Kees Moerbeek, l’il·lustrador del mes (setembre 2017)

Kees Moerbeek

Els pop-up són uns llibres per a infants i per a adults que es caracteritzen perquè juguen amb la sorpresa de veure com les imatges prenen volum. Passar pàgina i veure com es despleguen els personatges i els paisatges és fascinant i un oooh! acompanya a cada escena. L’única pega que tenen és que a l’escola cal tenir-los ben cuidats perquè sovint els infants hi posen les seves mans curioses a sobre intentant esbrinar quina és la màgia que s’amaga entre els plecs i les pestanyes, i el resultat sol ser un full estripat o malmès. Ja procurem que ho entenguin i els avisem que són llibres fràgils i delicats però tot i així acaben força deteriorats.
De tota manera, el plaer que proporcionen segur que ajuda en allò que anomenem la invitació a la lectura i a la descoberta.
Hi ha autèntics genis de la composició en tres dimensions. A casa nostra, per exemple, els d’en Xavier Salomó són molt celebrats i altres com el mític Popville encara segueixen essent insuperables. De tots els artistes que es dediquen a la composició en volum, als pop-ups, he triat com a il·lustrador d’aquest mes a en Kees Moerbeek, un enginyer del paper holandes que fa llibres i obres realment diferents. El vaig conèixer amb els seus llibres cascada que va editar Pirueta fa uns anys. Alguns dels seus llibres estan descatalogats malauradament però es poden aconseguir en anglès, francès i/o altres idiomes.
Kees Moerbeek, a més de llibres per a infants, també ha fet exposicions i muntatges espectaculars com el pop-up que va dissenyar per a una empresa de contenidors holandesa, la APMT, la més avançada del món, amb grues i vehicles de transport completament robotitzats i controlats per ordinador i zero impacte de CO2.
El llibre mostra les principals activitats d’aquesta terminal de contenidors d’última generació.

Un altre llibre impactant va ser el que va fer per a una òptica belga. En Kees Moerbeek va dissenyar el llibre pop-up més gran mai realitzat. Feia 4 m per 3 m quan estava tancat però quan s’obria els objectes emergents arribaven a 2,35 m. d’alçada.  El llibre, titulat “La meva paraula“, va ser utilitzat com a promoció en un anunci de televisió.
Podeu veure com es va fer al següent vídeo:

Però allò que ens interessa són els llibres per a infants. Els més curiosos són els llibres cascada (Roly Poly) en que el conte està dins d’un cub que es va obrint i va mostrant les diferents escenes. Es tracta d’anar obrint les caixetes i a dins veiem les escenes dibuixades i en relleu fetes de forma increïble perquè no es trenquin fàcilment i sigui senzill de moure i de recollir quan s’acaba el conte.
Us passo alguns dels llibres d’en Kees Moerbeek que podem trobar en català o castellà
La petita capsa dels horrors
Els tres porquets
La Ventafocs

Persecución feroz
Les aventures del conillet Benny
Bon Nadal
No puc dormir
Quan els ferotges pirates se’n van a navegar
Els quatres valents escaladors
Qui m’espia?
Sis valents exploradors
De l’1 al 10

Trobareu més informació al web de l’autor:
http://keesmoerbeek.com/
I per conèixer-lo una mica més, podeu veure el següent video i unes fotos que he manllevat del seu web.

Anuncis

Suzy Lee, la il·lustradora del mes (maig 2017)

La il·lustradora del mes, la coreana Suzy Lee, ens mostra ens els seus àlbums un camí que es mou entre la realitat i la fantasia i ho fa amb molt de gust i valent-se només de les imatges, sense text. En la seva exitosa «Trilogia de la frontera» ens condueix per l’aventura de la mà d’una nena curiosa que juga amb les onades, amb un mirall o unes ombres molt animades.
Suzy Lee treballa amb una paleta de colors limitada, però amb materials evocadors com el carbó i aquarel·la i pensa també en el format que ha de tenir el llibre, la forma física, com si formés part del paisatge que ens permet fer algunes trobades inesperades entre les seves pàgines. Darrerament també empra l’aerograf i ho remata, com la majoria d’autors, amb l’ordinador.
La il·lustradora va néixer a Seül el 1974 i, com sol passar amb els il·lustradors es va afeccionar al dibuix des de ben petita. Va estudiar pintura a la Universitat Nacional de Seül, i es va especialitzar fent un Màster al Camberwell College of Arts de Londres.
El seu primer llibre va recrear l’Alícia al país de les meravelles, utilitzant una tècnica monocromàtica que combinava el dibuix amb la fotografia i fragments d’obres d’art occidentals per produir escenes força estranyes.
Però la seva gran aportació és la trilogia de llibres (Border Trilogy) Mirall (2003), L’Onada (2008) i Ombres (2010). En cadascun d’ells, una jove es deixa portar per la curiositat a la recerca de les ombres de la casa quan s’apaguen els llums, o a la platja a la vora del mar, o mirant al seu propi reflex al mirall.

