A la recerca dels Iris!

Si sou d’anar d’excursió a la muntanya i us agrada fer bivac, segurament el que us explicaré no us sorprendrà. I sobretot, si heu fet nit per la zona del Pirineu, el lloc on es poden veure —amb una mica de sort, això sí— una mena d’animalons anomenats «Iris».

En Ramon Besora, que és un gran coneixedor de la fauna del Pirineu (i també de les tradicions antigues) ens explica que “Els iris són uns petits animals nocturns que habiten generalment en comunitat als afores de pobles d’alta muntanya on els cels, a la nit, s’omplen de lluna i són especialment lluminosos.”

En Ramon ho sap molt bé perquè ell n’ha vist i ha pogut explicar-ho a la Zuzanna Celej que, amb la traça i la paciència que té amb els pinzells, ha fet una representació plàstica precisa i preciosa perquè en gaudim tots plegats.

Es dóna la coincidència que estem entrant a la tardor, una de les millors èpoques per veure els Iris, i que el llibre acaba d’arribar a les llibreries, per a gaudi dels amants de les històries boniques.

Què més volem?
Una guia didàctica? La teniu si entreu al web de l’editorial Joventut o la podeu descarregar clicant al següent enllaç. https://www.editorialjuventud.es/ca/els-iris-9788426147820/

Una pel·lícula? La podreu veure aviat.

Una presentació? N’hi hauran vàries. La primera, a la nova llibreria «El Teler», al carrer de Sant Miquel, 3A, d’Esparreguera, l’11 de novembre de 2022.

També es farà una presentació a la llibreria «Lectors al tren!» de Rubí, el 18 de novembre. I n’hi haurà alguna més…

Estic agraït a en Ramon perquè ens ha permès col·laborar preparant la proposta didàctica. Tot han estat facilitats i bones recomanacions per fer una guia que creiem serà d’utilitat.

LES DADES:

Títol: Els Iris
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Zuzanna Celej
Editorial: Joventut
Pàgines: 32
Barcelona, 2022

«Al bosc»,  una mirada fotogràfica

«Al bosc» és un llibre especial perquè, dins la seva aparent simplicitat, amaga idees, pensaments de vida, que són d’agrair.

La primera és una mirada ecologista i ens presenta una passejada per un bosc on es respira tranquil·litat, convivència, respecte dels uns amb els altres, netedat. Es la natura esplendorosa (“natura” és una paraula bonica) que ens convida a estimar-la.

La segona és una mirada amorosa d’una noia i del seu avi. M’agraden els llibres on surten avis que no moren al final (no passa sovint, perquè hi ha com una tendència a invitar a la llagrimeta i quan apareix un avi, dius “ai, que ja sé com acabarà aquest home”)

La tercera és una mirada artística, una forma de mostrar-nos els personatges que demostra que l’autora sap el que es fa. Fixeu-vos en la portada i com amb aquesta imatge ens resum i ens ensenya de què va la cosa i per on transita el relat (la noia caminant cap a la dreta, convidant-nos a obrir el llibre i entrar al bosc, i el rectangle negre que envolta aquesta imatge i ens porta a pensar en les fotografies.)

La quarta mirada ens passeja per les paraules que hi apareixen i les que no s’esmenten. Està molt ben aconseguit el joc d’anomenar les diverses bestioles que hi viuen al bosc i amb aquest enfilall de substantius ens convida a buscar la seva representació gràfica. Genial.

La cinquena mirada va cap a “la topera”, una editorial de les que anomenem “de garatge”, petita, amb un equip humà entusiasta de la literatura infantil i que publiquen obres diferents, sense pretensions d’alliçonar ni jugar a vendre emocions (molt de moda, actualment). Amb aquest «Al bosc» l’han clavat.

En resum, un llibre que permet moltes converses i que —pensant en clau escolar— agradarà molt als infants entre cinc i set anys.

