La clau, una història d’amor

A la literatura infantil actual hi ha des de coneixements (trens, flors) fins a ficcions (aventures d’animals, amistats) però, tal vegada  perquè les modes marquen tendències i potser el negoci també hi té a veure, de vegades hi ha sobrecàrrega de temes o personatges. Està passant amb les guineus que envaeixen les llibreries o els llibres d’emocions. Potser són modes temporals.

El que no falta és el conte clàssic, el de tota la vida. Ah! Els tres porquets, el llop, l’aneguet lleig, etc. segueixen sent protagonistes de narracions i aventures.

Un dels llibres que ha begut en les fonts de la narració oral és «La clau», una història situada en un sense-temps i en un espai també indefinit (encara que les il·lustracions transpiren flaires orientals) que ens explica com guarir una princesa que té el cor tancat en una gàbia d’or.

Podem llegir al web de l’editorial Tramuntana:

En Ferran era el millor serraller del regne. Un matí, mentre treballava amb un ferro roent, tres soldats van entrar al seu taller. Havia d’anar urgentment a veure el Rei. Necessito una de les teves claus! -li va exigir el monarca-. Una clau que obri la gàbia d’or on hi ha tancat el cor de la princesa. Pots portar tantes claus com vulguis, però si no aconsegueixes la clau que l’alliberi del seu mal abans de la pròxima lluna plena, et tancaré per sempre a les masmorres del palau. Una clau que alliberés el cor de la princesa? Com compliria el serraller aquell encàrrec impossible?


El conte està adreçat a uns nens i nenes de cicle infantil que poden entendre el missatge que subjau per sota, disfrutar d’unes il·lustracions molt generoses i sorprendre’s amb el final del conte.
El llibre té un plus afegit que és la cuidadíssima edició: El tacte del paper, la clau que acompanya a manera de punt de lectura, el desplegable, les mides de les pàgines.
El dia que el vaig comprar vaig tenir la sort que la Susana Peix estigués per allà i me’l dediqués. Envejeta, oi?

Les dades:
Títol: La clau
Autora: Susana Peix
Il·lustradora: Cristina Serrat
Editorial: Tramuntana
Pàgines: 34

Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’editorial Tramuntana.

El más rápido (Paula Carbonell)

Un dels vint llibres premiats aquest 2017 per la Fundación Cuatrogatos és «El más rápido», un àlbum il·lustrat, escrit per la Paula Carbonell, que ens parla de pobresa i d’infants que han de treballar per sobreviure. Un relat que alhora és un relat molt poètic que va acompanyat d’unes il·lustracions de l’Ester García que juguen perfectament combinant  el blanc i negre amb tocs de color. Paral·lelament al relat més cru hi ha un cant al somni i un altre als lligams familiars i a la terra.
La Paula Carbonell té altres llibres molt bonics i sempre ha tingut l’encert de trobar bons il·lustradors que entenguin el seus relats, com és el cas de Chené Gómez amb «Un perro y un gato» o Philip Giordano a «Gallito pelón», per exemple.
Quan busquem llibres per als nostres alumnes, demanem que siguin bonics i que el tema els ajudi a pensar; busquem que els commogui i els aporti alguna cosa més i, per això demanem als editors que no siguin conservadors i apostin per anar unes passes per davant de nosaltres. Els de Lóguez ho fan sovint i els ho agraïm.

Felicitats a tot l’equip!

«…Y ese es el mejor momento,
Dula cierra los ojos y espera la señal.
– A la de una, a la de dos, y a la de tres….
Y sale disparado.»