En aquests tres llibres, la gràcia és que el centre del llibre és, en certa manera, la frontera. El primer, Espejo, és vertical i s’obre a un costat. La ola, en canvi, és horitzontal. Ambdós comparteixen mida i idea: cadascuna de les pàgines esquerra i dreta del llibre funciona com una frontera entre la fantasia i la realitat.
El tercer, Sombras, s’obre de baix a dalt, i representa un món superior i un inferior dividit per la frontera entre realitat i fantasia que són les ombres.
D’aquesta manera, la forma del llibre condiciona la història.

Els altres dos llibres que recomanem d’aquesta autora són:

Zoo

El pájaro negro

 

Al web de Barbara Fiore Editora (BFE) podem trobar un reportatge amb els comentaris de la pròpia Suzi Lee que fan de bon llegir. Diu així:

Álbum ilustrado sin palabras. Comentarios de Suzy Lee

Los libros de la trilogía (Espejo, La ola y Sombras) no tienen palabras o bien incluyen muy pocas. La gente a menudo me pregunta porqué excluyo las palabras de mis álbumes ilustrados, aunque ésa no sería la pregunta más exacta. Lo que hice no fue omitir palabras que ya estaban escritas, como tampoco decidí crear un libro sin palabras cuando empecé con el proyecto. El hecho de si el libro tendrá palabras o no no es lo primero que pienso cuando creo un álbum ilustrado. Me interesa más centrarme en cómo expresar la idea de la mejor forma posible.

Si me dejo llevar a la hora de desarrollar la historia, en ocasiones acaba tomando la forma de álbum ilustrado sin palabras. Ciertas historias se me ocurren en forma de imágenes. Incluso hay veces en las que me limito a añadir historias a las imágenes que me apetece utilizar. En ocasiones pienso que contar historias puede ser una excusa para mostrar ciertas imágenes.

Cuando sitúo una imagen al lado de la otra, aparece una historia entre ellas como por arte de magia. En ese punto, lo importante no son cada una de las imágenes por separado, sino la historia que crean en conjunto. Cuando distribuyo las imágenes y las altero, la historia empieza a desarrollarse sola gracias al poder que tienen cada una de las imágenes. Cuando ya no queda nada por añadir o quitar, el libro está terminado. Añadir palabras a este álbum ilustrado completo sería como añadir una ilustración a un poema. Un poema ilustrado es excesivo, puesto que entorpece el ensueño del lector y elimina la posibilidad de imaginar a partir de unas palabras poéticas.

Ciertas historias piden ser explicadas con el lenguaje de las imágenes y tratadas con la lógica visual. Esas historias suelen ocurrírseles de forma natural a los creadores más acostumbrados a pensar de manera visual. Si primero hubiera existido un texto tipo «hay un espejo» y luego hubiera venido la ilustración para el texto, Espejo habría sido un libro bastante diferente. Por otro lado, si el motivo del proyecto ya es visual como «la página opuesta es un espejo», de forma natural nos lleva a contar la historia de un modo visual y es probable que el proyecto termine adoptando la forma de un libro sin palabras.

Los álbumes ilustrados sin palabras corren el riesgo de acabar siendo demasiado lógicos o aclaratorios por culpa de la ansiedad que produce la posibilidad de que el lector pueda no entender el argumento por la falta de palabras. No habría espacio para respirar si la historia sólo se centrara en hacer avanzar una serie de acontecimientos. La parte más exigente del proceso creativo de los álbumes ilustrados sin palabras es la de guiar a los lectores y a la vez dejar abiertas todas las posibilidades para que puedan experimentar cosas diversas al leerlo. Un buen álbum ilustrado deja espacio para la imaginación del lector, mientras que un mal álbum ilustrado no deja espacio, sino que lo llena por completo con las imágenes de un artista poco imaginativo.