Potser comprendreu millor de que va tot plegat si coneixeu l’autora. Un reportatge inspirador és el que li va fer ETB i que podeu veure clicant a:
https://www.eitb.eus/es/television/programas/eitb-kultura/videos/detalle/8016901/video-las-propuestas-ainara-azpiazu-axpi/

LES DADES:
Títol: Al bosc
Autora: Ainara Azpiazu Aduriz, Axpi
Il·lustradora: : Ainara Azpiazu Aduriz, Axpi
Traductor: Antonio Marín
Editorial: La topera
Pàgines: 40
Barcelona, 2021

«Unas personas» a l’Ofici d’Educar

Diumenge passat a “L’ofici d’educar” vam presentar “Unas personas“, de Jairo Buitrago, i il·lustracions de Manuel Monroy, publicat per Océano Travesía. Un àlbum il·lustrat en què un conjunt de persones recorden moments concrets de la seva vida, i al final veiem totes aquestes persones en un escenari conjunt. N’havíem parlat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2022/03/11/unas-personas-a-vista-de-ninotet-del-google-maps/). Un àlbum preciós que obre una porta a l’escriptura i a la imaginació.
Com a cada programa d’aquest curs, el llibre se n’anirà a casa d’algun dels participants que encertin la pregunta. En aquest cas és la següent:

En quin lloc de la ciutat coincideixen totes aquestes persones?

Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat teniu temps fins diumenge 15 de maig.

I en Rafael i el Max són els guanyadors de la darrera edició del concurs sobre «El llibre de la sort». Van encertar la resposta correctament. L’enhorabona!

El podcast de “llibres per somiar”:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/unas-personas-de-jairo-buitrago/audio/1134003/

En el mateix programa es va parlar dels infants i adolescents que no encaixen en una societat tan sexualitzada.

Els adults necessitem etiquetar, però les noves generacions tenen una ment més oberta de la identitat i l’orientació sexual. Més del 44% de les adolescents de Barcelona se senten atretes per altres noies i més del 18% dels nois entre 13 i 19 tenen tendències homosexuals i bisexuals, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

Alguna cosa està canviant; les dues categories tradicionals de gènere no semblen suficients per contenir la diversitat emergent d’identitats i orientacions. A “L’ofici d’educar” vam parlar amb la psicòloga Eli Soler i l’advocada Sílvia Vidal, del SAI, servei d’acompanyament a la diversitat afectivosexual i de gènere; Teo Pardo, activista trans i professor de secundària; Gerard Minovas, metge responsable de la Unitat de Trànsit de Girona; i el testimoni de la Míriam, amb una filla amb dubtes de gènere.

Podeu sentir el programa clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/que-passa-quan-infants-i-adolescents-no-encaixen-en-una-societat-tan-sexualitzada/audio/1134004/

«Unas personas» a vista de ninotet del google maps

El google maps té un ninotet de color groc a la part inferior dreta que quan el poses sobre un carrer determinat, t’acosta la imatge i la transforma en un primer pla del lloc en concret. És formidable.

Acabo de llegir un llibre que m’ho ha recordat. Es titula «unas personas» i està editat per Océano Travesía, una editorial mexicana que publica llibres preciosos, i més que ho podrien ser si els traduïssin al català (i fins i tot al castellà de la península).

Fa uns dies vaig coincidir amb la Sònia Acevedo que coneix prou bé el que publica Océano i vam estar comentant alguns dels bons títols que tenen en el seu catàleg, al que, per cert, s’acaba d’incorporar el darrer David Wiesner titulat «Robobebé» (encara el tinc pendent de lectura).

amb la Sònia Acevedo

El cas és que «Unas personas» m’ha semblat força enginyós i, d’alguna manera, amb certes similituds espai-temporals amb el fantàstic «Només un segon» de Silvio Freytes (Kalandraka).

De què va «Unas personas»?

Va d’una ciutat. En començar veiem un nen que mira per la finestra i del que només sabem algunes coses, com que “heredaba la ropa de sus hermanos” i que “para abril, en su cumpleaños, su abuela le regaló unos calcetines nuevos”

A la pàgina següent veiem una altra persona i un breu text que ens el descriu. I així a cada pàgina. Per exemple, la història d’Angélica que portava al seu ànec al cinema, fins que un dia algú amb una llanterna li va dir que no podia ser.

