dijeran: «yo solo te lo muestro, tú tienes que sentirlo». En cierto sentido puede impresionar, pero también puede resultar frustrante, algo así como estar delante de un gran sabio silencioso. El lector tal vez no esté acostumbrado a los libros sin palabras. Aunque las imágenes son más intuitivas, eso no significa necesariamente que resulten más sencillas de comprender. Para leer álbumes ilustrados sin palabras son necesarias unas habilidades deductivas básicas y la capacidad de comprender los códigos y señales de las imágenes. Por consiguiente, es posible que se tarde un poco en «entrar» en el libro.

Una vez me llevé una maqueta de Espejo a la Feria del Libro Infantil de Bolonia. Un editor se interesó por el libro y dijo que quería publicarlo siempre y cuando cambiara ese final sombrío por un final feliz. Yo me quedé estupefacta ante aquella sugerencia tan descuidada. A continuación, se me acercó y me dio otro consejo: «Los padres no lo comprarán si no tiene palabras. ¿Por qué no añades unas cuantas?».

La mayoría de lectores suelen avergonzarse un poco ante los álbumes infantiles sin palabras, porque literalmente no hay «nada que leer». Sin una dirección concreta, los álbumes infantiles exigen la participación activa de los lectores. Cuando los padres dudan si deben intentar leer el álbum ilustrado sin palabras, los niños intervienen enseguida y empiezan a contar la historia con sus propias palabras. En una ocasión, a un joven lector le preguntaron de dónde salía el lobo de Sombras. Su respuesta fue la siguiente: «La niña está demasiado distraída jugando y no se ha dado cuenta de que ha abierto la caja secreta prohibida de la que ha salido el lobo».

Es el lector quien tiene que avanzar a partir de las pistas que le ofrece el álbum ilustrado sin palabras. Disfrutando de esa ambigüedad sin prisas, haciendo preguntas y deduciendo las respuestas sin ayuda podrían ser varias maneras de disfrutar de un álbum ilustrado sin palabras. Hay cosas que se revelan de forma furtiva cuando no hay palabras que las indiquen. ¿Importa de dónde procede esa caja secreta de la que ha salido el lobo? Basta con disfrutar gracias a la imaginación, saltando de aquí para allá a partir de las imágenes. Una historia que cambia cada vez que la lees, ¿no es divertido eso?

Los álbumes ilustrados son herramientas para jugar. No hay ningún motivo para sentirse incómodo con un proceso confuso de comprensión de la historia basado en la información limitada que ofrecen las imágenes. Es como descifrar un acertijo. Es posible que sea el momento más creativo de todo el proceso. Perry Nodelman mencionó en Pleasures of Children’s Literature que leer libros no era la respuesta que se debía aceptar, sino el origen de la pregunta que tenemos que hacernos en todo momento. Es importante explorar continuamente, extender nuestro hilo mental y no elegir la salida más fácil confiando en la autoridad de las «respuestas correctas». Creo que ésas son actitudes importantes para leer libros de forma creativa.

Istvansch, l’il·lustrador del mes (abril 2017)

L’il·lustrador d’aquest mes és l’Istvanch, nom amb que signa els seus magnífics treballs l’Istvan Schritter, un dissenyador de llibres que empra els papers de colors, cartolines, tisores i ho enganxa i plega formant uns llibres originals i que als mestres de cicle infantil i inicial els poden inspirar un grapat de bones pràctiques plàstiques.
Els seus llibres estan plens d’humor i el que menys importa en ells és la història, ja que el que veritablement ens fascina és la manera com construeix els personatges, com crea les escenografies i com juga amb la composició.
A casa nostra només tenim uns poquets títols, el més conegut dels quals és «El ratolí més famós» que comença dient: “Sóc Pérez, molt de gust” i a partir d’aquestes paraules tenim la sensació de topar-nos amb algú que ja coneixem. El ritme hiperactiu del rosegador, la seva cua o fins i tot la veu que li atribuïm, tenen la virtut de fer-nos-el creïble i sentir nostàlgia per l’afany col·leccionista d’aquest infatigable cercador de dents que s’amaguen sota els coixins.

Un altre llibre que es pot trobar es «Abel regala soles» que explica la història d’un nen, l’Abel que no parla ni somriu, ni tan sols quan està content. L’Abel dibuixa sols per demostrar alegria, perquè els altres somriguin per ell. La ciutat brilla per tants sols.
Però quan tots tenen un munts de sols, es comencen a cansar i li diuen «Prou, Abel! Per què no dibuixes una altra cosa?» A partir d’aquí, els sols dibuixats deixen de brillar i arriba la tempesta…

Potser també recordareu un llibre curiós, crec que descatalogat, que es titula «l’home més pelut del món»
Sortosament, l’Itsvan ens regala una pàgina web personal, extraordinària on podem veure tots els seus dibuixos i, sobretot, accedir a nombrosos vídeos que ens ajuden a entendre no només la seva feina com a il·lustrador sinó també com crea, com explica i com es relaciona amb els infants.