Les dades:
Títol: El más ràpido
Autora: Paula Carbonell
Il·lustracions d’Ester García
Editorial: Lóguez
36 pàgs.

les arrugues de l’àvia (Simona Ciraolo)

les-arrugues-de-laviaLlibres que parlen dels avis i les àvies n’hi ha un bon grapat. Alguns tracten la malaltia de l’Alzheimer i d’altres sobre la mort i el dol que suposa per a la família. Són llibres necessaris que ens ajuden a plantejar situacions delicades. En canvi, llibres que parlin de la saviesa que suposa l’edat, de les experiències i/o dels amors viscuts durant tota la vida, no n’hi ha tants.
«Les arrugues de l’àvia» explora aquesta idea partint de la conversa d’una nena que sent curiositat per les arrugues de la cara i li pregunta si li molesten. És l’inici d’un diàleg en que la nena descobrirà que cada arruga és un record: n’hi ha que recorden dies feliços, altres dies tristos, però totes i cadascuna representen com és de bonica la vida.
Aquest llibre és commovedor i ens vol recordar que la vellesa pot ser quelcom molt valuós.
Pintat amb suaus tons pastels es mostra un viatge per temps en que a cada pàgina trobem un emotiu record.

Les imatges (les dels records) van sense text i és d’agrair perquè no es necessita. Són memòries d’un dia de primavera, d’un picnic a la platja, de la nit que l’àvia va conèixer l’avi, etc. Són preguntes que aboquen a la darrera:
—Àvia, et recordes de la primera vegada que em vas veure?
I en la imatge veiem l’avia com somriu i com se li entén tot.
Un llibre molt bonic, des de la portada, passant per les guardes i un llom increïble, fins a la qualitat del paper. Segur que us podrà servir per encetar altres històries relacionades amb les vostres arrugues o les dels vostres familiars, arrugues que també amaguen misteris, somriures i alguna que altra tristor.

arrugues2
Les dades:
Títol: Les arrugues de l’àvia
Autora: Simona Ciraolo
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Edat recomanada: A partir de 5 anys
Pàgines: 40
Primera edició: novembre 2016

arrugues2

arrugues3

guardes

Un camí de flors (JonArno Lawson i Sydney Smith)

dsc06776Un camí de flors és un àlbum il·lustrat sense paraules que explica la història d’una nena que va camí de casa  amb un pare despistat amb el telèfon mòbil. La nena, una Caputxeta contemporània caminant pel bosc urbà, s’hi fixa en tot: un home tatuat, una dona que va dins d’un taxi, i sobretot les flors que broten a qualsevol lloc de la ciutat grisa, com les dents de lleó que cull als peus d’un pal de la llum on algú ha fermat la bicicleta. Mentre van caminant la nena troba altres flors fins que arriba a fer un ram. A la segona part del llibre les flors que la noia ha collit seran un regal. Com podem llegir a les úniques paraules que hi ha (a la contraportada) «cada flor es converteix en un regal que obre un camí a la tendresa enmig de la indiferència de la ciutat», i veiem com li fa un regal silenciós a un sense-sostre que dorm en un banc del parc, a un ocell mort, al gos d’un veí i finalment a la seva mare i als seus dos germans.

flors3Hi ha una escena final preciosa en que la nena es fica una flor silvestre darrere de l’orella, representant el mateix gest que fa el pare quan parla amb el telèfon mòbil.
La història la va pensar l’autor mentre passejava amb una de les seves filles i és talment com ho veiem en el llibre.

dsc06778 flors1

flors2

En paraules del propi Lawson:
«La història d’Un camí de flors va evolucionar directament d’un passeig que vaig fer amb la meva filla, Sophie, sortint de la seva classe d’art fins a la nostra casa, a Arlington. Fins i tot recordo la data exacta, el 18 de juny del 2008.
Sophie tenia set anys en aquell moment. El meu fill Jojo, nascut feia dos dies, i el meu fill mitjà, Ashey, de quatre anys, eren a casa amb la meva dona, Amy. Jo volia tornar ràpidament, vaig buscar un taxi, però no vaig aconseguir parar-ne cap i llavors vam anar caminant. Jo caminava de pressa, sense parar atenció a Sophie i al que estava fent. Els carrers semblaven grisos i lletjos. Tot d’una em vaig adonar que la Sophie collia flors —les diminutes flors que treuen el cap a través de les esquerdes de ciment, males herbes, dents de lleó, trèvols i altres- i estava cantant. Quan vam arribar a casa, en va posar al barret d’en Jojo i als demés, com en el llibre. Em va semblar molt simbòlic: la Sophie a la recerca de color en un món gris, i després donant el que havia trobat. Em vaig adonar que seria un bell llibre, sense paraules, amb trossos de edifici de color enmig d’un món negre, blanc i gris.»