I així, pàgina a pàgina, coneixem els esdeveniments grans i petits de les persones d’aquesta ciutat, de vegades alegres, de vegades tristos, com és la vida.

Són un grapat d’històries breus, fugisseres, que passen alhora i que alimenten l’esperit tafaner que alguns tenim quan, com el nen del principi, mirem per la finestra i imaginem la vida de les persones que passen pel carrer, cadascuna amb la seva personalitat desconeguda. O quan, asseguts al metro, veiem desfilar davant de nosaltres tota mena de gent curiosa i ens preguntem a què es dediquen, on van, o com és la seva vida. És en aquell moment tan cinematogràfic que ens inventem històries boges.

Les il·lustracions de Manuel Monroy afegeixen densitat i profunditat a les instantànies que Jairo Buitrago va triar. Molt empàtic.

Títol: Unas personas
Autor: Jairo Buitrago
Il·lustrador: Manuel Monroy
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

El viatge dels veïns al voltant del món en dotze dobles pàgines

Si vau disfrutar amb «Meravellosos veïns», esteu de sort perquè el tercer llibre de la sèrie («El viatge dels veïns») és una meravella.
La Hélène Lasserre i en Gilles Bonotaux han imaginat un viatge que fan una bona colla dels coneguts veïns, al voltant del mon. Es desplacen a bord d’una mena d’artefacte que anomenen “Aspiranou” que sembla una aspiradora gegant molt divertida.


En el seu recorregut fan nou parades a llocs emblemàtics de tots els continents. Així, la primera parada és Venècia. A doble pàgina veiem els veïns passejant (amb gòndola) pel canal que hi ha darrera del Palau Ducal i fent noves amistats. Podem veure el Pont dels Sospirs i si ens aturem en els diferents personatges segur que podrem reconèixer als de la Comèdia de l’Arte i també al Pinotxo…

A la pàgina següent l’Aspiranou ens porta a Atenes, i després a Kènia, l’Índia, el Japó, al Fons del mar, a Perú, als Estats Units, al Pol Nord i de retorn a casa.

La gràcia del llibre és doble. Per una banda ens permet gaudir de les aventures dels coneguts veïns i veure com es van relacionant amb els personatges que van trobant. D’aquesta manera podem triar-ne un a l’atzar i pàgina a pàgina anar resseguint la seva peripècia. Després en triem un altre i tornem a començar. Resulta un joc divertit que ens permet escriure o viure mil aventures.
Hi ha un altre aspecte curiós. A cada doble pàgina hi ha un escenari i dins d’aquest escenari trobem els trets característics, històrics o actuals del lloc on ens trobem. Per exemple, si us hi fixeu en la parada als Estats Units que reproduïm a continuació…

…potser sereu capaços de trobar superherois cinematogràfics (Superman, Batman), l’hipopòtam fent de Gene Kelly (Singing in the rain), personatges de cinema (Charlot, Dumbo, King Kong, ET); també podreu localitzar a l’ànec Donald al costat d’un altre Donald (Trump) i intuir referències a Marilyn Monroe, Easy rider, l’Oncle Sam, les hamburgueses, en Woody Allen, James Dean, etc. Mil i una possibilitats de conversa que també trobareu a les altres pàgines.

El text va a la part de sota de cada pàgina i ens aporta pistes per no deixar d’observar els aspectes més significatius. Senzillet i molt útil.

«El viatge dels veïns», un llibre a camí de l’aventura i del coneixement que està il·lustrat de manera precisa, amb línia blanca, amb molts detalls i que agradarà als infants a partir de set anys. Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: El viatge dels veïns
Autora: Hélène Lasserre
Il·lustrador: Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona, 2021

Cutxi-Cutxi, un gos que vol ser com els altres

«No em diguis Cutxi-Cutxi» ens narra una història que fa riure i que fa pensar. Un gos (o una gossa, això no queda clar) ens explica tot allò que l’avergonyeix (amb les seves paraules i amb unes il·lustracions que situen el punt de vista a la seva alçada): La seva mestressa li fa menjar minigaletes en forma de cor, el porta dins de la bossa de mà, li posa un llacet de color rosa al voltant del coll i allò que el fa sentir més ridícul és que l’anomeni Cutxi-cutxi davant dels altres gossos.