Us el recomano especialment perquè segur que podreu extreure un grapat d’idees per aplicar-les a l’aula. Només cal que cliqueu a http://www.istvansch.com.ar/index.html i us passegeu pels diferents apartats. Segur que xalareu de valent!

Jerry Pinkney, l’il·lustrador del mes (març 2017)

L’Il·lustrador d’aquest mes és en Jerry Pinkney, un autor força desconegut a casa nostra perquè només hi ha un llibre publicat (les faules d’Isop) però als EUA és un personatge molt estimat i amb molt de prestigi que ha fet nombroses exposicions, conferències i ha guanyat tots els premis imaginables.
L’he conegut per casualitat a través de l’Andrea Pozo que em va passar una joia sense text sobre la faula del lleó i el ratolí. Així que, investigant i buscant més informacions he pogut disfrutar de les seves aquarel·les i he pensat que valia la pena que el coneguéssiu.
Perquè un home que aconsegueix que els seus dibuixos decorin els autobusos de la ciutat, alguna cosa deu saber fer.
En Pinkney va néixer a Filadèlfia el 1939 i de ben petit ja va tenir interès i certa traça pel dibuix, malgrat les seves dificultats amb la dislèxia que li van detectar a la primària.
Ja més gran, va obtenir una beca per al Philadelphia College Museum of Art, i després de la seva graduació, va treballar en el camp del disseny de targetes de felicitació i la il·lustració. Més tard, va fundar l’Estudi Kaleidoscope (Boston) amb altres artistes i, posteriorment, va obrir el seu propi estudi per centrar-se en la il·lustració de llibres per a nens.


En els seus llibres es nota un interès en la diversitat i molts inclouen temes multiculturals i/o personatges afroamericans.
A més dels llibres per a infants, en Pinkney ha realitzat il·lustracions per a diverses empreses com el servei postal dels EUA, el Servei de Parcs Nacionals, i la revista National Geographic.


Segons conta ell mateix:
«Sóc un narrador que treballa amb el cor. Així que cada projecte s’inicia amb la pregunta:
—És aquesta història digna de ser explicada? És interessant? És sorprenent i desafiant? Aprendrem alguna cosa nova?
Quan es responen aquestes preguntes, llavors deixo que el text em parli. La meva feina és inspirar el text. Per tant, l’estil en què s’escriu una història (el seu idioma) em donarà pistes i em marcarà una direcció. Els dibuixos sempre els començo de la mateixa manera, faig esbossos en miniatura, seguits pels dibuixos de desenvolupament més grans i amb més detalls. Quan treballo per als nens procuro que els dibuixos siguin més clars que quan ho faig per als adults…
He il·lustrat un centenar de llibres per a infants. El meu favorit sempre és el que tinc sobre la taula de treball perquè els meus sentiments sobre un llibre en particular van lligats a la mateixa experiència de la creació. La meva intenció i esperança és portar a l’espectador a un món que només existeix gràcies a aquesta imatge.
Molts dels llibres que he il·lustrat parlen de la meva cultura, mentre que altres treballs es basen en la meva experiència viscuda com a Negre als EUA».

Una passejada pel seu web us il·luminarà:
http://www.jerrypinkneystudio.com/

Tardes de Altamira

altamira

20170222_200225

Un moment de l’explicació de l’Arianna

L’editorial Ekaré ha iniciat un cicle de trobades molt interessants. Les han anomenat «Tardes de Altamira» en record al barri veneçolà on va començar el seu projecte editorial. La primera de les trobades programades va ser a càrrec de l’Arianna Squilloni i l’Anna Castagnoli que ens van explicar la seva experiència com a jurat d’una de les fires més potents que hi ha ara mateix en el món de la il·lustració, la Fira de Bologna. Ambdues, en diferents anys, han participat en la tria de les millors il·lustracions, les que marquen tendència. Ens van explicar les dificultats de posar-se d’acord persones de diferents àmbits del món artístic per trobar criteris comuns i ho van exemplificar amb quantitat d’imatges sobre les que anaven explicant el què i el perquè de cadascuna d’elles.
Vaig marxar amb una sensació de no saber gaire res del que es cou arreu del món de la il·lustració però em vaig quedar amb un munt d’idees que m’han fet reflexionar molt aquests dies.
Estic content d’haver assistit de la trobada i us recomano que us ho apunteu a l’agenda. La propera (sempre el darrer dimecres de mes) serà a càrrec de la Teresa Duran, coneguda per tots nosaltres i que ens ajudarà a mirar amb uns altres ulls els àlbums il·lustrats, amanit com sempre fa amb un munt d’anècdotes.

Si disposeu d’una estona i teniu ganes de reviure la primera trobada ho podeu fer clicant a l’enllaç següent, que és la transmissió que es va fer en directe mitjançant l’aplicació Facebook Live:
https://www.facebook.com/EdicionesEkare/videos/1375891639142289/

altamira1

Entrada al local d’Ekaré

altamira3

Il·lustració extreta del facebook d’Ekaré