dsc06780

Sovint em pregunto com s’ho fan els autors de llibres sense text per transmetre la seva idea. Molts dels llibres que no porten text solen anar signats per una sola persona però en aquest cas consta l’autor del text (inexistent) i l’il·lustrador.

dsc06781 dsc06782Segons expliquen en JonArno Lawson i en Sydney Smith, la historia concebuda pel primer va ser explicada i també dibuixada com si fos un guió cinematogràfic i es va ajudar de fotografies dels carrers per on solen passejar. Amb aquestes indicacions, l’il·lustrador ha fet una meravella amb un ús espectacular de les perspectives que, juntament amb l’ús del color i una tècnica brillant fa que el conte ens transmeti emocions fortes.
Quan ens preguntem perquè ens agrada un llibre, sempre diem que és perquè «ens diu algo», «ens emociona», «ens fa pensar», «ens recorda a…», «pel seu simbolisme», etc. i aquest conte ho aplega tot.
Un bon llibre per posar en mans dels infants perquè entenguin com va això de la perspectiva, del color, de les emocions, dels detalls que els adults no veuen.
La història és creïble, la ciutat és creïble, (ni massa neta ni massa bruta), el to és tranquil, la nena caminant sempre cap a la dreta ens ajuda a avançar en la lectura. Un llibre per explicar i disfrutar.

flors4

Dades:

UN CAMÍ DE FLORS
Autor: JonArno Lawson
Il·lustrador: Sydney Smith
Editorial: Libros del zorro rojo
Any edició: 2017
Pàgines:32

El booktrailer:

Lápices primos, de José A. Ramírez Lozano amb dibuixos de Natalie Pudalov

lapicesprimos

portada

Després de dos anys sense publicar res, ja teníem ganes d’un nou llibre d’OQO, sobretot per a la col·lecció Q. Bé, sí que van fer una reimpressió de Montañas en la cama, imagino que per la gran demanda i la quantitat de peticions que hauran rebut al seu correu electrònic.

El cert és que ens n’alegrem de la presentació de Lápices primos, un àlbum il·lustrat escrit per José A. Ramírez Lozano amb dibuixos de Natalie Pudalov.

Los lápices no lo saben.
No saben que tienen primos
y que un día descubrimos
su parentesco, que son
nietos todos de la Tiza
y del abuelo Tizón.

lapices_primos_2

imatge de Làpices primos extreta del web d’OQO

Per escriure utilitzem llapis, bolígrafs, plomes, retoladors, guixos… però, què passaria si provéssim a fer-ho amb els cosins dels llapis?, quins són? Això és el que ens presenta el llibre i ho fa amb una gran dosi d’imaginació i fantasia.
Perquè es pot escriure i dibuixar amb altres estris i elements de la vida quotidiana. Es pot dibuixar amb una canya de pescar? Es poden escriure històries amb una agulla de fer mitja? I tant! Les possibilitats són infinites i les anem descobrint pàgina rere pàgina acompanyades d’unes imatges que conviden a la seva contemplació perquè la proposta plàstica de la Natalie Pudalov no ens deixa indiferents amb la quantitat de detalls que s’amaguen a totes les pàgines.

Un àlbum il·lustrat molt poètic recomanat per a infants entre vuit i dotze anys. Es presta a treballar-o a l’aula i a inventar noves formes i nous estris d’escriptura.