Es vol sentir com un gos normal, d’aquells que corren, borden, s’enfanguen i fan les coses que fan els gossos.

Quan arriben al parc, està segur que els altres gossos no voldran saber res d’ell, però s’equivoca perquè un que abans havia estat gos policia, de nom Boss, se li acosta i li diu que jugui amb ells (amb el Bandit, un gos gran i el Ruf, de mida mitjana). El nostre protagonista s’apunta a la diversió i s’ho passa molt i molt bé jugant a «no sense la meva branca», a «gossos i salsitxes» i a «salts al fang!».


«No em diguis Cutxi-Cutxi» és un llibre divertit que ens recorda aquells pares i mares que anomenen als seus fills amb noms infantilitzadors com els que llegim en aquest àlbum (“Torronet meu”, “patateta xicarroneta”, “culet rodonet de carabassa” i altres) i també als adolescents que no volen que els vegin com la mare o el pare els petoneja a la porta d’entrada a l’escola.

Les il·lustracions de la Kate Hindley, estilitzades, divertides, brillants i atrevides, capten molt bé el to humorístic del relat. Fixeu-vos en les cares del gos, sobretot, quan la mestressa fa o diu alguna cosa que no li agrada, o quan expressa els seus sentiments a les grans bafarades que acompanyen els diàlegs.

M’he quedat amb les ganes de saber quin nom té el gos (potser és Cutxi-Cutxi?).

Hi ha sorpresa final que obre la porta a un bon debat. Una bona lectura per als infants de cicle infantil i cicle inicial que donarà motius de conversa sobre les mascotes i les relacions amb els parents.

LES DADES:
Títol: No em diguis Cutxi-Cutxi!
Autor: Sean Taylor
Ilustradora: Kate Hindley
Traductor: Jordi Vidal
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo de presentació de l’editorial BAULA:

Guido van Genechten, il·lustrador

imatge extreta de “la librería de la estafeta”

Els mestres de cicle infantil dediquem estones a explicar contes als nostre alumnes. Amb el temps et vas fent el teu propi repertori format per aquelles històries tradicionals o d’autor amb les que et sents més còmode o veus que agraden més als infants. En el meu cas, m’acompanyen la història d’en Martí i les galetes coco, Matrioska, En la casa hay un ratón, Els tres fadrins digodins, i alguns àlbums il·lustrats imprescindibles com Xocolata o Elmer i sempre procuro que n’hi hagi algun d’en Guido Van Guenechten.

Divendres passat em van convidar a fer una sessió de contes que havia de ser l’inici d’un projecte sobre una pintora japonesa, la Yayoi Kusama, artista coneguda pels quadres amb punts. Vaig incloure en les narracions Un llibre (Hervé Tullet), El juego de las formas (Anthony Browne), Quatre cantonades de no res de Jerome Ruillier, Triangles i quadrats d’en Tonucci i alguns més, entre els quals l’inimitable Quico de Van Guenechten.

Aquest autor i il·lustrador belga va començar en aquest món de la literatura infantil de manera casual. Després de treballar en feines variades com el disseny en una impremta, càrrega i descàrrega en una ferreteria, vendes, etc. va provar la il·lustració de llibres per a infants i va veure que allò li agradava i se li donava prou bé. Fins ara no ha parat de dibuixar i publicar.

El llibre d’en Quico (Rikki, en la versió original i també en les traduccions actuals que ha fet Nandibú) té una història bastant curiosa perquè inicialment era sobre ell i els seus germans i com es relacionaven, sovint barallant-se. Va triar exemplificar-ho amb conills i per ajudar-se amb els dibuixos va fer unes figuretes de fang. Quan es van assecar, a una d’elles l’orella li havia començat a caure. Aquest fet li va semblar interessant i va abandonar el projecte inicial centrant-se en què li passava a un conill amb l’orella caiguda, de qui els altres conills se’n reien.