Aunque quizás depende de la capacidad de leer imágenes, un álbum ilustrado sin palabras sólo es una de las numerosas formas distintas que puede adoptar un álbum ilustrado. En un buen álbum ilustrado, una historia y la forma en la que está expresada encajan a la perfección como el tejido externo y el forro en un traje bien confeccionado. Incluso da la impresión de que sin esa forma de expresión concreta, esta historia no podría existir. La «forma de expresión» no se refiere simplemente a las palabras o a las imágenes, sino a todos los métodos que pueden transmitir el mensaje al lector de forma efectiva: la forma en la que se combinan las palabras y las imágenes, el estilo y la estrategia de las imágenes, la forma del libro y la dirección en la que se pasan las páginas, etcétera. El artista piensa en cómo contar la historia de forma óptima y simplemente selecciona entre las ventajas y los efectos que puede ofrecer cada tipo de formato de álbum ilustrado.

También existen varios aspectos en los álbumes ilustrados sin palabras. Creo que los álbumes ilustrados sin palabras son especialmente efectivos a la hora de expandirse y extenderse en un momento dado. Puesto que no utilizan subtítulos explicativos en películas del tipo «diez años más tarde» para indicar saltos temporales, los álbumes ilustrados sin palabras tienden a centrarse en retratar acontecimientos continuos dentro de un espacio de tiempo limitado. Mientras trabajo, en ocasiones tengo la sensación de que estoy dibujando fotogramas para una película de animación.

Espejo, La ola y Sombras se centran en los «actos» continuos dentro de un tiempo y espacio determinados. De repente, los personajes principales aparecen, juegan y se van; todo sin causalidad. Son verdaderos personajes superficiales que sólo aparecen para jugar. El breve espacio de tiempo que ocupan los personajes podría haberlo prolongado el libro. Parece como si el libro alargara el tiempo y el espacio en el que tiene lugar el juego y nos muestra las alegrías, los temores, la ansiedad y el entusiasmo de la niña a cámara lenta, uno a uno.

Describir el estado de «pasárselo en grande» es una de las cosas más difíciles de conseguir. Es la ilusión tensa ante un estallido de alegría, la sensación de flotar en el espacio como si el tiempo se hubira detenido, esos momentos apabullantes en los que muchas cosas suceden al mismo tiempo. La única manera de «mostrar» esos momentos tan estimulantes es intentando reflejar su esencia. Supongo que Maurice Sendak estaría de acuerdo conmigo, ya que él representó las tres escenas del jaleo que montan Max y los monstruos en Donde viven los monstruos solo con ilustraciones.

Parece como si los libros sin palabras dijeran: «yo solo te lo muestro, tú tienes que sentirlo». En cierto sentido puede impresionar, pero también puede resultar frustrante, algo así como estar delante de un gran sabio silencioso. El lector tal vez no esté acostumbrado a los libros sin palabras. Aunque las imágenes son más intuitivas, eso no significa necesariamente que resulten más sencillas de comprender. Para leer álbumes ilustrados sin palabras son necesarias unas habilidades deductivas básicas y la capacidad de comprender los códigos y señales de las imágenes. Por consiguiente, es posible que se tarde un poco en «entrar» en el libro.

Una vez me llevé una maqueta de Espejo a la Feria del Libro Infantil de Bolonia. Un editor se interesó por el libro y dijo que quería publicarlo siempre y cuando cambiara ese final sombrío por un final feliz. Yo me quedé estupefacta ante aquella sugerencia tan descuidada. A continuación, se me acercó y me dio otro consejo: «Los padres no lo comprarán si no tiene palabras. ¿Por qué no añades unas cuantas?».

La mayoría de lectores suelen avergonzarse un poco ante los álbumes infantiles sin palabras, porque literalmente no hay «nada que leer». Sin una dirección concreta, los álbumes infantiles exigen la participación activa de los lectores. Cuando los padres dudan si deben intentar leer el álbum ilustrado sin palabras, los niños intervienen enseguida y empiezan a contar la historia con sus propias palabras. En una ocasión, a un joven lector le preguntaron de dónde salía el lobo de Sombras. Su respuesta fue la siguiente: «La niña está demasiado distraída jugando y no se ha dado cuenta de que ha abierto la caja secreta prohibida de la que ha salido el lobo».