Dades:
Lápices primos
José A. Ramírez Lozano & Natalie Pudalov
15,50 €
40 pàgines
Setembre 2016

lapices_primos_3

imatge de Lápices primos, extreta del web d’OQO editora

Gegantíssima

gegantíssimaUna qüestió que preocupa als pares i mares és: Com explicar al fill o la filla que aviat tindrà un germanet?
Potser per això dins la literatura infantil trobem algunes idees de com enfocar-ho.
Un dels darrers llibres que en parlen es Gegantíssima. Així, tal qual, amb l’adjectiu superlatiu ens inviten a imaginar què li passarà a la nena que emplena la portada com si fos l’Alícia després de menjar-se una de les galetes que la fan créixer, perquè de créixer és del que va el llibre.
Els qui heu tingut més d’un fill ja sabeu que passa quan arriba el segon.
El primer, el que ocupava tot l’espai, totes les atencions i era “el petit” , de cop i volta el veiem gran, enorme.
Aquest és el tema del conte Gegantíssima: La història d’una nena que veurà com arriba un nou membre a la família.
La narració de la Bel Olid està ben escrita, amb un vocabulari dolç i entenedor per als infants.

gegantíssima 3

Les il·lustracions de la Màriam Ben-Arab són molt xules. No sé com s’ho fa però és capaç de canviar de registre segons sigui la història. M’agrada. En aquest cas, ens fa veure les expressions de la protagonista valent-se del truc de fer-li el cap molt gran en proporció al cos, i això li dóna molta proximitat. A més, pensant en els infants de 0-6 anys, ajuda molt l’absència de fons,… tan sols uns núvols per generar la perspectiva adequada en alguna pàgina i res més.
M’agrada la última imatge. Sembla que s’ha posat de moda incloure un desplegable i està bé. Es un recurs que trobem en alguns llibres i als nens els agrada força obrir aquesta misteriosa pàgina. Penseu en “Pep el pollet” o “Papallona, papallona”.
Lectura recomanable per a infants entre dos i quatre anys acompanyats de l’adult.
Editat per Estrella Polar.
Pots veure les primeres pàgines clicant a l’enllaç següent:

http://static0.grup62.cat/llibres_contingut_extra/33/32019_Gegantissima.pdf

 

CUIDA’M!, un àlbum il·lustrat de Lorenz Pauli

cuida_m_portada_gran—Indis! Què et semblaria si et fes un arc i unes quantes fletxes?
En Roc diu: —De cap manera: és massa perillós.
—I una foguera? —proposa el senyor Bocí.
—Fa fum, i no és bo per a la salut.
L’autor suís Lorenz Pauli i la il·lustradora Miriam Zedelius han fet un llibre divertit e inusual. Però no és inusual per la història (el tema del nen que es relaciona amb l’adult ve de lluny, des de “El Petit Príncep”) sinó per la manera en com expliquen la història. Des de la primera plana entrem en un joc molt enginyós en el qual, en lletra cursiva, l’autor s’adreça directament a nosaltres, lectors, fent-nos partícips de l’aventura.
Comença així:

El senyor Bocí és a l’hamaca, reposant tranquil·lament…
I s’està al nostre llibre com si nosaltres no hi fóssim.
No el molestem, doncs, i mirem que fa.

Després se li presenta un nen, en Roc, i li pregunta si el pot cuidar. Quan el senyor Bocí va a buscar un llibre per llegir junts, el nen ha desaparegut i està penjar a dalt d’un arbre, cap per avall. Hem de girar el llibre per poder llegir el que hi diu. A la pàgina següent ens trobem amb una plana que s’ha de girar,… i així tot el llibre.
Els dibuixos són senzills, a l’estil dels dels nens. No obstant això, les cares són molt expressives, i veiem com la d’en Roc del principi es va tornant més i més divertida a mesura que avança la història.
M’agradat llegir-lo i el recomanaria per als alumnes de P5.

Podeu consultar la fitxa del llibre AQUÍ