Aquest conte i tota la sèrie s’ha traduït a una pila de països, més de trenta. A Bèlgica és molt popular. Recordo que en una estada a la ciutat de Bruges vaig veure a l’aparador d’una llibreria de la zona flamenca, una pila de merchandaising que feia feredat. No vaig poder resistir la temptació de comprar el ninotet i des de llavors que m’acompanya en algunes sessions de contes.
Aquest il·lustrador segueix un mètode de treball força habitual. Segons explica ell mateix:

Després de la idea i els primers esbossos, el següent pas és elaborar l’storyboard. Com que la història s’ha d’explicar en un nombre limitat de pàgines (32), intento adaptar la idea bàsica a aquest “format” el més ràpidament possible. Això passa per dividir la història en escenes. A continuació, comença la configuració dels personatges principals, l’ambientació i l’esquema de cada escena. Després d’aquesta fase, consulto al meu editor, faig els dibuixos finals i determinem el disseny (portada, tipus de lletra, col·locació del text, contraportada…) del llibre.
Faig servir de tot, com ara guaix, aquarel·la, llapis de colors, guix, tinta. Pinto, dibuixo, tallo, esquinço i enganxo. M’agrada provar noves tècniques i materials, només per mantenir l’emoció. Si no m’agrada a mi, és natural que no pugui fascinar els altres.

Altres llibres coneguts d’aquest autor són Què portes dins del bolquer?, Veig, veig, qui veus?, La meva mare, el meu pare, en Riqui no té por, Botes noves.

Enllaç al web de l’escola Gras i Soler: https://agora.xtec.cat/ceipgrasisoler/general/jaume-centelles-i-la-yayoi-kusama-a-infantil/

 

Un lleó molt petit

Vaig conèixer aquest àlbum de la mà de la Diana Comes, companya de Sant Cugat del Vallès, que me’l va mostrar amb tant entusiasme que no vaig poder estar-me de comprar-lo.

M’ha recordat algunes situacions que vivim a les escoles. Infants més grans, més forts, enfotent-se dels petits i dient-los paraules despectives. És un clàssic dels patis on se senten frases del tipus “tu no jugues amb nosaltres, que ets petit”, o “si vols jugar, et toca parar” i altres irreproduïbles. Si l’infant té algun tret especial (ulleres, color de la pell, síndrome, etc.) l’escarni pot agreujar-se. Per sort, també hi ha els defensors de totes les causes. És el que veiem en aquest bonic àlbum il·lustrat per la Hildegard Müller.

«El gran petit lleó» comença amb una portada que ens aporta moltes pistes. Veiem, en un raconet, un lleó petitet, amb el cap cop, i al seu davant tres animalassos que se’l miren. Són l’hipopòtam (grandària), el lleopard (rapidesa) i el cocodril (perill), dibuixats de manera que ocupen tota la pàgina. Si obrim i veiem com continua la contraportada veurem un corb que tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la trama. Per damunt del lleonet, la lluna també ens pica l’ullet i ens apunta el final del relat. Una portada magníficament feta.

La història és senzilla. Els tres ganàpies se’n riuen del lleó per la seva petitesa. Aquestes burles continuades li produeixen tristesa. A les primeres pàgines veiem com el lleó està arraconat i se’l veu petit, molt petit.

El cocodril li diu amb veu forta, cridant (amb caràcters vermells, que ens donen idea de la seva fúria):
—Ets un lleó escarransit.
Els lleons són grossos. Els lleons són molt grossos. Els lleons són tan grossos que, que… que amb la pota poden tocar la lluna!

El lleopard i l’hipopòtam li donen la raó i el lleó petit, al vespre, s’asseu en un turó i pensa que no arribarà mai a tocar la lluna.

Just en aquest moment de màxima pena, es produeix el canvi en el relat perquè hi arriba el corb i s’hi asseu al costat. El corb (el veritable heroi) simbolitza l’amistat, la força i el coratge que es necessita, de vegades, per vèncer els entrebancs que ens anem trobant. Un encert simbolitzar-ho amb el corb, perquè la solució passa per una astúcia que ja us podeu imaginar. La il·lustradora podia haver buscat el paper protector del lleó pare o la saviesa del mussol, per exemple però ha explotat la idea d’un company que té l’habilitat de trobar una sortida enginyosa.