Es el lector quien tiene que avanzar a partir de las pistas que le ofrece el álbum ilustrado sin palabras. Disfrutando de esa ambigüedad sin prisas, haciendo preguntas y deduciendo las respuestas sin ayuda podrían ser varias maneras de disfrutar de un álbum ilustrado sin palabras. Hay cosas que se revelan de forma furtiva cuando no hay palabras que las indiquen. ¿Importa de dónde procede esa caja secreta de la que ha salido el lobo? Basta con disfrutar gracias a la imaginación, saltando de aquí para allá a partir de las imágenes. Una historia que cambia cada vez que la lees, ¿no es divertido eso?

Los álbumes ilustrados son herramientas para jugar. No hay ningún motivo para sentirse incómodo con un proceso confuso de comprensión de la historia basado en la información limitada que ofrecen las imágenes. Es como descifrar un acertijo. Es posible que sea el momento más creativo de todo el proceso. Perry Nodelman mencionó en Pleasures of Children’s Literature que leer libros no era la respuesta que se debía aceptar, sino el origen de la pregunta que tenemos que hacernos en todo momento. Es importante explorar continuamente, extender nuestro hilo mental y no elegir la salida más fácil confiando en la autoridad de las «respuestas correctas». Creo que ésas son actitudes importantes para leer libros de forma creativa.

Istvansch, l’il·lustrador del mes (abril 2017)

L’il·lustrador d’aquest mes és l’Istvanch, nom amb que signa els seus magnífics treballs l’Istvan Schritter, un dissenyador de llibres que empra els papers de colors, cartolines, tisores i ho enganxa i plega formant uns llibres originals i que als mestres de cicle infantil i inicial els poden inspirar un grapat de bones pràctiques plàstiques.
Els seus llibres estan plens d’humor i el que menys importa en ells és la història, ja que el que veritablement ens fascina és la manera com construeix els personatges, com crea les escenografies i com juga amb la composició.
A casa nostra només tenim uns poquets títols, el més conegut dels quals és «El ratolí més famós» que comença dient: “Sóc Pérez, molt de gust” i a partir d’aquestes paraules tenim la sensació de topar-nos amb algú que ja coneixem. El ritme hiperactiu del rosegador, la seva cua o fins i tot la veu que li atribuïm, tenen la virtut de fer-nos-el creïble i sentir nostàlgia per l’afany col·leccionista d’aquest infatigable cercador de dents que s’amaguen sota els coixins.

Un altre llibre que es pot trobar es «Abel regala soles» que explica la història d’un nen, l’Abel que no parla ni somriu, ni tan sols quan està content. L’Abel dibuixa sols per demostrar alegria, perquè els altres somriguin per ell. La ciutat brilla per tants sols.
Però quan tots tenen un munts de sols, es comencen a cansar i li diuen «Prou, Abel! Per què no dibuixes una altra cosa?» A partir d’aquí, els sols dibuixats deixen de brillar i arriba la tempesta…

Potser també recordareu un llibre curiós, crec que descatalogat, que es titula «l’home més pelut del món»
Sortosament, l’Itsvan ens regala una pàgina web personal, extraordinària on podem veure tots els seus dibuixos i, sobretot, accedir a nombrosos vídeos que ens ajuden a entendre no només la seva feina com a il·lustrador sinó també com crea, com explica i com es relaciona amb els infants.

Us el recomano especialment perquè segur que podreu extreure un grapat d’idees per aplicar-les a l’aula. Només cal que cliqueu a http://www.istvansch.com.ar/index.html i us passegeu pels diferents apartats. Segur que xalareu de valent!

Jerry Pinkney, l’il·lustrador del mes (març 2017)

L’Il·lustrador d’aquest mes és en Jerry Pinkney, un autor força desconegut a casa nostra perquè només hi ha un llibre publicat (les faules d’Isop) però als EUA és un personatge molt estimat i amb molt de prestigi que ha fet nombroses exposicions, conferències i ha guanyat tots els premis imaginables.
L’he conegut per casualitat a través de l’Andrea Pozo que em va passar una joia sense text sobre la faula del lleó i el ratolí. Així que, investigant i buscant més informacions he pogut disfrutar de les seves aquarel·les i he pensat que valia la pena que el coneguéssiu.
Perquè un home que aconsegueix que els seus dibuixos decorin els autobusos de la ciutat, alguna cosa deu saber fer.
En Pinkney va néixer a Filadèlfia el 1939 i de ben petit ja va tenir interès i certa traça pel dibuix, malgrat les seves dificultats amb la dislèxia que li van detectar a la primària.
Ja més gran, va obtenir una beca per al Philadelphia College Museum of Art, i després de la seva graduació, va treballar en el camp del disseny de targetes de felicitació i la il·lustració. Més tard, va fundar l’Estudi Kaleidoscope (Boston) amb altres artistes i, posteriorment, va obrir el seu propi estudi per centrar-se en la il·lustració de llibres per a nens.