I així succeeix. Veurem a les darreres pàgines un lleó segur de sí mateix, caminant amb el cap ben alt, més gran, mentre que la colla de sapastres apareixen empetitits.

Un llibre que ens parla de l’assetjament i de l’amistat. Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El gran petit lleó
Autora i il·lustradora: Hildegard Müller
Traductora: Anna Soler
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Més informació aquí

La natura es rebel·la a “l’arquitecte i l’arbre”

«L’arquitecte i l’arbre» és un àlbum en format alt com un edifici que ens parla de la natura que habita a les ciutats, i de com aquesta natura, de vegades —ho hem vist molt en aquests mesos de confinament— s’entesta en recordar-nos que també forma part del paisatge i que té les mateixes necessitats de viure que nosaltres.

Llibres que parlin d’arquitectura no n’hi ha gaires. Alguns són magnífics com «Los rascacielos», «Popville» o «Un mon propi», per exemple. Ara acaba de publicar-se aquesta aventura que té com a protagonista un arquitecte anomenat Òscar que viu al carrer Pitàgores, número 45, en una casa molt ordenada, quadriculada, on tot té el seu lloc i la seva funció.

L’Òscar té una dèria gairebé malaltissa amb l’ordre i una obsessió amb les línies rectes i els quadrats. Es mira amb cert neguit la ciutat des de la finestra de casa seva:

«Aquesta ciutat és un caos!»

Per això l’edifici que està construint està calculat amb línies estrictament rectes i les finestres perfectament quadrades.

«Si tos els edificis de la ciutat fossin així, jo m’hi trobaria molt millor», pensava ell.

Però, ai! La natura és capriciosa i, després d’una forta ventada, l’arbre que hi ha al parc del costat del seu nou edifici, es desploma justament on havia d’anar la sala d’estar del pis de la tercera planta.

Aquest serà el fet que li trencarà els esquemes, el farà replantejar-se el seu projecte i la manera d’entendre la vida, adaptant-se a les situacions imprevistes i pensant més en les persones i construint un edifici on els nens poden jugar, lliscar, amagar-se i on les persones grans trobaran llocs pel gaudi i fins i tot les formigues i altres bèsties seran ben rebudes.

A la darrera pàgina del llibre, l’autor, el canadenc Thibaut Rassat, comenta que l’edicifi que ha pensat està inspirat en l’obra de l’arquitecte americà Gordon Matta-Clark i en la seva obra Conical Intersect , 1975. Aquesta:

Recomanat a partir de cicle mitjà

A la contraportada llegim:
L’Òscar és arquitecte. Té devoció per la bellesa de les línies rectes, tot ha d’estar quadrat, classificat, ordenat i organitzat. Fins al punt que hi ha qui pensa que potser està una mica
tocat del bolet: tot ha d’estar sota control!

Però. un bon dia, arriba a la feina i es troba que ha passat un desastre! Un arbre ha caigut al mig de la sala d’estar de la tercera planta de l’edifici en construcció. L’Òscar perd el món de vista davant d’un dilema tan inesperat: haurà de tallar aquest arbre immens i problema resolt?, o bé haurà de refer tots els plànols i càlculs originals per incorporar dins de l’edifici un arbre tort?

Un llibre entranyable que ens mostra la convivència entre la ciutat i la natura. Com els humans arribem a exigir-nos per adaptar-nos a l’imprevist, com descobrim que a partir del caos, neix la nostra creativitat i com podem entendre, respectar i estimar la natura, malgrat que se’ns presenti inesperadament.

LES DADES:
Títol: L’arquitecte i l’arbre
Autor: Thibaut Rassat
Il·lustrador: Thibaut Rassat
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco Books
Pàgines: 40
Format: 31,50 x 20,00 cm
Barcelona, 2020

Perdut a la ciutat, un relat exigent

M’agraden els llibres il·lustrats per en Sydney Smith. El primer «Un camí de flors» ja el vam comentar en aquest blog. El segon, «Pueblo frente al mar», també. Ambdós em van atrapar des del primer moment, només veient la portada.

En canvi, amb «Perdut a la ciutat» m’ha passat una cosa ben curiosa.
Una companya mestra me’l va recomanar i em va dir que li havien concedit el premi al millor llibre il·lustrat als Estats Units. El vaig comprar, el vaig llegir i no em va arribar. Pot passar. Influeixen les expectatives que hi poses, l’estat d’ànim d’aquell dia, etc.
Però convé donar-li una segona i una tercera oportunitat i llavors, un dia, t’adones de què s’amaga darrera de les imatges, què no has vist, entens el ritme narratiu i comences a veure detalls que abans ni t’havies imaginat. És el que m’ha succeït amb «Perdut a la ciutat».

Comencem per la portada. Sembla una portada poc atractiva. Només es veu un nen dins d’un autobús i, aparentment, poca cosa més. Però quan t’hi fixes llavors captes el seu encant i entens el que t’està dient l’autor. És quan perceps que també hi ha unes ombres dels passatgers que s’estan dempeus al passadís del bus, i albires que a l’altra banda del carrer s’intueix un rètol de color vermell. Entens que les taques de color blanc representen volves de neu i, com que vius en una ciutat també grisa, comprens perquè la portada és grisa.
Però encara hi ha més perquè resulta que l’autor ha plasmat al vidre de la finestra tot el que es reflecteix i així, veiem els edificis i els cotxes que estan darrera del lector que actua com a observador. Fantàstic. Imperceptible potser, però genial.

El llibre explica el recorregut que fa un nen per una ciutat a la recerca de no sabem ben bé què (al final ho descobrirem) i els perills que pot trobar. Per exemple, diu:

Els carrerons poden ser bones dreceres.
Però no passis per aquest.
És massa fosc.

I la imatge ens presenta un carreró d’una gran ciutat, reconeixible per molts de nosaltres (ombres, brutícia, gots buits escampats pel terra, una bossa de plàstic enganxada a la branca d’un arbre, finestres amb reixa, etc.)

És la ciutat que ens atemoreix i ens fa petits. Mireu aquestes dues pàgines i noteu la sensació d’angoixa del nen que sembla buscar algú, des de la finestra del bus.

O aquesta altra, de la imatge esquarterada reflectida en una façana de vidre. Inquietant.

És un llibre que expressa perfectament el que és una ciutat, a l’hivern, i del que significa per a un infant. Començo a entendre’l. Encara no acabo de veure clar que la veu narrativa sigui la de l’infant però li donaré unes voltes i potser, només potser, ho esbrinaré.

De què va “perdut a la ciutat”? Mireu què diuen els de l’editorial:

En un dia de neu, un nen salta d’un bus i camina entre edificis altíssims, parcs i carrers plens de gom a gom. No sabem cap a on es dirigeix ni per què. Caminar sol per la gran ciutat pot ser aterridor si ets petit. «La gent no et veu i el soroll és tan fort que sovint espanta. Fins i tot és difícil saber cap a on anar o què fer.»
Per això, a mesura que recorre el barri, el protagonista observa atentament el que l’envolta i es dedica a donar amables consells a un amic que no veiem, però que intuïm. Aquestes recomanacions inclouen algunes precaucions que cal prendre en aquest laberint de carrers i bullici, a més d’indicacions clares sobre quins són els racons on segur que podrà trobar una cara amable, escalfar-se els dies de fred o escoltar música…
Quan el nen torna cap a casa —el lloc més segur i tranquil— la història fa un gir i descobrim què era el que estava buscant i no trobava mentre caminava sota la neu.

Deixeu-vos endur pel clima que transmeten les aquarel·les i les tintes de les pàgines que semblen esbossos, de les que semblen tretes de fotografies i de les que ens transporten a un dia d’hivern, fred i amb neu, d’una ciutat qualsevol.

Lectura recomanada per a cicle inicial

LES DADES:
Títol: Perdut a la ciutat
Autor i il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Andrea Bescós
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2020