En els seus llibres es nota un interès en la diversitat i molts inclouen temes multiculturals i/o personatges afroamericans.
A més dels llibres per a infants, en Pinkney ha realitzat il·lustracions per a diverses empreses com el servei postal dels EUA, el Servei de Parcs Nacionals, i la revista National Geographic.


Segons conta ell mateix:
«Sóc un narrador que treballa amb el cor. Així que cada projecte s’inicia amb la pregunta:
—És aquesta història digna de ser explicada? És interessant? És sorprenent i desafiant? Aprendrem alguna cosa nova?
Quan es responen aquestes preguntes, llavors deixo que el text em parli. La meva feina és inspirar el text. Per tant, l’estil en què s’escriu una història (el seu idioma) em donarà pistes i em marcarà una direcció. Els dibuixos sempre els començo de la mateixa manera, faig esbossos en miniatura, seguits pels dibuixos de desenvolupament més grans i amb més detalls. Quan treballo per als nens procuro que els dibuixos siguin més clars que quan ho faig per als adults…
He il·lustrat un centenar de llibres per a infants. El meu favorit sempre és el que tinc sobre la taula de treball perquè els meus sentiments sobre un llibre en particular van lligats a la mateixa experiència de la creació. La meva intenció i esperança és portar a l’espectador a un món que només existeix gràcies a aquesta imatge.
Molts dels llibres que he il·lustrat parlen de la meva cultura, mentre que altres treballs es basen en la meva experiència viscuda com a Negre als EUA».

Una passejada pel seu web us il·luminarà:
http://www.jerrypinkneystudio.com/

Tardes de Altamira

altamira

20170222_200225

Un moment de l’explicació de l’Arianna

L’editorial Ekaré ha iniciat un cicle de trobades molt interessants. Les han anomenat «Tardes de Altamira» en record al barri veneçolà on va començar el seu projecte editorial. La primera de les trobades programades va ser a càrrec de l’Arianna Squilloni i l’Anna Castagnoli que ens van explicar la seva experiència com a jurat d’una de les fires més potents que hi ha ara mateix en el món de la il·lustració, la Fira de Bologna. Ambdues, en diferents anys, han participat en la tria de les millors il·lustracions, les que marquen tendència. Ens van explicar les dificultats de posar-se d’acord persones de diferents àmbits del món artístic per trobar criteris comuns i ho van exemplificar amb quantitat d’imatges sobre les que anaven explicant el què i el perquè de cadascuna d’elles.
Vaig marxar amb una sensació de no saber gaire res del que es cou arreu del món de la il·lustració però em vaig quedar amb un munt d’idees que m’han fet reflexionar molt aquests dies.
Estic content d’haver assistit de la trobada i us recomano que us ho apunteu a l’agenda. La propera (sempre el darrer dimecres de mes) serà a càrrec de la Teresa Duran, coneguda per tots nosaltres i que ens ajudarà a mirar amb uns altres ulls els àlbums il·lustrats, amanit com sempre fa amb un munt d’anècdotes.

Si disposeu d’una estona i teniu ganes de reviure la primera trobada ho podeu fer clicant a l’enllaç següent, que és la transmissió que es va fer en directe mitjançant l’aplicació Facebook Live:
https://www.facebook.com/EdicionesEkare/videos/1375891639142289/

altamira1

Entrada al local d’Ekaré

altamira3

Il·lustració extreta del facebook d’Ekaré

Marta Montañá, la il·lustradora del mes (febrer 2017)

montana

He triat la Marta Montañá com a il·lustradora del mes per celebrar l’entrada cinquanta d’aquesta secció que vam començar amb l’Emily Gravett el mes de gener del 2013.

La Marta és una gran treballadora i els seus dibuixos emplenen centenars i centenars de pàgines de contes infantils i de llibres de text, que han passat per les vostres mans, moltes vegades. També heu vist dibuixos seus en altres àmbits relacionats amb la biologia i la natura.
dsc06772He tingut la sort de conèixer-la recentment amb motiu d’un projecte que no sé si veurà la llum però tan sí com no la conversa amb gent que en sap, com és el seu cas, sempre és valuosa.
La Marta és badalonina de naixement però viu a l’Empordà. Explica que la seva afició pel dibuix ve de lluny i que quan va haver de triar el seu futur dubtava entre la biologia i la il·lustració. Celebrem que triés aquest camí. Segons conta ella mateixa «la meva il·lusió era treballar amb dofins o amb nens petits i l’única manera de poder tenir-ho tot era dibuixant-ho»
Va estudiar a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo i amb posterioritat va seguir fent cursos més especialitzats amb artistes com l’Anna Laura Cantone, la Mariona Cabassa o la Rebeca Luciani, entre d’altres.
Podeu veure una mostra del seu estil entrant al web http://www.martamontanya.com/

El llistat dels seus llibres és inacabable i combina diverses tècniques. Com a mostra, anoto només els últims deu que ha il·lustrat relacionats amb la literatura infantil i juvenil:

castanyeraEl patito feo (adaptació)
Ed. Anaya, 2017
Mama, vull que siguis com un elefant
Text de Cinta Arasa.
Ed. Bromera / Animallibres, 2017
La Lea i el cargol
Text de Rodolfo del Hoyo.
Ed. Baula, 2016
La botiga de mascotes extraordinàries
Text de Rubèn Montañá. 13è Premi Barcanova Literatura Infantil, 2015
Aventura en el país de las chuches
Text de Paula García Prieto.
Ed. San Pablo, 2015
L’aneguet lleig
Adaptació de Núria Font. Ed. Cruïlla, 2014
El libro de los sentimientos para niños
Text de Jesús Ballaz. Ediciones B, 2014lea
Els Castellers
Text de Núria Font. Ed. Cruïlla, 2013
Maria Llufa
Text de Carles Sala i Vila. Ed. Crüilla, 2013
La castanyera
Ed. Barcanova, 2013

Al web també trobareu totes els llibres de text que ha il·lustrat així com altres projectes de natura.
Si la convideu a la vostra escola, l’èxit està assegurat i us fareu fans d’ella. Com a mostra, tres il·lustracions:

27-1442x1000


maria-llufa

brim-el-cazahadas

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de la Marta Montañá.

Saló del Còmic de Barcelona 2017

cartel_29x46_SC17_sinlogos_V3

Cartell obra del dibuixant Jaime Calderón

Ja hi ha data i programa del 35 Saló Internacional del Còmic, que se celebrarà del dijous 30 de març al diumenge 2 d’abril a Barcelona.
Com cada any, tots els gèneres del còmic estaran presents en les diverses exposicions, hi haurà tallers de temàtiques variades i la presència de destacats dibuixants i guionistes nacionals i estrangers. Serà curiosa de veure una exposició amb avions reals de diferents èpoques, com una rèplica del primer avió que va fer el trajecte de Barcelona a Palma de Mallorca. Per això, el cartell representa una aviadora sobrevolant la plaça Espanya i és un homenatge a les primeres dones aviadores. S’agraeix que el tema no sigui bèl·lic (hagués estat el més previsible). L’autor és en Jaime Calderón.
Al Saló hi haurà una exposició amb 100 originals del TBO i també les esperades visites d’il·lustradors de prestigi com el belga Bruno Gazzotti o el cubà Juan Padrón, entre altres.
Altres exposicions estaran dedicades al creador de la novel·la gràfica Will Eisner, a la sèrie de còmic Fanhunter de Cels Piñol, als viatges de Tintín al voltant del món o als superherois populars gràcies al cinema, com la Màscara, Hulk o l’Esquadró Suïcida. Crec que també hi haurà un homenatge al creador del Capitán Trueno, Víctor Mora, que ens ha deixat no fa gaire.
Si no heu anat mai a un Saló d’aquestes característiques, us ho recomano. No us defraudarà perquè com diu en Patrici Tixis, president del FICOMIC, “el còmic és la porta d’entrada a la lectura”
Tota la informació sobre horaris, preus i altres detalls logístics es poden consultar al web del Saló: http://ficomic.com/

35-comic